La revista degana en valencià

El gegant del nostre mapa vital

En el final de la infantesa i principis de l’adolescència dels millennials, en aquesta evolució caòtica de la personalitat, es va enclavar en nosaltres —i en el temps— un lloc que encara avui roman aliè a ell.

En tots aquests, els nostres millors estius, es reprodueix el mateix mapa cerebral format per ones blanques, tobogans i corbes verd bosc i marró; estructures dures i de formigó per fora, però buides per dins.

Aquesta espècie de material faller, de vegades aspre com una pedra tosca i altres bastant relliscós… Aquest lloc és el Gulliver, un espai on ens refugiàvem tantes i tantes vesprades d’estius infinits. Vesprades que combinaven a la perfecció amb matins de vacances Santillana, de televisió carregada de videoclips musicals, de llepar algun flaix i asseure’s en un banc del barri a veure la vida passar, segurament sense gaires preocupacions.

La vida es veu així quan ja ets al quart pis i tornes als teus estius dels 12.

Asseguts dins la bota del nostre col·lega el gegant, els problemes s’escapaven, projectaves la següent rampa, el seu impuls il·lusionant, la següent raspada de cul i pantaló, pensaves en la pròxima possible caiguda, en eixa persona que et començava a agradar… I així passàvem el temps, res podia sortir malament.

I ara, quan tornes amb els teus fills i recorres les seves pujades sense aquella soltesa, les seves corbes i tobogans (alguns ja no aptes per a la teva edat física), t’adones que segueixen aquí.

Que es va quedar per sempre cada amagatall, cada caiguda; es va quedar fins al record de les teves sabatilles Happy Luck i les teves petjades, la grava que et portaves dintre d’elles, els cabells mullats de suor i la boca eixuta perquè parar per beure aigua no era la nostra prioritat.

I penses que la vida, tal vegada, sigui un símil de totes aquestes hores dintre del gegant. Que l’existència és aquest senyor gran que volia escapar, i nosaltres som només persones dintre, esperant per llançar-nos per un tobogan que sempre té un final inevitable.

Llarga vida al Gulliver.

Subscriu-te