El diàleg no té taula allargada

02/03/2020

Ho hem vist a les televisions estatals i també als mitjans de comunicació autonòmics i papers provincials, fins i tot. Era allargada la taula, tan allargada com un tramvia i no més ampla d’un metre. Era de vidre; vull dir que era transparent, però ocupada per persones opaques a banda i banda de cada costat.

Els mitjans audiovisuals, molt que s’han preocupat a prendre les imatges perquè a la dreta de la pantalla reste sempre el govern i, a l’esquerra, el vessant “indepe” de la reivindicació. Cada reivindicador o reivindicadora, es corresponia amb un membre del govern o, designat per aquest, amb sensibilitat o procedència catalana.

Si les primeres imatges tenien un aire distés i fins i tot “amical” quan mostrava l’arribada d’uns i d’altres, segons més tard, aquella taula allargada evidenciava la tensió existent entre una part i l’altra d’aquell vidre transparent que sustentava fulls de paper farcits de retrets.

Sóc escèptic, almenys a curt termini, sobre el resultat que aportarà aquesta taula allargada de vidre transparent que deixa seure persones amb tantes reticències i apriorismes i, ho sóc, perquè a una de les dues bandes, no saben que no es tracta d’una qüestió de govern, sinó d’una confrontació d’una gran part d’un poble amb l’Estat i els recursos que aquest ha utilitzat per reprimir, sentenciar i castigar l’atreviment.

A aquesta taula allargada, es comprova com, al vessant dret estant, hi ha bona cosa d’immobilisme, mentre que a l’esquerra, es mantenen vives les forces per continuar fent escac a les estructures polítiques, jurídiques i policials que han estat utilitzades per intentar apaivagar el sentiment nacional d’una majoria de catalanes i catalans.

A la primera conferència de premsa s’ha vist com les ferides resten obertes i, malgrat que han transcorregut dos anys d’aquell primer dia d’Octubre, el paisatge polític, a una part de la taula de vidre transparent, ha canviat una miqueta, tot i que a les dues parts hi ha assegudes persones que es troben afectades pels efectes del 155.

Sembla que cada mes hi haurà reunió, però una cosa tinc bastant clara: mentre aquesta taula allargada no deixe pas a una gran taula rodona, en què la presidència es diluïsca en favor de la resta de components, el diàleg no romandrà fluïd.

I no ho serà perquè, tothom sabem que, els qui representen el 155, es troben posicionats dins d’uns paràmetres d’un estat ultraconservador i ben afermat amb els seus privilegis. La nova taula rodona del diàleg haurà de fabricar-se i, sols així, podran circular vents reformistes, que s’hauran d’imposar perquè aquest govern no caiga en el descrèdit més absolut.

Fa anys que, des d’una part de la taula –almenys— es volia parlar, es demanava diàleg amb les estructures de l’Estat, però la dreta de la taula de vidre, no sols no ho propiciava, sinó que a més, ajudava a fer que fos possible aplicar l’article de la ignomínia.

Ara s’ha de parlar, encara que siga poc, el que puguen treure a banda i banda de la taula, però n’estic segur que “el problema català” podria ajudar a plantejar una reforma necessària de l’Estat, una finestra oberta al futur, per tal de comprendre les diferents velocitats existents al conjunt de les terres peninsulars. S’ha de continuar enraonant, perquè el conflicte no és de rodalies, és sobre independència. Si es plantegen qüestions autonòmiques, el conflicte no quedarà resolt. Sols quan es canvie la taula i totes les persones integrants es puguen veure les cares, s’obrirà un paisatge que, ara per ara, queda massa restringit a la persona que es troba enfront.

El diàleg serà fructífer quan, fins i tot els participants en ell, hagen decidit prescindir d’una taula, per molt rodona que aquesta siga.