El domini del foc

En un moment indeterminat de la història. Un dels nostres avantpassats, que travessa la planura africana. S’haurà amagat en sentir a la pell la tempesta. Els trons majestuosos. La seua cadència lenta. El crit d’allò salvatge que l’espanta i l’admira, tot alhora. No en va ha estat considerat una deïtat primigènia. Algú a qui adorar. Aquest avantpassat nostre camina com amb desgana. Farà dies que tracta de trobar alguna cosa de valor per dur a la tribu. A les mans, una llança. Una pedra esmolada. Però la sensació de no poder tornar, amb les mans buides. De sobte, en la mitjana distància, veu allò, un fum, un arbre que ha estat condemnat, sentenciat per la determinació de l’inconcebible. Si bé, per una part, s’adona que podria haver estat ell, per l’altra sent una curiositat inevitable. S’apropa. El tronc és consumit per la flama. I en aquesta flama també hi ha trobat un animal que s’hi estava, ara compartint el mateix destí de l’arbre. Però l’olor no li causarà repulsió. La fam té més força que la por. Trau com pot la carn cremada. En tasta una mica. Li nota bon sabor. Ha millorat allò que hom es veu condemnat, el sabor a carn crua que no pot evitar, però que ara sap innecessari. I té la idea. Ha de dur el foc a la tribu. Arranca una branca prou grossa. Deixa que la flama prenga. I lentament, i amb orgull, inicia el lent camí de tornada. Ell no ho sabrà mai, però la història de la humanitat acaba de fer un gran canvi de rumb. Encara que hi haurà qui no vulga veure’n els avantatges.

Un dia qualsevol. La gent encara treballa. Molts, no hi han tornat. Un foc comença a estendre’s per un dels edificis que eren l’emblema d’un dels barris nous de la ciutat. Ningú no sabia que en pocs minuts l’edifici esdevindria una trampa mortal. La coberta de la façana farà de transmissor necessari perquè el foc s’estenga. Un home, el porter de l’edifici, encara que els bombers han recomanat que hom es quede a casa, mentre tracta de fer-hi front, arriscant la vida, va de planta en planta. Crida a uns i a altres. Serà cosa d’un moment, però salvarà moltes vides. Anys després, potser només els veïns, part dels veïns, encara el recorda. Què hauria estat de la seua vida sense aquest voluntariós treballador que havia gosat fer el que ningú no s’imaginava. El foc també pot esdevindre una trampa. I nosaltres, la víctima perfecta. Després diran que no era esperable, que, clar, la tecnologia avança, i qui anava a dir… durant molts mesos, com un vaixell oxidat a tocar d’una costa indòmita, l’edifici ens ha mostrat aquesta faç ennegrida, com un avís. Sovint hom haurà passat pel davant. Però haurà mirat en una altra direcció. Hi ha coses que fan mal la consciència. I el dia a dia és sagrat. Millor passar pàgina.

Algú, potser un científic, des del seu despatx estant, ha donat l’avís. Els registres que ha captat de l’incendi són d’allò més estranys. No es tracta del típic incendi a què hom està acostumat. Aquest incendi ha aconseguit canviar les circumstàncies climatològiques del lloc que crema. Aquest incendi ha creat un clima propi que li és propici, per continuar avançant, devastant-ho tot allà per on passa. Un incendi així és imprevisible. I no hi ha forma humana d’apagar-lo. Ara en una direcció, ara en l’altra, no hi serviran els tallafocs, ni els mitjans més moderns per apagar-lo. Només que les condicions canvien. Que pare el vent. Pot ser que ploga. Haurà estat el primer a adonar-se que el canvi climàtic també té aquestes conseqüències. Aquell any, des de ben lluny, un polític haurà dit que té un cosí, expert en aquestes coses, que no creu en el canvi climàtic. Que de canvis així sempre n’han existit. Que, en tot cas, això no passarà ací, a casa nostra. Però passen els anys, i els incendis, de tant en tant, avisen. Potser no com els que, lluny, marquen les vides dels que han aconseguit sobreviure, a Austràlia, al Canadà, a Sibèria… sempre són lluny les tragèdies. I sempre hi haurà polítics que diguen que això del canvi climàtic és un invent de la ciència per aturar el progrés… I no ha estat suficient que el país del costat, Portugal, haja viscut els incendis més grans de la història, o que passe a Grècia, a Turquia… potser convé canviar de cadena, li diu a la dona, que mig fa la migdiada al còmode sofà.

