El llop de Wall Street

Martin Scorsese va renàixer com a cineasta amb The Wolf of Wall Street, demostrant una vegada més la seua mestria narrativa després d’obres mestres com Casino, Goodfellas o Raging Bull. Amb aquest film de tres hores, àgil, dinàmic i sorprenent, va canviar els baixos fons pels veritables depredadors de la societat contemporània: els financers de Wall Street. La seua càmera elegant i alhora nerviosa, dotada d’una personalitat inconfusible, retrata amb cruesa i sarcasme aquests mafiosos de corbata, estafadors professionals que han modelat el sistema econòmic a la seua conveniència.

El patró narratiu segueix la mateixa estructura que Scorsese ha explorat prèviament: la història de Jordan Belfort reprodueix la trajectòria de personatges com Henry Hill o Jake LaMotta, homes que van assolir el cim, però van caure sense cercar redempció ni assumir cap culpa pels seus actes. Tot això, embolcallat amb els trets característics del director: una direcció d’actors magistral, amb un Leonardo DiCaprio pletòric, un sorprenent Jonah Hill i un Matthew McConaughey que, malgrat aparéixer només deu minuts en pantalla, eclipsa amb la seua escena i reafirma el talent que el portaria a guanyar l’Oscar aquell mateix any per Dallas Buyers Club.

L’elecció de la veu en off ens endinsa subtilment en la ment de Jordan Belfort, un personatge egoista, misogin, masclista, drogoaddicte i desmesuradament ambiciós. La realització visual, plena de travellings embogits i moviments circulars, ens transporta directament al cor del caos de Stratton Oakmont, l’empresa que serveix com a escenari de l’excés i la corrupció. Tot plegat està magistralment muntat per Telma Schoonmaker, col·laboradora indissociable de Scorsese, que imprimeix al film un ritme frenètic i una coherència narrativa impecable.

Per a molts espectadors, The Wolf of Wall Street pot resultar extrema, excessiva i fins i tot frívola en la seua representació del sexe, la violència i el consum desenfrenat de drogues. No obstant això, Scorsese busca, com sempre, la versemblança, i en aquest cas, aquesta aproximació sense filtres dóna al film un realisme colpidor. Les seues imatges poden resultar incòmodes, però mai gratuïtes: formen part d’un discurs necessari per a comprendre la magnitud del món que retrata. L’impacte visual i narratiu d’aquest excés no és merament provocador, sinó coherent amb la història que s’explica.

En aquesta ocasió, el realitzador italoamericà s’endinsa en l’interior del món de les finances, aquesta jungla de cobdícia on l’única norma és guanyar diners a qualsevol preu. Scorsese ens mostra un ramat de llops sense escrúpols i remordiments, on la fi justifica els mitjans. El viatge de Jordan Belfort és el retrat viu de com el somni americà es converteix en malson, dominat pels excessos, la corrupció i els instints més baixos de l’ésser humà. Però The Wolf of Wall Street no és només la història d’un home: és un reflex de la condició humana. Scorsese evita el judici moral i presenta els fets tal com són, fins al punt que en diversos moments trenca la quarta paret i ens interpel·la directament, fent-nos una pregunta incòmoda i fonamental:

Com actuaríem en la mateixa situació? No és Jordan Belfort, en el fons, com qualsevol de nosaltres al principi de la pel·lícula?