Tens 0 productes a la teua cistella
15/11/2022
El Repunt 67
Com la vida és un teatre, tragèdia per a uns, comèdia per a altres i un sainet en general, ha d’haver-hi un final i que abaixe el teló. Els científics, que no fan teatre precisament, preveuen que en aquest cas el final serà catastròfic, precisament per culpa de l’activitat humana, que està provocant el canvi climàtic, que col·lapsarà la Terra i complicarà la vida fins a extrems límits. Els qui governen, manipulen i trauen profit del món, haurien d’haver posat més atenció i haver-s’ho pres més seriosament i no ho han fet, ja que tenen el cap en altres coses, com en fer-se més poderosos del que són i fer més caixa (omplint-se més la butxaca, també). Així, doncs, hem de deixar-nos de romanços i d’il·lusions: els poderosos de la terra no faran res per evitar el gran desastre que pronostiquen els científics; diran que sí, però serà que no. El canvi climàtic, que hem provocat entre tots, col·lapsarà el planeta i s’acabarà la representació teatral per a tots, també per als poderosos, però sobretot per a la plebs, i ja no hi haurà cap possibilitat d’intentar capgirar res, haurem fet tard. Els poderosos es negaran en la seua opulència i pegaran el gran pet; la plebs, la població en general, gregària i confusa, posarem la cara de babaus de sempre i ningú podrà dir res: vous le vouliez, diran els angelets que contemplaran l’escena, des dels núvols.
Els únics que tindran dret a cridar serà la joventut, perquè anem a deixar-los un món de calamitats, de malviure i de mal morir. Especialment ho podran fer i hauran de fer-ho, la joventut activista que encoratja la intrèpida Greta Thunberg, que aquests dies han omplert els carrers de Glasgow i s’han entrevistat amb els poderosos allí reunits, exigint-los un canvi d’actitud, dels quals han rebut la promesa que faran bondat, que després no compliran, com han fet fins ara. A darrera hora, els xinesos, russos i indis també han dit que faran alguna coseta, mentre que saudites i australians continuen reticents. Els joves activistes han estat els més honrats de tots, enfront a l’avarícia i la murrieria dels poderosos i enfront a l’estultícia de la població (els mateixos pares i iaios nostres inclosos). Com s’exclamava la nostra Greta, ja està bé que els poderosos continuen amb el seu bla, bla, bla, mentre el temps corre que vola i ells no fan res. Dum loquor, tempus fugit, que deien els romans, mentre parle el temps passa.
Tota la història de la humanitat ha estat així, els poderosos han dut les societats a les situacions límits que els convenien, fent guerres. Es destrossaven les vides dels més joves, que enviaven a morir en defensa de la “pàtria” i els pobles vençuts eren espoliats (vae victis, ai dels vençuts). Tenim un exemple ben a prop, el dels conquistadors espanyols d’Amèrica, que després de sotmetre els indis i destruir llurs cultures mantingueren la seua explotació… fins que els indígenes els feren fora, cosa que ignoren o volen ignorar els taral·lirots de Casado, Abascal, Ayuso, Aznar… (en castellà són botarates), i el poca-solta i desvergonyit de Cantó… Després de les guerres, els poderosos vencedors sumien les societats vençudes en la desgràcia, mentre ells s’enriquien més amb l’estafa de la reconstrucció…
La gran guerra del canvi climàtic serà el mateix. Els poderosos faran el que voldran, el que els interessarà i mentrestant, la població assistirem espantats i atònits, absolutament indefensos; alguns cridaran i maleiran, però inútilment. En el maremàgnum en què estem involucrats, sols la joventut activista ha entès la magnitud de la catàstrofe que albiren els científics i han protestat i ens alerten… Ara, quin déu vindrà a ajudar i a qui, malgrat que estaven tan advertits pels profetes apocalíptics i darrerament pels científics? Si algú té ganes de flagel·lar-se que s’entretinga rellegint els profetes que tenim més a mà, de la Bíblia i de l’Alcorà. Jo he fet una ullada i m’he trobat amb un tal Jaume (encara no se sap qui era) amb una carta admesa en els textos canònics, una part de la qual vull copiar perquè s’adreça als rics i els diu “ploreu i gemegueu per les desgràcies que us cauran al damunt. Les vostres riqueses són podrides… El vostre or i la vostra plata s’han rovellat, i el seu rovell farà de testimoni contra vosaltres, i vos menjarà la carn com un foc. És això el que heu acumulat per a la fi dels temps… Heu viscut ací a la terra una vida de delícies i plaers, vos heu anat engreixant per al dia de la matança. Heu condemnat el just, l’heu assassinat i ell no s’ha resistit…”. Això de la matança m’ha sonat a guillotina i he recordat els Borbons francesos, quina delícia i quin plaer, ara tornaré.
