Tens 0 productes a la teua cistella
«Vicent: no podés meter esas imágenes en la crónica. Estamos en guerra y vivimos con el enemiga». Les dues frases són de Juan, un jueu argentí,resident a Jerusalem, algener de 1991, durant la Guerra del Golf. Era el meu censor oficial assignat. El govern d’Israel havia encarregat a personal d’absoluta confiança, una teranyina d’espies,la vigilància sobre la informació i, sobretot, sobre les imatges que sortien del país via satèl·lit. Internet estava encara en bolquers.
El dia anterior, el càmera i jo estàvem al mar Mort i vam observar com passava un comboi israelià amb míssils de grans dimensionsi armes pesades que venien des de Masada en direcció a Jerusalem o Cisjordània. Vam tindre sort! Teníem ja una crònica magnífica! El text de l’off deia una cosa pareguda a aquesta: «Aquest comboi de guerra, que vostés poden veure ara en pantalla, és la resposta de com es prepara Israel per a la guerra contra l’Iraq de SaddamHussein».
I a cinc minuts d’enviar la crònica a València, l’argentí Juan, que entenia totes les variants del català, em prohibia de forma taxativa que enviara eixes imatges, segons ell, secretes i d’alt risc per a Israel en temps de guerra.I què vaig fer? Enviar la crònica a València amb el mateix off i amb la part censurada de les imatges en negre, un pecat mortal en televisió. Però, vaig tindre una idea: vaig telefonar al meu cap d’Informatius i li vaig suggerir que ho explicaren ells des de València directament en una sobreimpressió sobre pantalla en la pròpia notícia: «Imatges censurades per l’Estat d’Israel». I el reportatge va prendre una força i una consistència que no havíem imaginat. Havíem burlat la CENSURA!
Un dies després vam arribar a ser detinguts per militars israelians per filmar un destacament d’antimíssils Patriot. Ens requisaren les cintes, on també teníem una entrevista amb un alt responsable de defensa de la Kneset. Vaig arribar a tindre, legalment, dos passaports: un per a Israel i l’altre per als països àrabs. Amb aquest últim vaig travessar el desert del Neguev, vaig passar a Gaza, vaig travessar a peu el corredor Filadèlfia, vaig agafar un taxi i, a través del Sinaí i el canal de Suez, arribava al Caire el 28 de febrer de 1991, el dia que finalitzava la guerra.
La intervenció interessada dels governs que controlen bona part del mitjans de comunicació; la dinàmica irreversible de les opinions públiques, tan manipulades; les agències d’informació, només en mans de quatre,i la roda d’influència que porta els diaris cap a la televisió i la televisió cap als diaris teixien una xarxa quasi inexpugnable i difícil de penetrar. La guerra i els conflictes es convertiren en espectacle i s’havia de procurar carn fresca a la fera, a les audiències. I en eixes circumstàncies havíem de combinar la informació de trinxera amb l’anàlisi política!
Apenes un mes després em trobava ja a l’extinta Iugoslàvia. L’estratègia sèrbia en zones com la Krajina o les ciutats de Vúkovar i Osijek era brutal cap a la premsa: circulant per una autopista en territori Txètnik…des d’una passarel·la ens van disparar al capó del cotxe, malgrat que el vehicle portava un cartell que deia «PRESS».
Els croats eren molt més subtils: tenien ordres governamentals de ser simpàtics amb la premsa, amb els periodistes. Simpàtics fins a embafar. No era normal que tots i a totes hores ens saludaren amb els dos braços i ens oferiren cigarrets! En aquesta guerra, els croats eren els bons i els serbis eren els dolents. Però els dos feien el mateix: la guerra fratricida al veí! Expulsar de les seues cases els seus propietaris legítims! Trencar famílies i colles d’amics i veïns que mai s’havien preocupat si eren serbis, croats o iugoslaus. Va ser la premsa alemanya qui va iniciar la satanització dels serbis i la resta del món va fer igualment de colp; la guerra, la tenia guanyada mediàticament Zàgreb.
