La revista degana en valencià

El lloc on el món pren el nom

26/11/2021

Peu de foto: Mural a Fanzara, en el marc del MIAU (Museu Inacabat d’Art Urbà)

Al final d’Obabakoak, Bernardo Atxaga afirma: «No hi ha, a hores d’ara, res que siga estrictament particular. El món és pertot, i Euskal Herria ja no és tan sols Euskal Herria, sinó –com hauria dit Celso Emilio Ferreiro– el lloc on el món pren el nom d’Euskal Herria». El poema original de l’escriptor gallec deia: «Nacín (modestia fora) nun lugar onde o mundo se chama Celanova». Heus ací l’expressió afortunada d’una idea feliç: el món és pertot, perquè tot és el món. En la mesura que cada fragment representa la totalitat, en cap lloc ens hauríem de sentir del tot forasters.

Quan fa dos estius –en un passat que sembla imaginari– vaig anar al Japó, molta gent em va preguntar si m’hi havia sentit estrany. Per descomptat, la diferència cultural és notable, però la resposta era rotunda: no, no m’hi havia sentit gens estrany. Potser havia llegit els versos de Celso Emilio Ferreiro en algun lloc –no havia llegit Obabakoak encara, això segur–, i em ressonaven les seues paraules en algun racó de la memòria, perquè sé que sovint vaig contestar dient que el Japó m’havia paregut una altra dimensió del meu món, no un altre món. Dit a la manera d’Atxaga i de Ferreiro, el Japó és el lloc on el món pren el nom de Japó.

La idea m’agrada i, probablement, reflecteix bé l’esperit d’aquestes postals, extenuades pel desig de conéixer, fins a l’últim detall, la terra on el món es torna més meu, més comprensible, més amanós: el lloc on el món pren el nom de País Valencià. Quan aquesta primavera, per exemple, vaig visitar Fanzara, a l’Alt Millars, vaig sentir –encara que llavors no ho sabia expressar així– que hi ha un lloc on el món es diu Fanzara. Que en aquell lloc, el món ens parla d’una cruïlla entre llengües, entre la plana i la muntanya, entre l’horta i el secà, entre la indústria i l’agricultura, entre la modernitat –explícitament arrapada als murals d’art urbà que omplin les parets del poble– i la tradició. Se’ns feu tard i no vam continuar cap a l’interior de la comarca, on hauríem aprés a batejar el món amb altres noms, de cingles i de barrancs, de tolls i de rambles, de balmes i de boscúries. Fa dos anys també se’ns feu tard per terres de Gassan, al Japó, i no vam continuar muntanya endins, on el món se’ns hauria desvelat amb noms diferents i alhora pròxims, perquè a poc a poc els féiem nostres, com si aquella versió distinta del món esdevinguera cada vegada més aprehensible: el món prenia noms nous que incorporàvem a l’inventari de la nostra experiència.

En tornar a casa, sempre tinc la temptació de desglossar la frase fins a l’infinit: València és la ciutat on el món pren el nom de València. El Carme és el barri on el món pren el nom del Carme. El carrer de Baix és el carreronet on el món pren el nom del carrer de Baix. Ma casa és el lloc on el món pren el nom de ma casa. La meua cambra és l’espai on el món pren el nom de la meua cambra. El meu rostre reflectit a l’espill és la imatge on el món pren el nom de Gonçal López-Pampló Rius. I així, mirant-me als ulls estranys que alhora em guaiten, res del que passa, res del que és –i és humà– em pot resultar alié. Modèstia a banda, soc la persona on el món pren el meu nom.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top