Tens 0 productes a la teua cistella
“Claredat expositiva, una forta base documental i una brillant descripció de la València que s’estava construint aleshores, una luxosa i rica terra de la llum i de l’amor on no tenia cabuda un succés d’aquesta mena”
Quan ressenyem les novetats editorials més interessants és recomanable tindre sempre mesura en l’ús dels elogis. No es pot negar que sovint ens ajuden a sintetitzar el missatge, un objectiu per altra banda imprescindible en els texts d’extensió limitada. S’ha d’intentar ser clar, parc, utilitzar els mots justos per no perdre a mig camí al potencial lector a mesura que va descendint per la pantalla o per la pàgina. Per tant, quan volem destacar un llibre per sobre de la mitjana, potser amb lleugeresa, substituïm els raonaments més o menys detallats per adjectius com ara imprescindible o essencial, amb la intenció de concentrar en ells les virtuts que hi veiem a la vegada que intentem convèncer amb contundència.
L’aparició al febrer del volum El dia 3, la novel·la gràfica de Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou al voltant del fatídic accident de metro del juliol de 2006 a València i les consegüents vicissituds dels afectats, inspirat en la investigació de la periodista Laura Ballester, ha estat rebut a la majoria de mitjans amb l’epítet de necessari. ¿Ho és realment, exagerem o fem servir precisament aquest terme en un d’eixos exercicis basats en la condensació i l’estalvi de paraules?
Aquell 3 de juliol d’ara fa dotze anys s’ha convertit en una data difícil d’oblidar per als valencians, pels mateixos fets i per les circumstàncies que l’envoltaren. El còmic, inspirat com dèiem en el treball previ de Ballester a més d’altres fonts, encara que ret homenatge a les víctimes i a les seves famílies no es conforma amb dit propòsit. Des del principi pren la forma d’una crònica oficiosa dels esdeveniments, ordenant-los cronològicament i exposant-los amb rigor informatiu i crític. Els autors es capbussen en una mar de dades, d’explicacions tècniques i de testimonis tractant d’esbrinar la seqüència exacta per a donar forma així a un relat lògic i comprensible. Empren un to didàctic –per estones potser massa- i sobretot en la primera meitat desenvolupen una tasca semblant a la que dugueren a terme Sid Jacobson i Ernie Colón quan traslladaren a les vinyetes l’informe final de la comissió encarregada d’estudiar l’atemptat de l’11-S a Nova York i Washington, o a la d’Antoni Guiral, Pepe Gálvez i Joan Mundet en 11-M: La novela gráfica.
No obstant, a diferència dels exemples esmentats, Giner Bou i Durán no busquen romandre al marge, més bé al contrari es desfan prompte del rol de simples informadors per prendre part, per denunciar actituds concretes. Es complicat mantenir-se fora quan les evidències de manipulació i de cinisme són tan evidents. Assabentats dels interrogants pendents, assenyalen les errades comeses durant les hores immediatament posteriors al percaç, les decisions incomprensibles i les explicacions incompletes. Saben que estan feinejant amb un material tan delicat com és la mateixa veritat i són conscients de les diferents maneres de disfressar-la o fins i tot d’amagar-la.
En una decisió força intel·ligent s’impliquen com millor saben fer-ho, amb les ferramentes que el llenguatge de la historieta els ofereix. Al llarg de la narració dibuixen una sèrie de metàfores visuals eficaces i innovadores, molt útils en les situacions emocionalment més dures o davant el posicionament de determinats personatges. Però lluny del que pugui parèixer, estes eleccions no condicionen la lectura ni suposen actuar tendenciosament, són simplement una elecció artística que el receptor ha d’interpretar lliurement, sense coaccions sentimentals ni ideològiques. Ajuda moltíssim el dibuix sec, angulós i eixut de cristina Durán, que s’avé amb naturalitat amb els colors foscos i monocords, adients per a un reportatge esgarrifós, valent, irritant, colpidor, lleig i esperançador alhora.
Malgrat que al relat hi ha bons i dolents, El dia 3 no s’ha d’entendre com si fos una ficció cinematogràfica edulcorada o un programa televisiu sensacionalista basat en càmeres ocultes, confessions sorprenents i musica efectista. No cerca l’impacte, no parla per a un públic convençut, està més preocupat per ajudar a pair una desgràcia que només es pot acceptar i assumir si hi ha un reconeixement explícit d’allò que realment va passar. Ho aconsegueix gràcies a la claredat expositiva, a una forta base documental i a una brillant descripció de la València que s’estava construint aleshores, una luxosa i rica terra de la llum i de l’amor on no tenia cabuda un succés d’aquesta mena.
Freqüentment les historietes de Miguel Ángel Giner Bou i Cristina Durán, dos referents del tebeo valencià actual, tant per les seves obres com per llur implicació en la defensa de l’ofici, s’han qualificat de còmic social, una altra còmoda etiqueta. Sigui com sigui, en aquest cas com en molts altres, la temptació de l’encasellament pot simplificar un contingut que supera qualsevol categorització capritxosa. El millor doncs és renunciar per un moment a les definicions i llegir-lo.
