El letó després de la independència de Letònia

Entre el 1990 i el 1991, Estònia, Letònia i Lituània van recuperar la independència. La Unió Soviètica es desintegrava. En aquell moment encara vivien a Letònia nou-cents mil russos: la tercera part de la població del país. El rus havia estat la llengua de la indústria, l’exèrcit i l’administració estatal. La pràctica totalitat dels letons, o sabien parlar rus, o si més no l’entenien, mentre que només una cinquena part de la població eslava establerta al país en el darrers cinquanta anys havia après a parlar letó. Fins feia poc temps, en les escoles autoritzades a utilitzar el letó com a llengua principal era obligatori aprendre el rus com a segona llengua; en canvi, en les escoles que ensenyaven en rus era permès no estudiar letó. Era la típica situació de bilingüisme asimètric.

Des de feia segles, alemanys, polonesos, suecs i russos s’havien succeït en el domini d’aquell territori que envolta el golf de Riga. Però es podria dir que fins a l’època del tsar Alexandre III l’elit que controlava els afers administratius i el comerç havia estat germanòfona, mentre que els pagesos parlaven letó. Alexandre III inicià el procés de russificació, que afectà sobretot la població de les ciutats. Després, el país conegué el seu primer període d’independència, entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.

Després del Pacte Mólotov-Ribbentrop (1939), cinquanta mil alemanys bàltics van abandonar Letònia. Els letons van ser forçats a renunciar a la seva independència i a incorporar-se a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Hi hagué una repressió brutal. Un any més tard, els alemanys van arrasar el país. Tot i que és difícil de precisar les xifres, es calcula que més dos-cents mil ciutadans letons van morir en la Segona Guerra Mundial, setanta mil dels quals eren jueus. El nombre d’exiliats que no tornaren mai a Letònia supera els cent mil, i durant el mandat d’Stalin més de cinquanta mil van ser deportats a zones llunyanes de la Unió Soviètica. El buit demogràfic creat entre la població letona va ser compensat amb l’afluència de bielorussos, ucraïnesos, polonesos i russos després de la guerra. L’arribada de russos, sobretot, va ser numèricament aclaparadora. La major part d’aquesta massa d’immigrants no sentí la necessitat d’aprendre la llengua del país. Al contrari, aprofitant la russificació i la política oficial de repressió de les minories nacionals, fins i tot arribà a mostrar-se hostil amb els parlants del letó.

Però després de l’accident a la central nuclear de Txernòbil es veié clar que la Unió Soviètica s’enfonsava. Les repúbliques bàltiques –Estònia, Letònia i Lituània– començaren a protestar obertament contra les imposicions soviètiques. Des del final de la guerra, però, havien passat més de quaranta anys. Què es podia fer després d’una ocupació tan llarga i després que la demografia s’hagués capgirat? Què es podia fer si desenes de milers de bielorussos, ucraïnesos i russos s’havien anat instal·lant a Letònia, incitats per les autoritats soviètiques? Els letons no acceptaven que la seva incorporació a la Unió Soviètica, l’any 1940, hagués estat legal, sinó que la consideraven el resultat d’una coerció. Per tant, van declarar la restauració de la independència de la República de Letònia i van concedir la ciutadania només a les persones que ja tenien la ciutadania letona el 1940 i als seus descendents. Ara bé: la Unió Soviètica s’havia dissolt. ¿Com calia considerar els ciutadans de l’extinta Unió Soviètica que residien a Letònia i no posseïen la ciutadania letona ni la de cap altre estat? Com a apàtrides? Per als russòfons, acostumats a imposar-se a tot arreu, el canvi de la situació era tràgic. Per als letons, sempre atemorits per l’amenaça militar russa, s’imposava anar amb peus de plom i no donar al Kremlin l’excusa per a una invasió. Hi havia a Letònia una enorme quantitat de gent que no volia ser letona, ni volia aprendre el letó, que havia passat a ser l’únic idioma oficial del país. Ara: aquesta gent tampoc volia sentir a parlar de repatriació a Rússia. Volien continuar sent russos a Letònia, però sense perdre els privilegis dels antics ciutadans soviètics. La solució provisional va ser declarar-los «no ciutadans». No estrangers, ni tampoc apàtrides, sinó encabir-los sota un concepte legal nou: «no ciutadans». Els «no ciutadans letons» podien residir a Letònia sense sol·licitar permís de residència, tenien passaport letó i estaven protegits per la diplomàcia letona a l’estranger. No tenien dret a vot, però estaven lliures del servei militar. Ningú els obligava a declarar-se letons. La seva negativa a parlar letó i aprendre la llengua, però, els privava d’accedir a alguns oficis i càrrecs oficials on s’havia d’assegurar el dret dels ciutadans a ser atesos en el que des de feia poc era l’únic idioma oficial. Dit d’una altra manera: ningú obligà els russòfons de Letònia a assumir una nacionalitat que rebutjaven ni a parlar una llengua que es negaven a aprendre, però no van poder continuar imposant el rus a la resta de la població.

Naturalment, juntament amb l’invent jurídic provisional dels «no ciutadans», els successius governs letons van preveure les vies perquè aquesta bossa de població anés trobant sortides. L’acreditació del coneixement del letó va ser sempre una de les condicions perquè els «no ciutadans» adquirissin la ciutadania letona. Amb el pas del temps, el percentatge de població eslava que es negava a aprendre letó anà baixant. El 2012 es va convocar un referèndum per decidir si el rus tornava a ser llengua oficial. La proposta va ser rebutjada per una majoria aclaparadora. Des del desmembrament de la Unió Soviètica, la major part de la població de Letònia ha optat per l’occidentalització i per l’allunyament polític i cultural de Rússia. Amb tot, al cap de trenta anys encara hi havia a les regions de Riga i Latgàlia més gent que tenia el rus com a llengua materna que no el letó, i un percentatge altíssim dels letons encara conservava fresc el coneixement del rus. Amb més de dos milions de parlants, el letó ha recuperat una posició ferma. Ha evitat ser substituït pel rus. El 2022, després de la invasió russa d’Ucraïna, el govern letó va prohibir els tres canals de televisió russos que continuaven emetent al país. El distanciament polític entre Letònia i Rússia és total. De fet, és només a un pas de la declaració de guerra.

Revista número 500. Març 2024.