El Diumenge de Rams i la processó de les palmes o de la burreta simbolisme de l’ase (I)

Saó 458. Abril 2020

Revisat en març 2023

El diumenge que inicia la Setmana Santa, durant la qual la primera lluna plena de primavera il·luminarà el cel nocturn, celebrarem el Diumenge de Rams.

L’any 2023, el Diumenge de Rams serà el 2 d’abril, i en els anys posteriors les dates seran:

ANY →	2023	2024	2025	2026	2027	2028
EQUINOCCI DE PRIMAVERA: 20 DE MARÇ
1ª lluna plena després de l’equinocci de primavera	Dijous 6 de abril	Dilluns 25 de març	Diumenge 13 d’abril	Dijous 2 d’abril	Dilluns 22 de març	Diumenge 9 d’abril
Diumenge Rams anterior –o coincident- a la 1ª lluna plena de primavera	2 d’abril	24 de març	13 abril	29 març	21 març coincideix amb el dia següent de l’equinocci	9 abril
Diumenge Pasqua Posterior a la 1ª lluna plena de primavera	9 d’abril	31 de març	20 d’abril	5 d’abril	28 de març	16 d’abril

 

Expliquem un poc per damunt de què va tot açò.

ANTECEDENTS D’UNA FESTA ESPERADA

Els qui ja tenim una certa edat recordem com, abans, la Setmana Santa, eminentment processional i la darrera de la Quaresma, anava precedida per l’anomenada Setmana de Passió. I, enmig d’ambdues, brillava amb tota la seua esplendor el Diumenge de Rams.

Una festa que commemora l’entrada triomfal, solemne, de Jesús a Jerusalem, on havia anat per passar-hi uns dies i celebrar la Péssah o Pasqua jueva. Una Péssah que commemorava l’eixida d’Egipte pels jueus en temps de Moisés, i que se celebrava  el dia 15[1] de Nissan, el primer mes de l’any jueu, en el començament de la primavera.

Una entrada triomfal que Jesús, però, pagaria dies després en ser traït, empresonat, interrogat, fuetejat, vexat, lacerat i escopit per, finalment, ser crucificat en un tossal a les afores de Jerusalem, el Gòlgota o Calvari[2]. Una mort que dies després deixaria de ser-ho per als cristians en produir-se el gran misteri de la Resurrecció en el Diumenge de Pasqua[3].

Però, tornant a l’entrada a Jerusalem i seguint el que diuen els evangelistes, la de Jesús va ser molt victorejada pel poble, que va tallar ‘ramatge dels camps’ (Marc 11,8)o  ‘branques dels arbres’ (Mateu 21,8), o va ‘agafar palmes’ (Joan 12,13) per saludar-lo.

Al seu torn, Lluc, que no parla de ramatges, branques o palmes, sí que ubica el lloc on es va produir tot això: a la baixada del tossal de les Oliveres, al peu del qual hi estava el jardí de Getsemaní (l’almàssera o premsa d’oli). De la narració de Lluc es dedueix que la gent que se sumaria al crits d’alegria i les lloances a Jesús agafaria, fonamentalment, branques d’olivera per alçar-les i agitar-les. Eixa va ser és l’opció preferida per Giotto en L’entrada a Jerusalem, aquell fresc tan preciós de la capella dels Scrovegni, a Pàdua (Padova, Vèneto, Itàlia; primeries de 1300), en què va pintar un parell de xicons enfilats a unes oliveres tallant-ne branques.

Entrada a Jerusalem (1305). Giotto di Bondone.

En resum, que els elements botànics del Diumenge de Rams serien genèrics ramatges o branques sense identificar -Marc i Mateu-, palmes – Joan-, o bé branques d’olivera, com es dedueix de Lluc.

En la recreació del primer moment d’alegria cristiana durant la Quaresma, la del Diumenge de Rams, els fidels solen portar rams d’olivera, de llorer[4] (o més rarament de de taronger[5]) i palmes “blanques” (realment engroguides per haver estat a resguard de la llum).

De fet, en un poema d’autor desconegut llegim el següent començament:

«Demà és lo diumenge / lo Diumenge de Rams.

En pararan les taules, / de palmes i de rams.

