El líder mundial de l’esquerra?

Pep Ferrer

La nit de cap d’any, alguns seguint la tradició, ens reunim amb la colla d’amics, sopem, raonem, bevem i tornem a beure; els qui podem.

L’estona és llarga, molt llarga, dona per a molt. Les raonades poden abastar des de la caòtica situació del València Club de futbol, fins les darreres declaracions de Pablo Iglesias, o el negre futur de la taronja que per això hi ha alguns companys que els hi afecta. Però en la colla tenim un il·lustrat. I no ho dic en sentit pejoratiu; ho dic sense segones intencions.

Resulta que aquest homenot llegeix (en versió original) «The Wall Street Journal» (a partir d’ací TWSJ), i ens comentava que a l’edició del mateix dia 31 de desembre s’hi podia llegir un article on el seu autor –Francis X Rocca corresponsal del referit diari al Vaticà– afirmava que l’actual Papa Francesc és, si més no, l’actual líder de l’esquerra.

La ferma defensa dels pobres, l’explicita condemna de les desigualtats socials, la irrenunciable lluita pel medi ambient i l‘inajornable treball contra el canvi climàtic entre altres moltes reivindicacions que Sa Santedat fa sovint, siga quin siga l’indret on es trobe, sembla que són els motius pels quals el periodista de TWSJ li ha donat aquesta denominació al Papa de Roma.

Sembla que la manca de lideratge per banda de cap polític d’esquerres, ha deixat un lloc buit que al Papa, sense tindre cap pretensió d’ocupar aquest lloc, alguns l‘estan atorgant.  Aportant arguments tan qüestionables com que aquells sectors –esquerrans–de la societat que abans tenien com a referents Barack Obama o el mateix François Holland, doncs ja no tenen a qui seguir. I el Papa Francesc aporta una bona dosi d’il·lusió, coratge i influència social.

En primer lloc, dir que Barack Obama i François Holland eren dos liders de l’esquerra, em sembla d’un agosarament immesurable. Perquè si aquests senyors i les seues actuacions representen l’esquerra és que estem –o estan– perdent el nord. Per altre cantó, no crec que Francesc I tinga cap intenció d’esdevenir líder polític, la qual cosa no impedeix que siga un referent per a moltes persones, creients o no, i en certa mesura això prenga caràcter de lideratge tot i no ésser intenció de qui ho esdevé.

Ja ens donaríem –alguns– per satisfets, si aquesta suposada influència universal de Jorge Mario Bergoglio, fóra la meitat d’important del que li atribueix el diari nord-americà, a canvi que esdevingués realitat. I més que satisfets estaríem encara si el seu tarannà, les seues propostes (“Qui sóc jo per judicar a ningú?” va dir en una ocasió referint-se als homosexuals) postulats i maneres, foren assumides i fetes vida pròpia des del cristià més humil i pecador, fins al cardenal més honorat i pecador.

Perquè és ací on està el gran drama de l’actual Església: les ovelles no volen seguir el pastor. Pot ser es perd el missatge entre els qui fan de mitjancers, i tenen influència i poder entre el poble de Déu pla i senzill, i el Pastor que ara ens guia. Diguem-li cúria, secretaria d’estat, cardenals, conferències episcopals, bisbes, arquebisbes, rectors. O tal volta els mateixos fidels?

El ben cert, és que un Sant Pare que critica (“Laudato sí”) profundament l’economia de mercat perquè beneficia uns pocs i deixa milions de persones sense res, no té el suport ni el caliu, que seria d’esperar, dels mateixos creients. Independentment del grau o carisma que tinga cadascú.

Algú s’ho haurà de fer mirar.