Els registres deien que enguany anava a ser un any força estable. Pocs incendis s’havien produït. La sèrie prou més baixa que la mitjana… l’estadística permetia afirmar que les coses anirien a millor. L’estiu prou avançat. I, de sobte, una onada de calor africà que fa pujar els termòmetres, que s’allarga més del previst, i els incendis comencen a ocórrer, i són tants, i tan pocs els medis per fer front… Hi podria haver algú que, des del sofà estant, en veure les imatges les titllarà de catastrofistes. Que són, d’exagerats, els mitjans de comunicació. Però el bomber, que ja esgotat intenta fer front a l’incendi, veu com en unes poques hores, amb un vent inexplicablement fort, l’incendi evita tot el que tradicionalment havia donat resultat. I el nombre de bombers tampoc no és el que tocaria. I no arriben a tot. I cal fer sacrificis, veure com unes zones, unes cases, seran devastades per les flames. Després, a les televisions, destacaran que han estat intencionats. Els polítics d’un color i d’un altre es llançaran andròmines al cap. La culpa sempre és d’un altre. Però, sacrificar el creixement econòmic per frenar el canvi climàtic, això sí que no… total, és la societat rural, despoblada. Ja els vendran la moto, de les ajudes estatal, autonòmiques, europees… però ningú no li posa el cascavell al gat. Canvi, quin canvi…

I mentre la muntanya crema, hi ha qui té una filla que es casa. I a tir de pedra es veuen les flames. Però cal llançar uns focs d’artifici. En la nit, queden d’allò més bé. I què importa si estem al risc màxim, amb una temperatura extrema, amb la muntanya a tocar de les cases, amb un incendi que continua devastant-ho tot, per allà on passa. Els veïns i veïnes, algunes d’elles, si hem de ser justos, tindrà el cel de coloraines a la retina. Per un instant haurà oblidat tantes males notícies que no deixen d’arribar enlloc on mires. Millor amagar el cap sota les ales, llançar un somriure al vent, tocar com els músics mentre el vaixell s’enfonsa. Qui quede que s’encarregue de pagar la factura.

Un nen acaba de nàixer. Ho desconeix tot d’aquest món on acaba d’arribar. Desconeix que hi hagué un paisatge, verd i frondós. Que hom podia respirar fondo, notar la frescor a la pell. Que a l’estiu, a la nit, la temperatura baixava. Que la natura era un refugi on recuperar-se de tanta civilització moderna, que deixa enrere els valors tradicionals. Ell no sap que la seua vida ha estat escrita molt o poc abans d’arribar a nàixer. Ho han fet persones que han tingut fills i han tingut nets i no han pensat ni un moment en la responsabilitat que contreien vers les futures generacions. Sempre mirant a una altra banda. Sempre negant allò que era evident. Potser el xiquet acabarà vivint en una societat urbana. Amb un aire contaminat. Una societat apocalíptica, vista des d’ara. I l’únic verd, el veurà en els llibres d’història. En les pantalles omnipresents allà on mire. I quan tinga edat, avançarà pels carrers, llegint una novel·la que parla de la llibertat, de la llibertat en convivència amb la natura. Un llibre trobat casualment a les prestatgeries d’una vella biblioteca atrotinada, o a l’andana d’una casa vella. L’autor, un desconegut Henry David Thoreau. Walden. I li brillarà l’esguard. I creurà que alguna cosa s’haurà de fer. Que no tot estarà perdut. I amb aquesta idea com a guia, començarà, lentament, la seua tornada a la cova…