Un cimal d’olivera / i un llorer molt galant».

Diumenge de Rams, Alacant 1897.  Entrega de palmes per part de l’Ajuntament.

(Font: Vaillard).

Unes palmes que es diferencien segons el gènere dels portadors: mentre que els xiquets (i els hòmens) solen dur fulles de palmera no desenvolupades i erectes, les xiquetes (o les dones) solien dur-ne de rissades, artísticament trenades a partir de  pleita o tires en què es divideixen les fulles de palma.

Diferenciació de palmes segons el gènere dels portadors: Anna Dèlia Gisbert, un germanet i un cosí, un Diumenge de Rams.

Diumenge de Rams. Gastón Castelló 1930. Pleita. Palma arrissada

I les jerarquies sacerdotals solen portar una mena d’híbrid: un gran palmó treballat però i encimbellat per la punta original.

Processó del Diumenge de Rams al Vaticà. 

LITÚRGIA DE LA PROCESSÓ I MISSA DEL DIUMENGE DE RAMS

A l’hora assenyalada per les autoritats eclesiàstiques, els fidels, tot portant palmes, o rams de llorer o d’olivera, es reuneixen fora de l’església a la què després es dirigiran en processó.

El sacerdot, amb casulla vermella (ha substituït el morat propi de la Quaresma), s’apropa al lloc on s’han congregat els fidels per procedir a la benedicció de rams i palmes, mentre es canta l’antífona Hosanna filio David[6]. Un Hosanna exclamatiu, de comunió mística, que per a l’evangelista Marc (11,9) significa «Beneït siga qui ve en nom del Senyor».

Fidels a la porta de la catedral de Sant Nicolau, a Alacant, per a la benedicció de les palmes.

(Font: Arxiu Municipal d’Alacant). Benedicció de palmes i rams.

El sacerdot resa una pregària davant els rams i les palmes i les aspergeix o ruixa amb aigua beneïda mitjançant un salpasser o hisop; es tracta d’utensili format per un mànec de fusta o de metall en l’extrem del qual hi ha un manoll de pèls, o una boleta buida i amb forats que conté una esponja.

En botar foc a l’encens dins l’encenser, es fa oscil·lar aquest per difondre el fum aromàtic, i comença la processó. L’encapçala un escolà que fa de turiferari[7] (portador de l’encenser fumejant) seguit d’un altre acòlit que porta la creu ornada de rams, acompanyat o no de dos acòlits més amb ciris encesos. A continuació el clergat, el diaca, els ministres celebrants, i si hi ha bisbe, aquets amb la mitra i un ram en la mà. Darrere del bisbe, dos diaques i finalment els fidels, tots amb rams.

En arribar a l’altar de l’església, l’oficiant fa oscil·lar l’encenser fumejant per damunt l’ara i, fet això, procedeix a oficiar la Missa.

Ara bé, la celebració del Diumenge de rams és un tant estranya, ja que si bé la processó molt alegre, en la missa es llig el relat sencer de la cruenta passió de Crist. Per això, els ornaments sacerdotals no són blancs de goig, ni morat de penitència, sinó de color roig de passió.

COMPONENTS POPULARS I SIMBÒLICS DE LA PROCESSÓ DE RAMS

A banda dels aspectes litúrgics, este dia té components d’una autèntica festa popular.

A la processó s’havia d’anar “guapet i mudat” perquè “el diumenge de rams, qui no estrena, no té mans” (qui no estrena alguna peça de roba nova, és que no té res)[8]. Prova que era un acte d’importància social, i en el qual els xiquets tenien un paper especial.

I és un acte en què tenen importància cabdal determinats símbols botànics (palmes, rams d’olivera o de llorer) i zoològics (l’ase o somera).

Uns símbols que ara adquireixen un protagonisme molt sentit pel poble.

Així, les palmes beneïdes ornaran els balcons de les cases per protegir-les enfront les tempestes i els mals esperits.

Balcons i enreixats ornats amb palmes beneïdes del Diumenge de Rams.

