Tens 0 productes a la teua cistella
Imatge: Verge de l’Aurora.
El meu rebesavi, Vicent, va viure la segona meitat del segle XIX a Alzira. Treballava al camp com la majoria dels homes d’aquell temps i no sabia llegir ni escriure. No obstant això, l’any 1875, la confraria a la qual pertanyia, va decidir editar un llibret amb els Cantares a la Divina Aurora. L’edició venia justificada perquè Vicent i un bon grup de confrares, tots els diumenges, des de gener fins al mes de maig, eixien pel terme d’Alzira a resar el rosari i cantar els goigs a la Divina Aurora. Al llarg d’aquelles passejades recollien almoines que de seguida donaven al capellà de la parròquia perquè resara per les ànimes dels confrares que pogueren estar al purgatori.
La impressió d’aquell llibret va permetre la difusió dels goigs. No obstant això, la majoria dels confrares no sabien llegir. Així és que, segons la meua mare, memòria fidel de les tradicions familiars, algú va suggerir que els confrares que sabien llegir ensenyaren els versets als qui no sabien.
Mai he arribat a saber quants d’aquells homes van aprendre a llegir, però és tradició familiar que tots van aprendre de memòria les estrofes dels goigs gràcies a la seua repetició continuada. La meua mare tampoc em va confirmar mai si el seu besavi va aprendre a llegir; però sí que comentava amb orgull que, després de les primeres classes de lectura amb el llibret, va aprendre a signar.
Probablement, per la qual cosa, el llibret dels Cantares va tindre un valor reverencial a la meua família. Durant tres generacions es va convertir en l’únic llibre present a casa i, el que és més important, digne de passar de pares a fills fins a arribar a la meua mare i a mi mateix. És evident que els bons records allarguen la vida d’un llibre a més d’afegir-li autoritat moral. En un món on l’analfabetisme arribava a més del 80% de la població, les lliçons de lectura d’un amic o les paraules que aquella persona començava a comprendre, alegrarien altres espais estimats de la seua vida quotidiana.
És probable que avui no li donem molta importància a aprendre a signar, però estic convençut que aquell fet significà un canvi radical a la vida social del meu rebesavi. Segur que es va sentir orgullós i va descobrir noves possibilitats personals. Aprendre a signar o a llegir alguna paraula es convertiria en un punt d’inflexió per a ell i per als que l’envoltaven. I segurament, per això, l’únic objecte que m’ha arribat d’ell ha estat aquest llibret ja custodiat per quatre generacions.
L’exemplar que conserve és testimoni de la seua memòria. No va aprendre a llegir, però va aprendre a signar. Segurament, aquella nova habilitat venia a ser un despertar de consciència, un èxit personal… Sense dubte, el llibret, convertit en un projecte de futur, obria la seua vida a noves possibilitats.
Els Cantares a la Divina Aurora, d’un format de menys d’un huité, ocupa un lloc especial a la memòria de la meua biblioteca familiar. Constituïx l’anella d’unió entre un familiar que va nàixer quan començava el segle XIX i un altre familiar, jo mateix, que acaricia amb molta cura el seu llibret cent cinquanta anys més tard.
La lectura transforma la vida de les persones. En iniciar-se en ella el meu rebesavi començà a adonar-se que hi hauria d’altres llocs on trobar les respostes, què fer o on consultar. No coneixeré mai què va pensar…, però jo mateix, un segle i mig més tard, estic ajudant a ampliar el rastre d’aquest llibret dels cants a l’Aurora que a Vicent Mayans, l’animaren a aprendre a signar. Aquest article és, doncs, una mena d’adhesió emocional a l’aventura de l’aprenentatge íntim de la lectura i de l’escriptura perquè, segons la meua opinió, els majors èxits personals quasi sempre són anònims.