Cinc vegades vaig entrar a Iugoslàvia, algunes clandestinament. En una d’elles, estàvem quasi tots els periodistes acreditats a Zàgreb en una roda de premsa en una caserna militar croata al costat de Petrinja. Durant 5 hores vam patir els atacs de l’exèrcit, mentre els periodistes ens manteníem ajupits. Mai vam saber a ciència certa si els agressors van ser els serbis… o els mateixos croats: lliçó apresa! Eixe dia vam perdre l’enviament de la crònica a València… però el ressò internacional de l’atac va ser impressionant. Propaganda?
En un d’aquests viatges vam convéncer el director d’Informatius i vam travessar zones calentes del conflicte, la frontera entre els dos bàndols,i ens vam dirigir al Kosovo. La situació política en aquesta exprovíncia sèrbia,junt al trencadís ètnic de Voivodina, va ser el detonant del polvorí dels Balcans. Els independentistes albanokosovars havien convocat un referèndum clandestí per la independència, després que Milosevic hagués suspés l’autonomia.
El càmera Juan Luis Hernández, el productor Xavier Crespo i jo mateix vam entrar en un col·legi de nens, habilitat com a col·legi electoral clandestí, i vam gravar com votava la gent. Una jove de l’organització, en francés, ens va advertir que l’exèrcit serbi hi podria entrar en qualsevol momenti que estiguérem alerta. I… efectivament… allí mateix…va entrar de colp, metralleta en mà,una vintena de militars i els membres de la taula i els electors van pegar a fugir per les finestres a través dels dacsars. Nosaltres vam quedar detinguts en una caserna militar. Allí ens van interrogar, ens van requisar les cintes de vídeo, excepte les dues principals que havíem gravat de la gent votant i després fugint, i que, hàbilment, el càmera de l’equip havia guardat convenientment en un amagatall del cotxe. Ens van fer signar un document d’expulsió i ens van advertir que no tornàrem al Kosovo. Vam eixir per Àustria i reentràrem a Croàcia en un autobús militar croata, totalment a fosques. Tots ens utilitzaven,i nosaltres a ells!
No teníem telèfon mòbil, havíem perdut la comunicació amb la central i tardàrem dos dies a tornar; havíem estat tot un dia detinguts en un pati d’una caserna militar sèrbia. La premsa valenciana va obrir en primera: «Un equipo de RTVV desaparece dos días en la guerra de Yugoslavia».
Tots els dies buscàvem el front i acudíem a zona de guerra; alguna vegada vam arribar a anar en taxi. Un matí tranquil i assolellat vam topetar una columna de tancs croats, comandats per un tal Eduardo Flores, un xicot bolivià molt extravagant, de mare catalana i pare hongarés de procedència jueva. Havia col·laborat, deia, amb algunes cròniques per a La Vanguardia. Vestia de militar i conduïa el primer vehicle d’una filera detancs croats.Quan va finalitzar la guerraes féu membre de l’Opus Dei i més tard es va convertir a l’Islam. Les coses de la premsa i de la guerra!
8 de desembre de 1992: una avançada de soldats nord-americans desembarquen en les platges pròximes a Mogadiscio, enviats pel president Clinton i l’ONU en l’operació «Retornar l’esperança». La platja, a les 11 de la nit, no podia estar més plena de periodistes, càmeres de televisió en directe i fotògrafs. Era un espectacle de flaixos i de llums artificials que esperaven els artistes americans. Les televisions nord-americanes ho emeteren en directe per a tot el país. Es podia veure com els soldats emmascarats amagaven les armes en les platges més pròximes a l’aeroport de la capital. Al sendemà, el dia 9, desembarcaren 1.800 soldats més dels 28.000 que se esperaven per a dur a terme una suposada operació destinada a garantir l’ajuda humanitària internacional en una població devastada per les guerres civils entre els senyors de la guerra, la pobresa extrema i la sequera africana. Allò sí que era un espectacle i la premsa es prestava gustosament a assistir com un convidat sense paraula.