«En el confín remoto de nuestra vida se nos aparece intacta nuestra Jerusalén, y nuestras manos sienten la ternura olorosa de la primera palma, recta y fina, con su ramo de olivo; la que oímos crujir y desgarrarse contra los hierros de nuestro balcón una noche de lluvia, de vendaval, y miedo». [Gabriel Miró: Semana Santa. Domingo de Ramos]

Unes palmes que, ja ben seques, serviran l’any vinent per incinerar-les en la vigília pasqual (la nit del Dissabte Sant al Diumenge de Pasqua), i fer servir eixes cendres per a marcar els fidels en el Dimecres de Cendra.

Crema de palmes beneïdes, del Diumenge de Rams, en la nit de la Vigília Pasqual.

La cendra es farà servir el Dimecres de Cendra vinent.

LA IMPORTÀNCIA DE LA SOMERA EN LA PROCESSÓ DE LES PALMES

En bona part d’estes processons hi ha un animal que cobra un especial relleu: una burreta, ruca o somera blanca[9], atés que hi desfila la imatge de Jesús cavalcant una burreta (en ocasions, un ase) en la seua entrada gloriosa a Jerusalem[10].

És una imatge tan vinculada a este acte que a moltes localitats la processó passa a dir-se, popularment “de la burreta”; i, a les zones castellanòfones, “borriquita” -Andalusia-, “borriquilla” -Castella- i similars.

Una escenografia que no correspon només al context cultural del cristianisme occidental. També en l’ortodox eixa festa assoleix una gran importància.

L’extensió, en el temps i l’espai, d’aquesta festa es pot apreciar en l’obra de Viatscheslav Schwarz Diumenge de Rams a Moscú en temps del tsar Aleix I. Processó del patriarca a lloms d’un ase (1865), de  Wjatscheslaw Grigorjewitsch_Schwarz es poden observar alguns detalls interessants.

S’hi descriu l’entrada a Moscú del tsar rus Alexis I  durant el seu mandat (1646-1675).  Mentre que el poble no porta rams, el tsar, a peu i coronat, porta una palma, verda, amb els folíols sense treballar.

Va seguit del diverses jerarquies de l’Església Ortodoxa russa, que porten palmes, també verdes, més o menys retallats en la part de baix però que mantenen la punta sense treballar.

I el patriarca, com a representant de Jesús, a lloms d’un equí; però que, tot i ser un cavall, se l’ha cobert amb un llenç blanc perquè s’assemble a una somera.

En el nostre àmbit més proper tenim un exemple extraordinari en la magnificent Processó de les Palmes d’Elx, sense dubte la més esplèndida de els nostres terres.

En ella, el pas central que desfila entre un bosc de palmes blanques i obres esplèndides d’artesania de la palma “rissada” es diu  “el pas de la burreta”

 A Eivissa el pas és fins i tot més realista, ja que la imatge ja no és una escultura, sinó un home i una burreta vius, similars al que es fa a Oriola per a rebre els nous bisbes[11].

Però, ¿per què és tan important la figura de la burreta (o de l’ase) en el Diumenge de Rams?

Els quatre evangelistes mencionen que Jesús va fer la seua entrada triomfal a Jerusalem a lloms d’uns ase; és més, esmenten que Jesús mateix va insistir en trobar un ase per a fer la seua entrada triomfal a Jerusalem.

L’escena ha d’interpretar-se recordant un text del profeta Zacaries [s. VI-V aC]; un text que citen explícitament dos dels evangelistes:

«Alegra’t, ciutat de Sió, crida de goig, Jerusalem! Mira el teu rei que ve cap a tu, just i victoriós. Arriba humilment, muntat en un ase, un pollí, un fill de somera. Destruirà els carros de guerra d’Efraïm i la cavalleria de Jerusalem, trencarà els arcs dels guerrers i anunciarà la pau als pobles» (Zac 9, 9-10).

El text, de clar sentit messiànic, presenta com antagòniques les entrades triomfals dels poderosos sobre cavalls, o de carros conduits per cavalls (potser el profecte romà Ponç Pilat havia entrat  així a Jerusalem), amb la humilitat pròpia de qui ho fa a lloms d’un ase, de cap manera un animal “militar”[12].

