El desgast del nacionalisme constitucional espanyol

Les escenes que durant unes setmanes es van repetir a Madrid arran de l’acord per la investidura de Pedro Sánchez i la Llei d’Amnistia il·lustren bé l’esperit del temps que ens toca viure. Manifestacions quotidianes de l’extrema dreta en què es barregen joves cayetanos del barri de Salamanca, neonazis de gimnàs, vells franquistes –falangistes i nacionalcatòlics– que semblen trets del congelador del temps. Ara compten amb nous aliats que van quedar una miqueta tocats per la pandèmia: com hem vist als Estats Units, hi ha sectors socials que pugen al carro de les teories de la conspiració i acaben fent de carn de canó de l’extrema dreta.

Tota aquesta radicalització de la dreta no ha espantat, en absolut, la dreta potencialment moderada: al contrari. El PP i el seu entorn mediàtic i intel·lectual han alimentat activament les protestes i les seues bases socials han eixit massivament al carrer en manifestacions d’aparença més moderada. Incloent-hi les seues sectorials al poder judicial i econòmic, que no han desaprofitat l’ocasió per escorar-se clarament en el seu camp ideològic.

La dreta espanyola, en ple, es mobilitza particularment quan pot explotar un anticatalanisme atàvic que fa indigerible per a una part important de la societat espanyola qualsevol acord que es puga interpretar com una cessió al catalanisme. Ara és l’amnistia, però també els revolta la revisió del deute del FLA, com abans els va revoltar el procés i molt abans encara la reforma de l’Estatut, contra la qual van recollir milers de signatures, o els acords per millorar l’autogovern i el finançament (tret dels que van signar ells quan van necessitar els vots de CiU). I d’aquí plora la criatura.

Però ara, l’esperit del temps polític global és més brutal, i això es reflecteix també a Espanya. En lloc de recollides de signatures, hi ha aldarulls al carrer. I, fins i tot, es tensionen relacions que semblaven tan consolidades com la de la dreta sociològica i la monarquia, o la dreta i els antiavalots de la policia. L’extrema dreta i el franquisme sociològic fan acte de presència, en una desfilada de personatges que el mateix Federico Jiménez Losantos qualificava de freaks, contraproduents per als interessos de la dreta.

Si férem abstracció del context valencià, ens ho podríem mirar amb una certa condescendència, i fins i tot un cert cofoisme: comptat i debatut, són els brams de la impotència. Si aquest nacionalisme espanyol radicalitzat encén els carrers de Madrid és precisament perquè han fracassat electoralment, i al poder ha arribat l’esquerra amb un pacte amb els sobiranistes de les perifèries. La intensitat de les protestes previsiblement decaurà, i en tot cas en democràcia el que compta, al final, són els vots i les majories parlamentàries, que són les que fan la llei. El risc més gran, en tot cas, és el de la previsible contrareacció judicial, que pot dinamitar alguns dels acords clau per a la investidura. Però si la majoria parlamentària de la investidura resisteix, els mesos i els anys aniran passant i el govern es consolidarà.

Tot això és cert, però és només una part de la història. Si interpretem la revolta de l’espanyolisme reaccionari com una expressió d’impotència i feblesa de la dreta nacionalista espanyola, i de fortalesa dels projectes nacionals alternatius, ens equivocarem. Vivim un moment polític i social reaccionari, i això a Espanya es tradueix també en un reforçament del nacionalisme espanyol. Aquest és, crec, el corrent de fons. Malgrat la derrota electoral que han patit, de moment, a escala estatal. Hi ha molts símptomes de fons que apunten en aquesta direcció, començant per l’onada internacional de victòries de la dreta radical, i seguint per un context cultural i ètic poc alineat amb els valors de l’esquerra.

Les esquerres s’esquerden, tensionades per velles divisions i el caïnisme tradicional, però també tensionades per nous debats emergents sobre el pes de la dimensió cultural i la material. Per la seua banda, el sobiranisme català és, avui, més fort a Madrid que a Barcelona. Alhora que és decisiu en el moment de la investidura, mostra símptomes inequívocs de desgast en termes de suport social, capacitat de mobilització i d’articulació política. En aquesta desorientació comencen a nàixer moviments preocupants que ressonen a corrent internacional de noves dretes radicals antiimmigració i, sobretot, islamòfobes.

Al País Valencià i les Illes, de fet, els projectes de país estan de retirada després de les derrotes amargues a les eleccions del maig. Les apostes polítiques de Compromís i Més per confluir amb l’esquerra estatal han sigut insuficients, per raons diverses, per retenir el poder autonòmic i municipal. I han desdibuixat, inevitablement, els projectes propis.

Tot just ara la dreta i l’extrema dreta s’instal·len a les institucions municipals i autonòmiques, i van prenent mides. Ja veurem fins a on arriben. Però el to, sobretot al País Valencià, deixa poc marge a l’esperança: van a totes, a esborrar tot el que puguen i no se n’amaguen ni se n’avergonyeixen. S’expressen com el govern més antivalencianista de la història de l’autonomia, i això és dir molt en un país que ha tingut presidents com Eduardo Zaplana, Francisco Camps, Alberto Fabra o José Luis Olivas.