El nostre equip havia viatjat des de Nairobi a Mombasa i, des d’allí, amb un Hèrcules ple de sacs de cereal, en planta i agafats només com si viatjàrem en tramvia, arribàrem a la capital de Somàlia. L’avió va fer una parada per a deixar aliments en una aldea d’interior del país. L’aeroport era un caos on la gent venia serps i àguiles. Allò es va convertir en un vesper al qual Washington havia pegat una sacsada per a tornar-se’n corrents.
Les ordres per a la premsa eren clares:malgrat que el general Mohamed Farah Aidid, que controlava la major part del sud de Somàlia i era el principal senyor de la guerra,havia promés als americans que no atacaria les tropes, la premsa, els periodistes i la televisió havien d’anar sempre darrere de les televisions nord-americanes. I aquestes, darrere de les tropes enviades per Washington. Així viatjàrem, el càmera Ricardo Macián, el productor Gabriel Martí i jo mateix a Mogadiscio. I amb aquesta tropa vam eixir de Mogadiscio, on havíem estat dorminten una casa amb dos guàrdies armats a la portametàl·lica del pati exterior, una porta queera colpejada per la metralla dia i nit, un soroll que ens impedia apenes dormir.Finalment, ordres d’última hora, les tropes marxaven cap a Baidoa, una ciutat com l’infern de Dant, una poblacióobscura i gris amb gent pul·lulant pels carrers desproveïts de tota humanitat. Darrere de la CNN i les tropes nord-americanes, nosaltres, com tots els altres, enviàvem les cròniques des de corrals de cabres on havien instal·lat grans parabòliques per on passejaven els animals.I tornarem a casa a Mogadiscio.
La ciutat de Mogadiscio estava dividida per la denominada línia verda, una línia imaginària per la qual es passa d’una part a l’altra de la ciutat. I qualsevol boig o element incontrolat podia fer de bandoler i reclamar un impost per a creuar-la: bandolerisme modern en un país tan pobre!
El nostre equip, amb la protecció privada que ens acompanyava tothora, va travessar de tornada eixa línia imaginària, un Checkpoint Charlie africà, vam baixar la finestreta del cotxe i em vaig trobar amb una metralleta en el pols. Li vaig donar tot el que duia i vam continuar endavant.
El càmera Macián i jo mateix ens vam contagiar de tifus i a mi el rellotge intestinal em va tardar un any a tornar a la normalitat. Dormíem amb el malestar de la malaltia en Metges sense Fronteres i de nit ens traslladaven al terra perquè les finestres eren de fusta i una bala podia acabar de rematar-nos a les lliteres. Des de la part interior de la reixa tancada amb clau de l’hotel -la inseguretat feia impossible viure als afores o en cases particulars- vam veure sense poder fer res més que protestar enèrgicamentcom lapidaven una presumpta adúltera.
Tota la premsa va fer en aquella cobertura informativa somaliel que deien les autoritats militars nord-americanes. On comença la informació i on la propaganda? I tot això arriscant la vida de tantes persones!
Un any després vaig estar al Sàhara. Des de Tinduf ens vam traslladar a l’enorme mur de sorra que separa el Sàhara lliure de la zona ocupada pel Marroc. En aquell temps, com ara, es vivia allí una tensa treva. Els amables soldats de la RASD em van suggerir si volíem que ells atacaren amb l’artilleria per a rebre la resposta de l’artilleria marroquina. «Si no atacàvem, no podríem gravar-ho!», asseguraven. Els vam dir que no… i ells pel seu compte van començar a disparar projectils cap a l’altra banda del mur. Els marroquins van contestar… i nosaltres, davant la perillosa evidència, ho vam gravar.
Vicent Garcia Devis. Periodista
Article publicat al nº 402, dins del Quadern “Té límits la llibertat d’expressió?”, corresponent a març de 2015
