El lloc i la paraula

Aquest estiu, amb les contradiccions pròpies de qui vol ser coherent i responsable, hem fet una miqueta de turisme. Després de visitar uns bons amics al Maestrat, vam anar fins al Ripollés, on passàrem uns dies. La comarca se situa a les envistes de la plana de Vic, arrecerada entre muntanyes, algunes de les quals s’eleven notablement, com ara el Puigmal, que voreja els 3.000 metres. A pesar d’això, moltes poblacions se situen en planes i valls de relleu més suau i amanós, cosa que afavoreix la presència històrica d’estiuejants. Les residències monumentals del passeig Maristany de Camprodon, molt prop de l’antiga seu de Galetes Birba, en són la millor prova. Al seu torn, la Vall de Núria i el seu tren cremallera sintetitzen l’esperit industrial, excursionista i religiós que ha caracteritzat la transformació de la zona en el darrer segle.

Amb Santa Maria de Ripoll al cor, una altra de les riqueses de la comarca és l’arquitectura romànica, convenientment repristinada de la Renaixença ençà. Aquestes intervencions no es poden deslligar de l’esperit amb què Jacint Verdaguer va redactar Canigó: la construcció d’un imaginari que reivindicava els orígens nacionals de la Catalunya cristiana. Però tampoc es poden deslligar del «descobriment» del Pirineu com a paisatge, com a entitat geogràfica i cultural, amb un folklore específic que, seguint el vell gust romàntic, també es podia incorporar als referents col·lectius. I així, a poc a poc, els llocs i les paraules es van unir de manera indissoluble. La literatura pirenaica, si se’n pot dir així, té fites anteriors a Verdaguer, però la seua contribució, seguida per la de Joan Maragall i altres, és fonamental per a establir una sòlida línia de continuïtat en la nostra literatura. Lluís Calvo, amb la novel·la en vers Cor pirinenc, ens ha proporcionat la darrera fita d’aquesta tradició. El seu llibre, tendre i irònic, recrea el recorregut de dos amics des de Benasc fins al Cap de Creus, la majoria del temps a peu. Ací i allà evoquen els versos de Canigó, però aporten unes altres referències, que modifiquen la configuració simbòlica d’aquests espais, com ara la memòria de l’exili. Així, per exemple, són moltes les plaques commemoratives que recorden l’anomenat «camí de la Retirada», els senders que van recórrer milers de refugiats al final de la Guerra Civil. Aquest fet esdevé omnipresent, a hores d’ara, en la frontera administrativa entre Espanya i França, a cavall dels termes de Molló i Prats de Molló. Amb la silueta del massís del Canigó cap al nord-est, es fa difícil no pensar en Gentil i Flordeneu, en Fontalba i Gotanegra, però s’imposa recordar totes les persones que fugiren davant de la desfeta de la democràcia, entre elles no pocs artistes i escriptors, com ara Joan Sales.

 Revista núm. 506, pàg. 51. Octubre 2024.