Tens 0 productes a la teua cistella
La nit electoral del 9 de juny esclatava la sorpresa per a molts: la formació «Se acabó la fiesta» de l’agitador polític Alvise Pérez aconseguia tres eurodiputats. La majoria de tertulians i gran part de la ciutadania es preguntaven qui era, què defensava i com havia aconseguit 800.628 vots sense passar per un plató de televisió. Ara bé, s’ha de dir que ja estàvem avisats, atés que uns mesos enrere el CIS preelectoral mostrava la intenció de votar-lo que tenia un segment concret de la població, i el moviment digital –i presencial, tal com s’ha vist al llarg de la campanya– que estava generant donava indicis del que ha acabat passant.
El fenomen Alvise respon a una aposta per interpel·lar el votant jove i altament masculinitzat. De fet, les estimacions postelectorals indiquen que el 77 % dels seus votants són menors de 44 anys i, tal com afirma el periodista Kiko Llaneras, és probable que l’hagen votat més joves que a Sumar i Podemos. Aquesta és, possiblement, una de les principals diferències amb Vox, ja que la mitjana d’edat de la formació liderada per Abascal és més elevada, vist que persones més majors li donen suport. En aquest sentit, cal assenyalar que el 50 % dels electors de «Se acabó la fiesta» provenen de Vox, un 20 % del PP i un 15 % de l’abstenció.
Apuntàvem adés que el perfil dels votants d’Alvise és altament masculinitzat. De fet, 2 de cada 3 electors de «Se acabó la fiesta» són homes. Aquesta és una evidència més de la divisió ideològica de gènere que sociòlegs i politòlegs estan apuntant, que va començar a despuntar a partir del 2019. I és que les posicions polítiques de les generacions més joves són cada vegada més diferents, segons el seu gènere: els homes es desplacen cap a la dreta (amb un repunt de l’extrema dreta) i les dones continuen posicionades a l’esquerra. El desplaçament dels homes no s’aprecia únicament en qüestions com el feminisme o els drets LGTBI, sinó també en temes com la immigració, el clima o els impostos.
A què es deu aquesta divisió ideològica de gènere? L’acadèmia encara ho està estudiant, però els experts apunten, per una banda, als canvis de patrons d’oci i relació, amb la segregació dels espais d’oci (ara virtuals). Per altra banda, apunten que també es pot deure a la percepció d’oficialització del discurs feminista, antiracista i pro LGTBI, fet pel qual hi ha qui considera que votar Alvise o Vox és antisistema, tot i que tots ells formen part del sistema. Per últim, i segurament l’aspecte més rellevant, és el canvi en els hàbits de consum informatiu, que ara passa imprescindiblement per les xarxes socials.
Els joves no consumeixen informació com ho feien les generacions anteriors: TikTok s’ha consolidat com el buscador més emprat entre la Generació Z (per davant de Google!), reben les notícies a través dels seus influencers de capçalera, que fan de líders d’opinió, i, en molts casos, a la xarxa es produeix el primer procés de politització, on es normalitzen certs posicionaments que al carrer serien rebutjats a la primera. I mentre passa tot això, la política tradicional ha menyspreat i no ha donat la importància necessària a aquests canvis per poder arribar als més joves. Però l’extrema dreta i els seus derivats sí que ho ha fet, entre altres coses perquè als mitjans tradicionals estava vetada o limitada, i les xarxes –incloent també les noves xarxes– li han permés moure’s i difondre el seu missatge tranquil·lament.
En el cas d’Alvise, va començar a Twitter, fins que la plataforma li va tancar el compte per ús indegut. Va continuar a TikTok, però les seues xarxes estrella són Instagram i Telegram. Concretament, aquesta última ha sigut una peça clau en la campanya, ja que ha aconseguit aglutinar més de 500.000 seguidors en el canal principal (en té altres dos que sumen més de 90.000 seguidors) i ha optat per dur a terme una comunicació entre iguals, bidireccional, no unidireccional com ens tenen acostumats els polítics. Això ha generat un vincle de confiança i proximitat amb la seua comunitat. Però no sols virtual, sinó que ha sigut capaç de traslladar la comunitat digital al carrer, amb les trobades –que no mítings– que ha fet durant la campanya electoral, una oportunitat per a conéixer-lo.
El fenomen Alvise no sols es basa en un ús estratègic de les xarxes socials. Parlar de la seua campanya també és parlar de desinformació i mentides. Tampoc és un cas aïllat, ja que en aquestes eleccions europees també s’han presentat i aconseguit representació altres influencers, com ara el xipré Fidias Panayiotou, que té un perfil similar a Alvise. Tots dos casos assenyalen l’assignatura pendent que té la política respecte dels nous canals i les noves formes de comunicar. Casos com aquests escenifiquen que és més necessari que mai tenir presència en tots els entorns digitals i no regalar cap espai a populismes i extrema dreta. Perquè –adaptant l’aforisme de Fuster– tota comunicació que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Per sort, sembla que alguns ja comencen a adonar-se’n.
Revista número 503. Juny 2024.