Evidentment, es tracta d’un Messies humil (en el text original, ‘ā·nî, “pobre”), més que no pas un Messies guerrer, que hauria muntat un cavall o un carro de cavalls. Fixem-nos-en, a més, que eixe “rei” no destrueix no tant els exèrcits estrangers que amenacen Israel, sinó els símbols dels poderosos, “els carros de guerra d’Efraïm i la cavalleria de Jerusalem”, uns ‘cavallers” abatuts, humiliats, destruïts, per un nou model de rei, ara ‘asinal’.

Sí, una festa carregada de simbolismes.

Com tantes vegades hem tingut ocasió de veure, natura i religió lligades en forma de cultura.

[1] En el calendari hebreu els mesos comencen en lluna plena, per la qual cosa el dia 15 hi ha lluna plena.

[2] En els evangelis de Mateu, Marc i Joan, escrits en grec, se li diu Kraniou tópos, que en llatí equival a Calvariae locus, (lloc de la calavera). Per això, al Gòlgota se li diu també Calvari.

[3] Rams és abans de Pasqua, clar; i això facilita entendre l’expressió ‘fer Pasqua abans de Rams’ destinada a assenyalar els impacients que fan les coses amb els temps invertits. O, abans, i sota uns altres paràmetres culturals, per designar als qui feien una criatura abans de casar-se.

[4] El llorer beneït es guardava per usos culinaris; o bé, com en l’Empordà, per fer sortilegis enfront les tempestes. Així, se’n posaven al foc unes rames (perquè el fum portara al cel les pregàries) mentre es recitava en veu alta: Sant Marc / Santa Creu / Santa Bàrbara / no ens deixeu.

[5] A llocs on abundaven els tarongers, com ara la Safor (i en concret a Almoines, segons informa Batiste Malonda), el poble portava rams d’olivera o de taronger, mentre que les autoritats municipals i el rector portaven palma.

[6] Hosanna Filio David / Benedictus qui venit / In nomine Domini / Rex Israel / Hosanna in excelsis (Beneït siga el Fill de David / beneït el que ve / en nom del Senyor / Rei d’Israel / Hosanna al més alt).

Hosanna filio David: https://www.youtube.com/watch?v=OulQq9EG7Jw

[7] Turiferari és l’acòlit que porta l’encenser en el qual un material combustible aromàtic va expandint un fum perfumat. La paraula llatina turiferarius prové de llatí tus, turis (encens),  fero (portar) i el sufix de relació –ari.

En els orígens del cristianisme, cremar encens davant les imatges era considerat una mena d’idolatria. Més tard, quan les jerarquies cristianes van veure que no podien combatre eixa pràctica la van adoptar, tot i que canviant-li el nom: no cremaven tus sinó incensum.

La paraula turiferari també es fa servir, en llenguatge culte, a qualsevol adulador servil o acòlit d’un ‘ídol’ (personatge, partit polític, autoritat, etc.) al qual afalaga i aplaudeix acríticament en  qualsevol de les seues manifestacions.

[8] I també se sol afegir: «I el diumenge que ve, la mona entre mans»

[9] Somera, burra o ruca són els termes usats per anomenar la femella de l’ase, burro o ruc (Equus asinus).

[10] Més enllà dels nostres territoris, a l’àrea germànica van ser molt populars durant l’Edat Mitjana els Palmesel (literalment “els ases de les palmes”), figures de fusta de Crist muntat sobre un ase, algunes articulades, utilitzades en les processons i la litúrgia del Diumenge de Rams.

[11] A la capital del Baix Segura, a l’episcopal, levítica i palestina Oriola (com tants autors han qualificat la ciutat després de les obres de Gabriel Miró), el Diumenge de Rams no celebra una processó de la burreta; però és que ací, l’entrada de Jesús a la Ciutat Santa es fa viva més aïna en cada arribada d’un bisbe nou, que segons la tradició ha de fer-ho sobre una somera blanca en un acte solemne amb seguici triomfal d’autoritats i poble.

[12] Hi ha una altra festa en què “la burreta” precedeix “els cavalls”: el dia quatre de gener, a Alcoi, és el ‘dia de la burreta’, per proclamar al ban que anuncia l’arribada dels Reis d’Orient, muntats a cavall i que protagonitzaran la Cavalcada dels Reis, la més antiga d’Europa.