El destí dels vençuts

Repercussions de les conquestes de Jaume I sobre la població dominada

L’expansió territorial catalanoaragonesa en temps de Jaume I no fou un simple procés de conquestes «polítiques», limitades a un canvi de les estructures administratives i tributàries. Tingueren, per contra, un fort impacte sobre la societat indígena que vivia als territoris ocupats. Certament, les conquestes del rei Jaume no foren les primeres en produir la captura de grans bosses de població andalusina als territoris de la Corona. Una parta ja va romandre en proporcions significatives al llarg del curs de l’Ebre, així com a les valls del Jalón, el Jiloca, el Huerva i, en menor mesura, del Segre. Hi havia, doncs, una experiència acumulada de submissió i manteniment de grups i comunitats musulmanes. La dominació que s’exercia sobre aquestes poblacions tenia uns trets específics que la distingien de la relació que pogueren tenir els pagesos cristians amb els seus senyors, i que, en darrera instància, es fonamentava en una possibilitat amenaçant i ben reconeguda, com ho era la de ser deportades o selectivament esclavitzades d’acord amb criteris arbitraris, justificats per la condició d’infidels.

La conquesta de Mallorca no va tenir entre les seues conseqüències una permanència d’indígenes a llarg termini. I és que, malgrat l’opinió de certa historiografia tradicional, els andalusins -musulmans i batejats- esdevingueren menys d’un 10% de la població de l’illa abans de la mort de Jaume I. A diferència del que passaria a València, no hi hagué pactes entre els conqueridors i els natius que permetessin la constitució d’aljames (comunitats organitzades) amb terres pròpies. Ricard Soto ha descrit la destrucció absoluta de la societat andalusina insular: la pràctica totalitat va ser esclavitzada i venuda, majoritàriament fora de l’illa. Aquest comerç humà, a banda de desplaçar a la gent, fragmentava les famílies, ja que els individus es venien per separat. Una part dels que restaren es va batejar amb l’esperança d’aconseguir l’alliberament -que al capdavall era una decisió de l’amo- o millorar la seua condició. La manera més habitual de servir-se dels esclaus era a través dels contractes de talla o alforria: l’indígena adquiria una condició de «semillibertat» que no es convertia en total fins que aconseguís pagar la quantitat fixada com a preu del seu alliberament. A les zones rurals, els andalusins subjectes a un contracte d’aquestes característiques solien rebre terres en arrendament que havien de retornar quan pagaren la seua llibertat amb els ingressos reunits; a la ciutat solien treballar en oficis. Una vegada redimits podien romandre aïllats socialment i sotmesos a un tribut certament onerós, o bé emigrar, cosa que finalment feien molts. La petita minoria de conversos lliures s’esvaeix abans de 1300 sense deixar cap rastre. Llavors ja pot parlar-se d’una completa extinció social dels andalusins de Mallorca.

A les terrers valencianes, la capacitat de resistència de les aljames va constituir un factor determinant de la seua continuïtat. També ho seria, ben aviat, el valor de les rendes que fornien als seus senyors. L’ordre d’expulsió general de 1248, tot i no executar-se de manera estricta, va permetre fer fora desenes de milers d’indígenes, a banda dels que esdevingueren captius durant la fase de guerra subsegüent. De tota manera, l’esclavització no va tenir les dimensions assolides a Mallorca i, per això, el fenomen dels batejats va ser, també, més limitat en el cas de València: la immensa majoria dels andalusins continuaren sent musulmans. Una bona part de la població nativa formava part de comunitats que posseïen les terres i certa autonomia en la gestió dels seus assumptes, a canvi, però, de pagar càrregues elevades (cap a 1270 una família musulmana satisfeia en rendes diverses, si més no, el doble que una cristiana) i prestar serveis de caràcter servil que anirien agreujant-se amb el temps. Aquestes aljames es localitzaven, normalment, a les zones muntanyenques no colonitzades pels vencedors. Altres andalusins, però, habitaven vora les viles cristianes, on treballaven les terres de cavallers i prohoms en condicions precàries. Molts pobladors cristians consideraven els musulmans com un suport dels terratinents, els ocupants d’unes terres a les que no tenien dret. Així, els avalots de 1275 comportaren el saqueig de diverses moreries. Davant aquesta onada de violència, que s’unia a una pressió territorial i senyorial creixent, els andalusins de les terres valencianes, esperonats per l’arribada d’una tropa muntada d’origen magribí o granadí, s’alçaren en armes durant la primavera de 1276.

Jaume I no aconseguiria sotmetre la rebel·lió. Moriria a València el 27 de juliol mentre tractava d’organitzar la resposta militar, no sense abans fer prometre al seu successor que expulsaria els musulmans de tot el regne. L’infant Pere, ja rei, va acabar amb la revolta, però no va acomplir la promesa. Hi havia massa rendes en joc. Al capdavall, aquesta decisió resultaria determinant per a la permanència al regne, fins al 1609, d’un cos social estrany que equivaldria llavors a la meitat de la població, i encara es mantindria, a partir del segle XIV, al voltant del terç (que podia representar quasi la meitat del camperolat). Vet ací la principal herència de la conquesta, la que atorgà una singularitat colonial molt específica al cas valencià, no sols dins la Corona d’Aragó o la Península Ibèrica, sinó també en el context més ampli de la cristiandat llatina.

Josep Torró. Historiador

Article publicat al nº 332, corresponent a octubre de 2008

Imatge: Laulauenlaseuatinta