El fons editorial català sota el monopoli hostil del Grupo Planeta

22/11/2022

L’edició de llibres en català va experimentar a l’inici del segle una sèrie de girs sospitosos que han desembocat en una situació molt poc convenient, que es pot qualificar de monopoli hostil del fons editorial. L’excusa va ser la necessitat de concentrar el negoci. Excusa totalment estúpida, perquè la literatura catalana, des dels temps més durs de la dictadura, ja s’havia organitzat d’una manera prou estable al voltant d’una editorial forta, radicada a Barcelona i que feia més o menys de pal de paller. El primer intent d’aquestes característiques que resultà relativament reeixit va ser l’editorial Selecta, de Josep Maria Cruzet, que ara forma part del problema.

En els volums de paper bíblia i lletra atapeïda de la «Biblioteca Perenne» es publicaren les obres completes de Maragall, Ruyra, Verdaguer, Guimerà, Rossinyol, Costa i Llobera o Narcís Oller. En quinze anys, un esforç formidable creà el catàleg més complet d’autors catalans que s’havia aconseguit reunir fins aleshores. Milers de pàgines de la millor prosa, el millor teatre i la millor poesia en català, cedides pels hereus sovint a canvi de res.

Poc després de la mort de Cruzet, i coincidint amb l’inici del declivi de la Selecta, va irrompre Edicions 62, que es convertí aviat en l’editorial que més nombre de títols publicava a l’any. Feien sortir de les impremtes uns volums petits i austers, un percentatge molt elevat dels quals eren traduccions, i engegaren la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana. Els problemes econòmics en Edicions 62, a causa d’aquest embalament inicial, sorgiren al cap de pocs anys. Però els bancs catalans eixugaren els deutes amb discreció. En la dècada dels vuitanta era rar veure’ls baixar dels cent títols nous anuals i les reimpressions anaven a tota vela. Les institucions hi posaven diners i es feien col•leccions admirables. Era l’època en què la dreta i l’esquerra catalanistes competien per atraure el major nombre d’intel•lectuals. La Diputació de Barcelona va estar darrere de les cinquanta obres traduïdes de la col•lecció «Clàssics del Pensament Modern», per exemple, i una caixa d’estalvis de Catalunya i Balears sufragà les despeses de les contínues reimpressions de «Les Millors Obres de la Literatura Catalana». En col•leccions de butxaca, alguns llibres de Calders, de Rodoreda, d’Espriu, de Pedrolo, assoliren tiratges llarguíssims i un volum de vendes extraordinari.

En els primers trenta anys d’Edicions 62 es van superar els dos mil cinc-cents llibres editats. Els directius degueren pensar llavors que no havien de deixar res per verd i es posaren a fer d’empresaris agressius. Era la consigna d’aquells anys: créixer i créixer sense parar. Per començar, el 1996 absorbiren l’editorial Empúries, i li donaren tanta empenta que semblava que volgueren que li fes la competència a Edicions 62. Una bogeria. Un parell d’anys més tard, fagocitaren l’esplèndid fons editorial de la Selecta. I dos anys després estaven tan arruïnats que gairebé totes les accions de l’empresa anaren a parar a la caixa d’estalvis que no havia parat d’abocar-hi diners, ja fos en forma de donatius i ja fos en forma de préstecs. En arribar als quaranta anys, sense comptar els volums publicats en les altres editorials, havien publicat més de quatre mil títols.

Ara bé, mentre els nacionalistes de Convergència i Unió governaren Catalunya, la caixa d’estalvis mantingué surant el Grup 62 a pesar del dèficit. Quan hi entrà a governar el Partit dels Socialistes de Catalunya, el president de la caixa, Ricard Fornesa, digué sense embuts que les accions estaven a la venda i ningú li parà els peus. Entre els possibles compradors hi havia el Grupo Planeta, que ja havia engolit l’editorial Columna. L’escàndol que suposava posar l’eix de l’edició en català en mans d’un empresari decididament espanyolista com José Manuel Lara Bosch imposà una certa dissimulació. D’una banda, li cediren només un trenta per cent del negoci; d’altra banda, hi van fer entrar amb un percentatge idèntic Enciclopèdia Catalana. Tot era una cortina de fum. Set anys més tard, el 2013, l’operació estava consumada: Planeta tenia el control total del Grup 62 i arrossegava de l’orella Enciclopèdia Catalana cap a on volia.

El resultat: els magnífics fons editorials de Selecta, d’Edicions 62, de Columna, d’Empúries, de Proa i, fins i tot, l’Obra completa de Josep Pla editada en Destino –en definitiva, tot el dipòsit més valuós de la literatura catalana del segle XX– depenia ara en darrer terme d’una gent que, a més de ser espanyolista fins al moll de l’os i de tenir el nacionalisme català com a principal enemic a batre, es mirava els llibres com qui es mira un camp de cols. La concentració editorial, a més, no afectava només l’edició de llibres, sinó que també imposava noves condicions en la distribució. La distribuïdora Arc de Berà va ser portada a una estrepitosa fallida, després que el Grup 62 generés la seua pròpia empresa distribuïdora.
Evidentment, els gestors del Grupo Planeta no estroncaran les edicions en català del Grup 62 ni enguany ni l’any vinent. Per a ells es tracta de vendre paper imprès i, sobretot, d’impedir que uns altres en puguen vendre més que ells. Si abandonaven ara el negoci, uns altres ocuparien el seu lloc. Alguna de les editorials que han resistit tot aquest desori o alguna de les que han aparegut en els darrers deu anys podria aprofitar l’oportunitat i enfortir-se. Sens dubte, algunes s’aprofiten ja una mica de l’esquifit interès dels darrers catàlegs del Grup 62.

L’oferta de novetats literàries en català no se n’ha ressentit encara. En cap gènere. Les obres i els autors nous hi abunden. Els problemes, ara com ara, són uns altres: els tiratges curts, els pocs exemplars venuts per cada títol, la mala distribució, l’estúpida fragmentació territorial del mercat… I la mala gestió –tan dolenta que és impossible no pensar que es fa expressament– del fantàstic fons editorial que van acumular durant dècades Edicions 62 i Selecta. Algú s’imagina entrar a una llibreria francesa, o italiana, i trobar-hi dificultats per comprar les grans obres clàssiques de la literatura francesa, o de la literatura italiana?