Tens 0 productes a la teua cistella
Deia Lefebvre que el dret a la ciutat és la possibilitat de gaudir d’una ciutat de la manera que cadascú necessite, en oposició a l’homogeneïtzació a què la sotmeten els criteris d’algunes classes socials. Parlant d’identitats i heterogeneïtzació, fa no moltes dècades la literatura acadèmica titllava València de ser una agro-ciutat i, de fet, eixa ha sigut la particularitat del Cap i Casal al llarg de la història. La capital de l’antic Regne, ara País Valencià, sempre s’ha definit pel seu contacte i integració amb l’horta, d’una forma que, fins fa no molt, ha conformat el seu caràcter urbà, la seua economia i activitat i, com no, l’habitabilitat, cultura i caràcter de la seua gent. I per connexió d’un país sencer.
Però des de ja fa anys –podríem senyalar la data de 1988 (aprovació de l’actual Pla General d’Ordenació Urbana, PGOU)–, la idea de progrés capitalista de la ciutat s’ha imposat, i en el nostre cas concret ha estat renyida amb la condició agrícola de la València amb identitat i caràcter. S’han escrit pàgines i pàgines sobre l’ideal de la ciutat capitalista: la construcció com a vehicle cap el progrés; la generació de plusvàlues cercant el benefici empresarial… Aquest és l’esperit en el qual s’inspirava el PGOU i aquesta ha sigut la guia de les diferents actuacions que han acabat per configurar el mapa del municipi.
Doncs bé, són diversos els PAIs que, seguint aquesta línia, s’estan projectant sobre tota la ciutat actualment. Com sabem, un PAI consisteix, bàsicament, en l’expressió pràctica i sectorial del desenvolupament del PGOU del qual parlàvem més amunt. Ens interessa parlar ací del PAI de Benimaclet, propulsat per Metrovacesa i del qual s’està parlant cada vegada més aquests mesos. I ens interessa per la singularitat d’aquest barri, que continua resistint-se a perdre el seu caràcter de poble agrari. Un barri amb identitat pròpia, amb un teixit associatiu fort i des-jerarquitzat. El dibuix, que prové del PGOU de 1988 amb modificacions i reordenacions vàries, planteja la construcció de noves torres d’habitatges (s’està parlant d’unes 1500) que substituirien la zona que fa ara mateix de transició amb l’horta. En contestació, el barri s’ha organitzat mitjançant la plataforma Cuidem Benimaclet, que rebutja de ple l’encegament de les noves torres. Les veïnes del barri es preocupen amb raó.
Fan bé per diverses raons: perquè estem davant d’un barri de moda i, al contrari del que asseguren els gurus del neoliberalisme, la construcció de nous habitatges no comportarà cap baixada de preus, ni suposarà una millora del nivell de vida del barri, ni tampoc millorarà els serveis… Tot el contrari.
La idea liberal que l’augment de l’obra nova baixarà els preus és fal·laç, i ho és perquè l’obra nova no es fa pensant en habitar-la sinó en mercadejar-la, en fer un negoci especulatiu amb ella. Hi ha la història recent per a qui vulga consultar-la, però si volem un exemple molt il·lustratiu, des de l’any 2.000 fins al 2.007 es van construir una mitjana de 600.000 habitatges nous, metre els preus pujaven un 18% interanualment.
A més a més, la construcció massiva d’habitatges, més encara en un barri de moda com ho és Benimaclet, suposarà una autèntica subhasta entre les classes més adinerades de la ciutat, i això no és bona idea per diverses raons. En primer lloc, perquè el desembarcament de gent que puge el nivell de rendes del barri aprofundirà un procés de gentrificació que els veïns ja està patint de facto. En segon lloc, perquè la creació d’una zona nova de zero, deslligada urbanísticament, històricament, culturalment i emocionalment del barri suposarà, de forma molt ràpida, un pas cap a la seua desintegració.
Tampoc respon aquest projecte urbanístic a la necessitat d’una pressió demogràfica, com demostra que la ciutat porta estancada poblacionalment des de més d’una dècada. En tot cas, la necessitat d’habitatge és només la necessitat de lloguer assequible per a moderar la pujada de preus que està patint el barri i la ciutat en general, i per això cal inversió pública i reapropiació dels molts habitatges buits. Consolidar, doncs, contra dispersar.
I molt menys respon a la manca d’espais per a dur a terme la construcció dels serveis que el barri reivindica des de ja fa molt: un mercat, una escola… per això hi ha els múltiples descampats que fan ara mateix de pàrquing.
En definitiva, ens cal, si volem que València siga una ciutat habitable i reconeguda, un temps de reflexió. Necessitem pensar com a ciutat quin tipus d’hàbitat volem. Cal encetar un nou plantejament –un nou PGOU– participat per les veïnes, que no tinga en compte els interessos del capital, sinó la cerca d’un model de ciutat amable, feminista i sostenible.
Com a conclusió, crec que cal apostar per una ciutat de barris, amb identitat i amb una economia ciutadana que isca de la terciarització. On el món rural i agrícola s’integre en ”allò urbà”. En resum, contra el mantra neoliberal i l’apropiació capitalista del nostre hàbitat, hem d’apostar per aquell dret a la ciutat del que parlava Henri Lefebvre.
