El finançament de la ciència a Espanya

Quan es parla de finançament de la ciència i la tecnologia es tracta de detallar el percentatge del producte interior brut (PIB) que es dedica a recerca i desenvolupament (R+D) en un país o àrea econòmica determinada. Així podem trobar que als Estats Units es gastava, en l’any 1985, un 2,77 % del PIB en R+D i en 1995 un 2,58 %, al Japó un 2,81 % i un 3,0 %, Alemanya gastava un 2,7 % i un 2,28 %, França un 2,26 % i un 2,34, el Regne Unit un 2,23 % i un 2,05 %,  Itàlia un 1,13 % i 1,04 %, Espanya un 0,55 % i un 0,85 % i, finalment, la Unió Europea gastava un 1,91 % i un 1,92 % els mateixos anys.

Aquests percentatges només indiquen l’esforç relatiu i permeten comparar entre uns països i altres. Així es pot veure que Espanya està prou per davall dels altres països avançats i, per tant, que tenim una veritable dependència científica i tecnològica. També s’observa que en tots aquests països (excepte Japó i França) en la dècada que va de 1985 a 1995 el percentatge ha disminuït o s’ha mantingut constant, mentre que a Espanya ha augmentat d’un esquifit 0,55 a un 0,85 %.

Ja hem vist que hi ha diferències entre el nostre país (una potència mitjana) i els països avançats respecte al desenrotllament del sistema ciència-tecnologia. La causa d’aquestes diferències es troba a les escasses inversions en investigació i desenrotllament (R+D) realitzades pel règim franquista. El canvi tecnològic no podia recolzar-se en un desenrotllament autònom i per això es va basar en la importació de tecnologia i de saber fer. Així, l’any 1964 el valor de les despeses en R+D era el 0,16 % del PIB, en 1975 era el 0,35 % i en 1982 encara es situaven en el 0,42 % del PIB i la iniciativa privada cobria menys del 20 % d’aquesta reduïda xifra. Com a resultat d’això, els pagaments per transferència de tecnologia (llicències i assistència tècnica i serveis) van ser de 79.000 milions de pessetes en 1982 mentre que els ingressos pel mateix concepte i any van ser de 16.000 milions.

A partir de 1982 es realitzà un gran esforç que va permetre aconseguir en 1992 un 0,85 % del PIB dedicat a R+D, duplicant el percentatge de 1982, i arribar a l’1,1 % en 2005 i a l’1,35 % en 2009 i 2010, màxims aconseguits en els darrers anys de govern de Rodríguez Zapatero. Ens trobem, per això, encara molt allunyats de l’1,9 % de mitjana als països de la Unió Europea en 1992, de l’1,74 % en 2005 (per l’admissió de països amb baixa inversió) i 1,97 % en 2010. També el personal en R+D en tant per mil de la població activa d’Espanya en 1995 era un 5,1 i el de la UE un 9,5. Per això, el nivell de desenrotllament del sistema ciència-tecnologia, tant en recursos econòmics com en nombre d’investigadors, és escàs; la participació de la iniciativa privada en l’esforç investigador també és escassa i, finalment, la incidència del sistema ciència-tecnologia sobre el sistema productiu és baixa.

Aquestes comparacions també es poden dur a terme entre les diferents comunitats autònomes de l’estat espanyol. En dades de 1999 es pot veure que la distribució de l’escassa inversió en R+D espanyola és molt poc homogènia. Crida l’atenció la situació de Madrid, amb un nivell elevat (un 1,64 %), lleugerament per davall de la mitjana dels països de la UE. Aquesta concentració de recursos, sobretot públics, és una altra manifestació de la inèrcia i vicis d’això que s’ha denunciat com a centralisme. Després trobem el País Basc, amb un 1,16 %, i Catalunya amb un 1,06 %, que s’aproximen a Itàlia, i Navarra, que amb un 0,93 % queda en el nivell mitjà d’Espanya (amb un 0,89 % en 1999). No és sorprenent, ja que es tracta de les autonomies amb règim foral i amb el major sostre de competències transferides. La resta de les comunitats es troben entre el 0,74 % d’Aragó i el 0,25 % de les Illes Balears. Al País Valencià el percentatge és del 0,62 %, encara per baix d’Aragó, Andalusia (un 0,65 %), Múrcia (0,65 %) i al mateix nivell que Castella i Lleó. És a dir, mentre que en molts índexs el País Valencià representa un 10 % de l’estat espanyol (per exemple, un 10 % de la població o del PIB), tanmateix en inversió en R+D estem prou per sota del 10 % que ens correspondria. Les dades de 2016 no milloren la correlació i situen el País Basc en primer lloc (1,89 %), seguit de Madrid (1,66 %), amb el País Valencià encara per sota de la mitjana estatal, amb un 0,99 % (mitjana estatal 1,19 %). En altres paraules, les declaracions dels polítics sobre la modernitat del nostre país resulten difícilment creïbles si la Generalitat i el Govern central no inverteixen més per tal de millorar el nostre nivell en R+D.

Les retallades produïdes a nivell estatal pels governs de Mariano Rajoy a partir del 2011 no han contribuït precisament a millorar el panorama i, contràriament a allò que caldria preveure, un dels sectors on més austeritat es va exigir fou, precisament, l’àmbit de la investigació científica, àmbit que permet millorar considerablement la resta de sectors de la indústria i la tecnologia amb la creació de llocs de treball i la producció de béns i serveis de major qualitat, això sí, potser a un termini menys immediat del que voldrien alguns polítics que actuen com si a la pròxima legislatura s’acabara el món.

Si comparem dades més recents d’inversió en R+D (2016), veurem com, mentre la mitjana de la Unió Europea se situa en el 2,04 % del PIB, Espanya continua per sota amb un 1,19 %, superada per països com Itàlia (1,37 %), Eslovènia (2,01 %) i, tal com es podria esperar, França (2,25 %), Finlàndia (2,74 %) i Alemanya (2,94 %), alguns d’ells considerats els “motors” d’Europa. Si examinem l’evolució que ha tingut lloc des dels màxims dels anys 2009 i 2010, en què Espanya invertia un 1,35 % del PIB, les polítiques dels governs del Partit Popular (2011-2018) no han fet altra cosa que disminuir constantment aquestes xifres, que per si ja resulten escadusseres. Així s’ha baixat a l’1,33 % (2011) i gradualment s’ha arribat a l’1,19 % de 2016, el percentatge més recent de què hom té constància.

Com a conseqüència d’aquesta política insensible amb el paper de la ciència i la tecnologia en el desenvolupament de la societat, hi ha els més de 20.000 joves, sobretot científics, que han hagut d’anar-se’n a l’estranger en busca de millors oportunitats, encara que tenim les generacions amb el nivell més alt de qualificació i preparació professional sortides de les universitats espanyoles en anys. Abans importàvem patents i pagàvem les corresponents regalies, ara preparem els joves amb els diners dels contribuents, majorment, per a exportar-los i que investiguen en altres països on ja arriben a punt per a especialitzar-se i, si poden fer-s’hi un lloc, incorporar-se als equips d’investigació per a més endavant, amb una mica de sort, poder tornar al país d’origen.