El dietari d’Insa

Encara no fa un any, la Regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni de l’Ajuntament de València tragué a la llum un document històric ben singular que ens ajuda a conéixer com era la societat valenciana durant la darrera etapa de l’Antic Règim. Es tracta d’unes memòries fragmentàries que abracen l’últim terç del segle XVIII i el primer del XIX; i que han sigut publicades pel professor Germán Rodríguez Aledón amb el títol de Dietario de Tadeo Insa (Valencia, 1773-1837).

Vaig tindre notícia de l’existència del manuscrit a la dècada dels anys noranta, quan preparava la tesi doctoral. Me’n parlà Joan Teodor Corbín Llorente, besnet de Teodor Llorente Olivares, que aleshores era el propietari d’un document que, amb molta probabilitat, degué ser adquirit pel seu avi, Teodor Llorente Falcó, que tenia en gran estima els dietaris i en donà notícia pública el 20 d’abril de 1908 al periòdic Las Provincias, que ell dirigia. Així, en l’article titulat «Lo que dice un dietarista» –que signà amb el pseudònim de Juan de Antaño–, anuncià que estava en possessió d’«un cuaderno descosido y maltratado» que no era «ninguna alhaja». Però que, no obstant, «contiene, entre algunas menudencias, acotaciones muy estimables de fechas, indicaciones toscamente expuestas de hechos y sucesos memorables, y detalles de ambiente de época que nos ayudan a comprender cosas que sin ellos pareceríannos incomprensibles». Aquest n’és el gran valor i el motiu que justifica l’edició actual.

En l’estudi preliminar que l’encapçala, el professor Ramírez explica les peripècies personals que el vinculen al manuscrit –la primera transcripció del qual fou realitzada per Corbín Llorente–; i també, que el dietari se centra en quatre aspectes fonamentals: 1) les festes i commemoracions vinculades a reis i autoritats civils, eclesiàstiques i militars; 2) les celebracions que tenien lloc a la ciutat, amb descripcions sovint detallades dels elements que decoraven carrers i façanes; 3) la informació relativa a les execucions públiques que es portaven a terme a les places de Sant Doménec i del Mercat i al pla de la Saïda, entre d’altres; i 4) l’esment de determinats esdeveniments polítics, com ara revoltes, motins, assetjaments… en què sempre es manifesta un gran respecte envers les autoritats constituïdes, «sobre todo las militares y eclesiásticas».

En aquest sentit, Ramírez considera que l’autor degué ser «un hombre de mediano talento y cultura escasa, como solían ser los militares de baja graduación de la época». I que «se deduce claramente que era valencianoparlante, pero escribe en castellano con denodado esfuerzo», ja que el text conté diversos valencianismes, com per exemple: «bellutero», «botiguero» i «allero» –és a dir, venedor d’alls. En referència, encara, a Tadeu Insa, cal dir que l’autoria li fou atribuïda per Corbín Llorente, ja que el text consta com a anònim; i que les úniques tres referències autobiogràfiques assenyalen que: era militar –«Estábamos formados toda la infantería y caballería…»–, estava casat –«En 15 de junio de 1822 […] murió mi esposa, Vicenta Rubert, de edad de 68 años»– i tingué una filla –«En 25 de abril del año 1828 murió mi hija, Carmen Ynsa, de edad de 35 años».

Finalment, cal destacar que el dietari es tanca amb un copiós annex amb 46 il·lustracions de l’època impreses a color que, com remarca Ramírez, són «en parte o nada conocidas»; i entre les quals podem destacar una pintura que representa l’entrada de Ferran VII a València el 16 d’abril de 1814 i una litografia acolorida de l’aixecament de la Milícia Nacional enfront de la Llotja (1822). Imatges que, sens dubte, enriqueixen el text i ajuden a visualitzar les descripcions. Tot un goig de document.

Revista núm. 516, pàg. 10. Setembre 2025