De fet, la derrota de la dreta en lʼàmbit estatal encara intensificarà més els embats de la dreta autonòmica: com van fer en el passat, es faran forts a les institucions que sí que controlen i utilitzaran tots els seus espais de poder de manera instrumental per a la seua batalla més gran. Ara ja no faran cap gest tímidament regionalista, o de tolerància amb la llengua i la cultura pròpies. Ara no necessiten transaccionar ni donar aparença de moderació i tolerància, perquè la qüestió nacional és un element central en la seua batalla cultural que és l’eix sobre el qual gira, sobretot, el projecte polític de la dreta radical a escala global. I el valencià i la identitat col·lectiva valenciana són massa febles per enfrontar-se a uns embats d’aquesta magnitud sense institucions pròpies i amb un teixit associatiu per reconstruir.

En tot cas, hem de mirar d’entendre què significa aquest moment de polarització en una perspectiva de més llarg abast. Més enllà del moment polític actual, cal veure què dibuixa tot això i cap a on van les coses. Una interpretació possible és que aquesta dinàmica actual, que empeny el PSOE cap a l’acord amb l’esquerra i els nacionalismes català i basc, entre d’altres, i el PP cap a l’aliança indefugible amb Vox suposa potencialment la ruptura de l’espai del consens constitucional de l’anomenat Règim del 78 i de la seua cobertura ideològica bàsica, que és el que hem anomenat en alguna ocasió el «nacionalisme espanyol constitucional».

Una agudització d’aquesta tendència aniria desgastant els elements nuclears d’aquest nacionalisme: el consens sobre el rol privilegiat del castellà ja s’ha començat a esquerdar amb l’acord per l’ús del català, el basc i el gallec al Congrés i a Europa. El consens sobre la monarquia és molt precari ja. Les relacions entre els poders de l’Estat –sobretot entre el judicial i el legislatiu– són molt complicades. El nacionalisme de la dreta monopolitza de nou els símbols nacionals. I la franja central, aquell espai que va de la dreta del PSOE als moderats del PP i les restes liberals del naufragi de Ciudadanos es troba impotent i agonitzant, molt desubicat i cada dia més inequívocament alineat amb la dreta.

Tot això podria acabar en ruptura del Règim del 78, que se sosté sobre els consensos bàsics entre el PSOE i el PP. En aquest escenari s’obririen possibilitats interessants de caire constituent, però també s’aguditzaria el risc, sempre present, d’involució. Però cantar-li les absoltes al nacionalisme constitucional espanyol i al consens del 78 és prematur. L’espai per a la reconstrucció del consens del 78 sempre hi és, i un retorn a la política moderada i de consens a Espanya seria molt celebrat per una potent maquinària mediàtica i cultural.

De fet, hi ha raons fortes per a l’escepticisme. Quan el PSOE pacta coalicions amb l’esquerra i majories parlamentàries amb els independentismes, ho fa sempre amb justificacions merament instrumentals. El Partit Socialista actua com una màquina de poder, que pren decisions aparentment transcendents –com l’amnistia– en un context d’estricte càlcul aritmètic. El motor d’aquests moviments de fons fa l’efecte que no és un altre que el cèlebre instint de supervivència política de Pedro Sánchez.

No està escrit que no es puga fer de la necessitat virtut, i el càlcul del curt termini es podria convertir en una aposta política de fons que pose les bases d’un projecte de país alternatiu que vaja més enllà dels límits del Règim del 78 en el reconeixement de la plurinacionalitat. Però, ara com ara, costa fins i tot d’entreveure. El PSOE, davant dels atacs de la dreta, no està bastint un discurs cultural i nacional alternatiu sinó que es limita al regat curt. De fet, bona part del seu entorn intel·lectual natural està ara mateix desorientat o, directament, alineat amb la dreta. L’aparell cultural de l’esquerra està en tot cas a la defensiva, impotent davant els embats de la maquinària conservadora i nacionalista espanyola.

Tot això fa dubtar raonablement de les implicacions que tindran els moviments tectònics actuals a mig i llarg termini. De fet, si fem l’esforç d’abstraure’ns del soroll de la polèmica, el que ha pactat el Partit Socialista amb l’esquerra i els sobiranismes per la investidura –llei d’amnistia a banda– no són reformes de fons de l’arquitectura de l’Estat sinó petits canvis i transaccions habituals en aquesta mena de negociacions. No hi ha res d’extraordinari, tret potser de la dimensió simbòlica de l’ús de les llengües al Congrés. Però, en tot cas, el PSOE sempre posa el límit en la interpretació consolidada (i restrictiva) de la Constitució del 1978, i en cap cas es plantegen grans reformes. De fet, les exageracions de la dreta sobre la liquidació d’Espanya amaguen que els socis actuals del PSOE tenen una agenda molt més modesta de la que tenia Podemos en el moment de la seua eclosió, o el sobiranisme català en els anys intensos del Procés.

Revista número 497. Desembre 2023.