El dia que Francesc Boix Senmartí va tornar a Benassal

02/06/2020

Hi ha fills pròdigs que a vegades tornen a casa. El cas que ens ocupa és un poc diferent, determinat per les circumstàncies de la vida… Els morts no moren si són nostres, en diria el poeta Luis Rosales. Això és el que s’ha esdevingut, en certa manera, amb el fill de Benassal Josep Francesc Boix Senmartí (1901-1933), mestre i escriptor relacionat amb el corrent pedagògic de Carles Salvador i l’Associació de Mestres Valencianistes de la II República. El 3 d’agost passat, en el marc de l’Estiu Literari al Maestrat que organitza anualment Maestrat Viu, Francesc Boix va tornar al seu poble després de molts anys, concretament des del 1933, quan un accident domèstic a la casa del mestre, a Alcalà de Xivert, el va deixar impedit i va faltar a les poques setmanes.

Amb la companyia de la seua filla Paquita Boix Tena, vam anar desgranant la biografia de son pare i les variades activitats valencianistes i culturals en què va participar entre els anys 1930-1933. Tot seguit, en comitiva vam anar a la porta de la casa familiar on va nàixer i va viure la seua primera joventut, al carrer del Torrentill, on l’alcaldessa Mari Luz Monterde i la filla menuda del mestre, Paquita Boix, van descobrir una placa per a memòria amb la idea d’integrar la llegenda en el conjunt de referències culturals de Benassal i en la ruta literària que sol fer la Fundació Carles Salvador. Les emocions s’agombolaven aquell dia, els agraïments afloraven a cada instant, els compromisos de continuar treballant per la nostra història es refermaven en comprovar que val la pena laborar per la cultura, per continuar bastint lligams entre les generacions que han viscut i viuen al poble, per conéixer i estimar referents compartits.

Josep Francesc Boix Senmartí no és un nom desconegut per a la història de la literatura i de la pedagogia, però la seua mort prematura als 32 anys va truncar una trajectòria de compromís abocat sobretot en l’escola i el seu record s’havia esvaït. Els seus anys daurats comencen en tornar de Gramós (l’Alt Urgell), on havia estat destinat entre 1927-1930 després d’unes oposicions. De nou a casa, amb plaça a Castellfort des de la primavera de 1930, reprén el contacte més sovintejat amb Carles Salvador i fa coneixença amb altres mestres joves que mamprenien per les nostres comarques a fer escola d’una altra manera en aplicar algunes novetats pedagògiques.

L’any que marca el revulsiu en Boix és el 1932: amb Carles Salvador i Enric Soler i Godes fa estada a l’Escola d’Estiu de Barcelona, on passen un mes libant dels corrents innovadors que podien millorar aquelles escoles rurals on treballaven (Castellfort, Benassal i Sant Joan de Moró, respectivament). És tal l’impacte en el grup que, en el cas de Francesc Boix, es concretarà en la publicació d’alguns articles en Las Provincias i El Camí, i, sobretot, en l’escriptura d’uns textos poètics que pensàvem que havien desaparegut i que ara hem retrobat: les seues faules en valencià i altres poesies íntimes, patriòtiques i d’àmbit local. Tothom sabia que n’havia escrites, que s’havia animat a fer algun dia un llibret per a les escoles, però la mort ho va precipitar tot i quedaren inèdites. Quan pensàvem que havien desaparegut per sempre, com el seu record en detall, vam poder localitzar les filles, Rosa i Paquita, i en pocs mesos vam bastir una aproximació a la seua vida i obra. Les indagacions en l’arxiu de Carles Salvador, a qui la vídua Rosa Tena envià el manuscrit a finals de 1933, han posat un colofó magnífic a la investigació. Tot plegat, com en una cistella de cireres, una informació ha portat a una altra, la qual cosa em congratula sobre manera.

Fa 25 anys que tenia al cap el nom d’aquell mestre. Apareixia relacionat amb Carles Salvador, amb Mn. Eloi Ferrer Cadroy i amb Mn. Joaquim Garcia Girona des del 1922, a Benassal, quan van retolar el carrer de l’Hostal amb el nom de l’autor del poema Seidia, que enguany fa 100 anys de la seua publicació i que Saó va publicar l’any 2000. Després ja no en sabíem res fins als anys 30, quan es publiquen algunes cròniques de l’Escola d’Estiu de Barcelona o de la Colònia de la Societat Castellonenca de Cultura a l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser (estiu de 1933), en la qual participa com a educador al costat de Carles Salvador, Antoni Porcar i Enric Soler. Sobre el paper exacte de Francesc Boix en aquell aplec estival, considerat simbòlicament l’embrió primerenc de l’escola valenciana i en valencià, ens esperen moltes sorpreses. Si visiteu l’ermitori veureu el seu nom gravat en les diverses plaques que rememoren aquella colònia pionera encomanada per la Societat Castellonenca de Cultura a Carles Salvador, que no dubtà des del primer moment de tindre de mà dreta el mestre que ara recuperem.

Una investigació a fons de la documentació disponible ens ha permés afinar les passes d’aquell home discret i d’acció, amb un peu a Torreblanca i l’altre a Benassal, format en la Normal de Tarragona i mestre a Torrenostra, Gramós, Castellfort i Alcalà de Xivert. Pròximament estarà publicat el nostre llibre monogràfic dedicat a Francesc Boix en la col·lecció que la Fundació Enric Soler i Godes edita en la Universitat Jaume I de Castelló. Si no vau poder estar en els actes de Benassal de l’agost passat, en podreu saber més en aquest estudi, que conté tots els textos literaris i periodístics exhumats i un bon grup de fotografies inèdites o descontextualitzades fins ara.

Crec que Benassal recupera per sempre amb aquestes accions un altre fill il·lustre, dels molts que des del Maestrat han bregat per fer que el poble valencià siga més culte i, per què no dir-ho, més valencià. Francesc Boix ho va fer des de la seua trinxera de l’escola, educant, escrivint per als xiquets i per a altres mestres que potser tenien dubtes sobre la llengua en què calia treballar a l’escola. Potser ho feien contracorrent en un sistema escolar amb dèficits materials i de principis, però van posar la seua pedreta. A tots ells, gratitud eterna.

Postdata. El proppassat divendres 29 de maig va faltar a Vila-real la seua filla major, Rosa Boix Tena, als 91 anys. En record seu, publiquem aquestes línies.