En els anys que venen, vull confiar que la joventut no deixarà l’activitat, encenent els carrers i les places, perquè són els únics que poden i tenen dret a fer-ho, i per dir que la simplicitat dels seus pares (i iaios i així m’incloc jo) no ha sabut frenar els poderosos que “governen” els estats, i controlen les finances i decideixen continuar amb els recursos energètics fòssils, amb els quals fan més grans les seues fortunes i les dels reis, emirs i prínceps musulmans corruptes, sense importar-los en absolut el canvi climàtic que provoquen.
Aquesta gent, els poderosos, són així i creuen que, com són sagrats i consagrats, sense ells no hi ha res a fer. Lluís XIV de França, tot convençut que ell ho era tot, sentencià L’État, c’est moi, jo sóc l’Estat i a continuació el seu fill Lluís XV és el qui va dir que després de mi, el diluvi i l’encertà perquè els seus successors foren guillotinats en un diluvi de protestes del poble francès. En el segle passat, De Gaulle també ho pensà, quan perdé un plebiscit en què el poble rebutjava les seues propostes, retirant-se de l’escenari molt amargat. I Franco morí convençut que lo dejaba todo atado y bien atado. És el pensament dels dictadors, sàtrapes i poderosos, com els que tenim ara al davant dels grans estats i corporacions. D’on els ve tant d’orgull? Alguns creuen que els ve de Déu directament, per la seua gràcia i que, per tant, tenen un ample marge per a fer i desfer, fins i tot per a creure que ells són la justícia. L’emperador Ferran I (segle XVI) del Sacre Imperi tenia com a divisa: Fiat iustitia et pereat mundus, que es faça (la meua) justícia i que s’enfonse el món, barbaritat que el filòsof Hegel modificà d’una manera totalment distinta: Fiat iustitia ne pereat mundus, que es faça justícia perquè no s’enfonse el món.
Si parlem d’ara i no d’història, els poderosos d’avui pensen com els reis absoluts i consideren que els correspon el control de la societat, perquè ells són els millors, encara que ara hagen de guardar les formes i per això faran les maniobres necessàries per a dissimular les manipulacions i imposar-se. Sense anar més lluny podem pensar en Trump (USA) i en Putin (Rússia), com la parella més significativa i actual d’aquest tipus de comportament. A banda dels governs polítics hi ha altres poders vinculats a les grans fortunes i les grans empreses, que poden arribar a ser més poderosos que la major part dels governs estatals i entre ells estan els grans empresaris de l’explotació dels recursos energètics, de les comunicacions, de les indústries de la guerra, de la indústria farmacèutica, etc. Evidentment, són aquests poderosos, tant polítics com empresarials, els qui determinen si hi ha canvi climàtic o no, si s’ha d’acabar l’ús de l’energia fòssil o ha de ser la solar, si la sanitat i l’educació han de ser universals o per als privilegiats, si ha d’haver-hi petites guerres successives o una de ben grossa per a gastar l’armament que fabriquen… Són els amos del món, que ara no estan, pel que veiem, per posar fre a l’escalfament de la terra, perquè pensen que encara els queda marge per a fer negoci. Estem perduts, doncs, i la humanitat, orfes de referents ètics en la política, de filosofia social, de justícia i de respecte a la ciència, sols podem comptar amb la joventut revoltada i decidida que encapçala Greta Thunberg, amb alguna veu moralista com d’algun papa com Francesc, o d’un Dalai Lama o d’algun filòsof que ningú escolta, i amb la insistència dels científics… I devem confiar que quan finalment caiga el teló tot siga una hora curta.
