El gran poder judicial

No és la primera vegada que escrit quelcom sobre el tema, també, com a
professional del dret en més d’una ocasió he participat en unes quantes iniciatives
intentat modificar conductes de l’estament judicial, ara, distanciat de la feina per l’edat,
de nou em trobe com una part important de la ciutadania perplexa, davant de la
circumstància que vivim, una circumstància que reitera el gran poder que té la Sala de lo
Penal del Tribunal Suprem, una sala que té competència jurisdiccional per instruir i
enjudiciar causes que afecten rellevant autoritats i institucions públiques.
La qüestió de fons està relacionada amb moltes de regles o pautes del sistema
polític existent, tals són les immunitats d’autoritats tant d’àmbit estatal com
l’autonòmic, i sobretot, amb la configuració del poder judicial de traves del seu òrgan:
el Consell General. Amb ocasió de la sentència del Procés alguns reconeguts juristes ja
van assenyalar la manca d’imparcialitat de tal pronunciament, així el professor de la
Universitat de Tours Jorge Cagiao conclogué la seua anàlisi així: “nos encontramos ante
tal cúmulo de irregularidades por parte del Tribunal Supremo en su exámen de los
hecho, y la aplicación de la norma penal… el Tribunal hace lo que nunca tendría que
hacer un juez penal, al examinar los hechos presuntamente delictivos de la gravedad de
la rebelión y sedición. La impresión que queda es que la decisión de condenar a los
acusados de manera severa y ejemplar estaba tomada de antemano y solo quedaba hacer
encajar, forzando lo que hiciera falta, los hechos en el tipo pernal, o el tipo penal en los
hechos” (Patriotas con toga, Catarata. 2023).
En el cas del fiscal general de l’Estat Álvaro Garcia Ortiz, resulta evident que ha
estat dirigit contra un càrrec de la confiança del Govern central, i pot ser considerat
com una ofensiva dirigida a desgastar a aquest govern, en un moment agut de
confrontació verbal, i de problemes deguts a la manca de suports.
La lletra impresa, la de l’exposició de motius de la Llei Orgànica del poder
judicial ha restat doncs al calaix, puix, inicialment emplaçava a tots els òrgans judicials
a què ”tingueren un emplaçament constitucional aplicant imparcialment les normes”.
El Govern, per fi públicament, ha manifestat la seua discrepància amb aquest nou
procés de gran càrrega política, davant del mateix Tribunal que sentencià el Procés, cosa
que no feu en aquell cas. Hi ha un paral·lelisme manifest, en el que trobem a alguns
mateixos magistrats d’aleshores. Què hi podem fer? Què hauria de fer el món de la
política? No ignore les dificultats, especialment a causa de la precària majoria
parlamentària actual. Per altra banda, resulta difícil entendre la postura de Junts,
víctimes d’aquella parcialitat judicial en un moment d’altra parcialitat judicial, perquè
no sabem on se situen.
En aquest punt, però, reste al meu espai de ciutadà “jubilat” tant d’ofici com de
compromís partidista.