El futur de la ruralitat en un context socioeconòmic incert

04/11/2021

En som moltes les persones preocupades pel present de la ruralitat i moltes també que estem compromeses en la seua millora. Potser per això som gent a qui ens encantaria disposar d’una bola de cristall que ens mostrara la situació en què es trobaran els nostres pobles d’avui en vint anys. Fins ara, eren els estudis de prospectiva els encarregats de fer aquesta feina.

La prospectiva es defineix com un «conjunt sistematitzat de conjectures sobre l’evolució futura de la humanitat, fetes amb la finalitat de preveure els canvis que s’esdevindran i de preparar-s’hi amb unes actuacions congruents». Encara no fa massa temps que aquesta disciplina ha estat una ferramenta molt útil per a empreses, institucions i governs. De fet, qui no voldria disposar de bona informació sobre el futur? Saber què passarà en aquells camps que més ens interessen o afecten, com ara la salut, el treball, l’educació… Conéixer amb prou certesa per on anirà el món, ni que siga aproximadament, i així poder esbrinar amb quins reptes es trobaran els nostres fills i filles i en quina mena de món hauran de viure.

Dissortadament, els estudis de prospectiva passen per un mal moment. La seua credibilitat està en hores baixes. La baixa fiabilitat és deguda al fet que en tota prospectiva de futur hi ha el condicionant de la clàusula ceteris paribus, una expressió llatina que es podria traduir per ʽsi els factors que condicionen la realitat actual continuen igual com ara’. Si aquestes circumstàncies canvien, la previsió deixa de ser fiable, i es pot ben dir que el moment actual del món occidental —i del món sencer, caldria dir— és de tal incertesa que ningú pot avalar que aquesta clàusula es complirà.

Són diverses les causes d’aquesta angoixant incertesa, però en destacarem les principals:

1. L’èxit de la revolució neoliberal globalitzada, que des de 1980 fins ara ha dinamitat l’Estat de Benestar, alhora que ha incrementat exponencialment les desigualtats econòmiques globals i locals, ha polaritzat, tensat i conflictivitzat l’estructura social, ha precaritzat laboralment la joventut i ha aprimat dràsticament la classe mitjana, la qual abans, quan era una classe àmplia i nombrosa, constituïa el principal factor d’estabilitat de les societats capitalistes modernes i la principal garantia, en el pla socioeconòmic, que «els condicionants continuarien igual».
2. La crisi energètica, pronosticada ja en l’Informe Meadows presentat al Club de Roma en 1971, deriva del caràcter limitat i no renovable dels combustibles fòssils. Ara sabem, per l’Agència Internacional de l’Energia i per les mateixes companyies petrolieres, que hem entrat en la fase final del petroli i que les alteracions econòmiques i socials subsegüents poden començar a produir-se fins i tot abans de 2025. Amb un sistema econòmic sustentat en l’energia fòssil, i amb una quantitat d’objectes i mercaderies d’ús diari produïdes amb petroli tan immensa (com ara plàstics…), que han assolit una omnipresència constant en la nostra quotidianitat, qualsevol expectativa de compliment de la clàusula ceteris paribus resulta absolutament absurda. Res no serà igual en haver de sobreviure en un context d’escassetat de combustibles fòssils.
3. L’escalfament global, també anomenat canvi climàtic, és, bàsicament, una conseqüència de l’acció combinada dels dos factors d’incertesa anteriors, és a dir, estem albirant en un horitzó pròxim la darrera fase d’un període civilitzatori que es va trobar amb una forma d’energia fascinant, però limitada, com és el petroli, i que, en ser una societat basada en un sistema econòmic capitalista, li ha estat impossible de fer un ús racional d’aquesta font d’energia. Així és que hem exhaurit ràpidament les existències de combustibles fòssils i simultàniament, a conseqüència dʼun ús intensiu i frenètic, hem desestabilitzat climàticament el planeta fins al punt de comprometre la nostra pròpia continuïtat com a espècie. La incertesa que aquest horitzó projecta sobre el futur de les nostres societats és immensa. Aquí sí que podem afirmar rotundament que no s’acomplirà la clàusula ceteris paribus.

Tanmateix, malgrat la contundència dels informes científics, les nostres societats i els seus governs no estan mostrant una capacitat efectiva de redreçar el rumb i continuen endinsant-nos, temeràriament, en aquesta borrasca de crisis de conseqüències socioeconòmiques previsiblement paoroses.

Una situació inèdita per a la ruralitat

Pel que fa als moviments socials, tant els que menem per una ruralitat viva com la resta de moviments socials de progrés —moviment obrer, feminisme, moviments veïnals…—, que actuem motivats per un futur més just i equitatiu en el nostre àmbit d’acció, ens trobem de sobte amb una situació històricament inèdita. Ara mateix, no som nosaltres que caminem cap al futur desitjat, cap a un futur que treballem cada dia per fer real, sinó que és eixe futur el que se’ns tira al damunt i ho fa amb un ritme que provoca vertigen. I això ho canvia tot. Començant per prendre consciència d’aquest canvi històric i per repensar de cap a peus tot el marc conceptual del qual hem partit fins ara, l’activisme social, i molt especialment el rural, ha de canviar completament. La nostra manera de pensar el territori, la manera de reivindicar l’equiparació en drets de ciutadania amb la resta dels territoris, la manera de relacionar-nos dins del poble, entre pobles veïns i amb les comarques limítrofes, les nostres estratègies, les relacions amb altres moviments socials i les nostres accions…, tot ha de partir de cap nou: cal fonamentar el nostre pensament prenent com a base conceptual la nova i inèdita situació històrica en què ens trobem.

Vist novament des de la ruralitat, i atés que les incerteses són majúscules i no ens permeten encomanar-nos a la Prospectiva, cal que els moviments socials ens plantegem amb urgència els diversos escenaris possibles que, de forma combinada, aquestes crisis que s’aproximen comportaran per al medi rural. Cadascuna d’aquestes crisis refractarà —potser, almenys de forma parcial, ja ho està fent— d’una manera diferent a les zones urbanes i a les rurals, i dins de les rurals també tindrà impactes diferents en cadascuna de les diverses ruralitats existents.

No podem oblidar que partim d’una situació molt desigual entre les zones urbanes i les rurals. Urgeix avançar en l’equiparació de drets, perquè encarar aquestes crisis que se’ns acosten en les actuals condicions de desigualtat seria especialment negatiu per a la ruralitat i, consegüentment, per a tota la societat. Especialment perquè potser les solucions a les crisis que com a civilització afrontem passen pel rural.