Tens 0 productes a la teua cistella
Els bisbes de les diòcesis catalanes van publicar, el 27 de desembre de 1985, el document. L’any 1978 s’havia aprovat la Constitució espanyola i l’any següent l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tot això feia que una nova situació anara consolidant-se a terres catalanes.
Els bisbes catalans començaven refermant el seu amor a Catalunya i als seus habitants: “Pel que fa a la nostra reflexió, voldríem ajudar a descobrir que Catalunya constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural bàsica del seu punt d’inserció en la cultura universal”.
Els bisbes catalans manifestaven el seu desig que, en la legislació civil, quedara reconegut plenament el dret del poble català a la seua identitat nacional, manifestada en la seua realitat cultural i històrica. També assenyalaven que era el seu deure pastoral ajudar a clarificar el tema de la identitat nacional catalana: una cosa és la Nació i una altra l’Estat.
Però els bisbes feien un pas més: “L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura juridicopolítica que faça viable l’exercici dels drets esmentats, cosa que pertoca directament a l’ordenament civil”.
La principal senya d’identitat de la cultura catalana és la seua llengua, que el poble sempre ha mantingut viva, l’ha estimada i l’ha defensada. Els bisbes de Catalunya destacaven la importància i el bon acolliment que havia tingut la versió catalana de tots els llibres litúrgics per part dels catòlics catalans. I afirmaven també un fenomen molt generalitzat: la secularització i la caiguda de la pràctica religiosa.
Els bisbes demanaven als estudiosos catalans que estigueren oberts al diàleg constant i honrat entre fe i cultura. I als teòlegs els convidaven a recercar contínuament un mode més apte de presentar la doctrina a les persones del seu temps, perquè una cosa és el dipòsit mateix de la fe i les seues veritats, i una altra la manera d’enunciar-les. Animaven tots els catòlics a treballar a fi que els canvis culturals no ens arrossegaren cap a la irreligiositat i la decadència moral.
La presència cristiana a Catalunya es remunta fins als primers segles. L’”acta” del bisbe Fructuós l’any 259 (segle III) són la primera dada documentada. A partir de l’11 de setembre de 1714 hi va haver anys adversos, perquè nombrosos eclesiàstics sofriren persecució pel fet d’haver restat fidels a les institucions catalanes i a la llengua del poble.
Més endavant van ser desmantellades diverses organitzacions d’apostolat i alguns centres de cultura, a partir de 1939. Des de 1936, també Catalunya va haver de patir una cruenta persecució religiosa.
Gràcies a Déu, la fe cristiana continua viva en sectors molt amplis de la societat catalana. L’Església a Catalunya no demana per a si mateixa res més que llibertat per a poder acomplir la seua missió evangelitzadora.
Allunyar-se de Déu, de Crist i de l’Església és dolent per a tots, també per als catalans.
“La llibertat que reclamem és precisament per a evangelitzar”
En l’epíleg, els bisbes incideixen en el fet que les consideracions sobre les realitats terrenals no han de fer-nos oblidar el nostre destí últim: el Regne de Déu.
Finalment hi ha la següent pregària:
“Senyora de Montserrat,
que teniu la vostra santa muntanya
voltada d’oliveres, signe de pau,
aconseguiu per als pobles de Catalunya
una pau cristiana i perpètua”
No sé si, al cap de quaranta anys, els actuals bisbes amb seu a Catalunya pensaran com els seus predecessors de l’any 1985. Probablement no en alguns punts i sí en altres.
Han passat moltes coses al llarg d’aquests 40 anys, i avui o potser més endavant, caldria redactar un nou document que tingués més en compte la complexa i delicada realitat que viu el poble català a hores d’ara.
En qualsevol cas, la missió de l’Església i de tots els seus membres sempre és la mateixa: evangelitzar i fer present el Regne de Déu a terres catalanes i pertot arreu.
