El gust biològic pel teatre en castellà

“La llengua ens permet capturar el món, i més encara en el teatre, on s’escapa del llibre per prendre la realitat”

Fa uns dies vaig assistir a una obra de teatre en valencià i vaig quedar bocabadat per les condicions en les quals es va representar. Sóc jove, i fins ara no havia tingut molt de contacte amb el món del teatre en general, i molt menys, per tant, amb el valencià; ara sé per què.

La primera mala notícia va ser que ni en un dels teatres de València on fan obres en la nostra llengua van ser capaços d’atendre’m en valencià per a comprar les entrades; un poc de mal gust, no? D’altra banda, en arribar a la sala i ser acomodat, vaig poder observar la quantitat de gent que hi havia: potser set o huit parelles, la majoria d’edat avançada. Havíem arribat prompte, potser la gent vindrà més tard, pensí; la realitat va ser distinta, i quan els actors començaren la representació no seríem més de divuit persones. Realment, després de viure açò, no puc pensar altra cosa que no siga: què ens passa, valencians?

Com ja he dit, no sóc cap expert, la meua experiència al teatre no és molt llarga, però sí prou per a poder comparar, i aquest públic em va paréixer fins i tot insultant tenint en compte la qualitat de l’obra que aquells actors ens van oferir. ¿Per què? Tots sabem que els valencians som un poble cultural, tenim manifestacions per tot arreu, però això no obstant, pareix que evitem algunes parts de la seua expressió. El que estranya realment és que no les evitem totes, evitem, generalment, les que estan en valencià. Sempre es parla de la crisi del teatre, que no m’atreviria a negar mai, però el que sé és que ara mateix obres en castellà emplenen el Principal, mentre que les valencianes no solen arribar als vint espectadors… I tots ho sabem: per què no es fa teatre en valencià al Principal habitualment? Perquè no emplena, ni tant de bo una part considerable; el públic passa de llarg. Per tant, abans de parlar de la crisi del teatre, caldria que tractàrem la crisi del teatre valencià, que està fregant els límits. És el gust pel teatre en castellà una condició biològica, a cas? Encara que molts discursos neguen contínuament la manca de normalització, açò ho demostra. Estem farts de polítics que “estimen la llengua” però ni l’empren, ni la defensen, ni fan res per ella. No cal ni que m’adrece a cap partit en específic, sé que m’enteneu i sabeu de sobra de qui parle. És hora de deixar de preocupar-se per la “manca de llibertat lingüística” dels castellanoparlants, de la imposició del valencià (açò s’ha dit sense cap mena de vergonya, encara que resulte difícil de creure), i atenir-se a raons del món real. Si el valencià estiguera normalitzat, la gent visitaria obres en qualsevol dels dos idiomes, però açò no ocorre. El castellà segueix sent llengua de cultura, al teatre, al cine, a la música i a tot arreu, ens agrade o no, i negar açò és negar la realitat. Aleshores, funciona la política lingüística actual, o no? El teatre és una clara indústria cultural (amb molt de potencial), i sabent que una llengua el que realment necessita per normalitzar-se és prendre partit a la vida pública com a element econòmic, no hauríem de lligar-la fermament a aquest? No són aquests elements culturals i econòmics a la vegada els millors aliats per aconseguir el propòsit? És hora de deixar de banda aquesta idea de normalització purament cultural, romàntica i idíl·lica per conéixer la realitat material, basada per sort o per desgràcia en l’economia.

Amb tot i amb açò, i sense cap dubte, la llengua ens permet capturar el món, i més encara en el teatre, on s’escapa del llibre per prendre la realitat. Això no obstant, com menys llengua, més deficient és aquest procés de captura i comprensió. Valencians, no empobrim la nostra llengua, perquè empobrirem el nostre pensament amb ella, i això no és gens recomanable per a ningú.