Tens 0 productes a la teua cistella
El festival de La Marina de València, celebrat el darrer cap de setmana, torna a enfrontar-se al temporal obligant a cancel·lar la jornada de divendres. Però quan la música va poder sonar, la cita va derivar en alguna cosa més que un cartell d’indie-rock: una crida pel dret a l’habitatge, una abraçada intergeneracional i la constatació que cal repensar d’urgència el model de la cultura a l’aire lliure.
El festival ‘gafat’ i la urgència de repensar el model cultural
Diuen que no hi ha dos sense tres, i al Love To Rock la frase comença a tindre un aire d’humor negre. El públic que s’acosta cada any a La Marina de València ja bromeja amb la mena de maledicció meteorològica que persesegueix la cita. Encara conservem a la retina eixa imatge apoteòsica i gairebé cinematogràfica de fa un parell d’anys, quan Arde Bogotá feia ressonar «Antiaéreo» mentre al darrere de l’escenari el cel es col·lapsava entre trons i un plugim fosc. L’any passat la poètica es va convertir en desastre quan les abundants pluges van obligar a suspendre tot el festival. I enguany, l’alerta taronja i roja per fortes pluges a la Comunitat Valenciana el dos d’octubre va tornar a tancar les portes del recinte durant la jornada del divendres, deixant sense actuar a grups com Iván Ferreiro, Cariño o Vera Fauna.
Això no obstant, el debat ja no pot quedar-se en el folklore de si un festival està o no «gafat». L’escenari meteorològic ha canviat per sempre i les alertes de l’AEMET són la nova rutina de la nostra agenda cultural. Es fa evident la necessitat de repensar el model de grans esdeveniments a l’aire lliure. Des del mateix sector, veus com Joanvi Díez (organitzador del Love to Rock i president de Promfest) o Toni Benavent (d’Albena Teatre) reclamen a les administracions un protocol general unificat. Una normativa clara que determine com actuar quan el nivell d’alerta passa de taronja a roig per a protegir els equips, els artistes i el públic, en comptes de deixar cada espai o esdeveniment a la seua sort.
Un vermut amb Lori Meyers
Però la resiliència també té ganes de música. Lori Meyers, que havien d’encapçalar la nit de divendres, no van voler marxar de València sense tocar. Reprogramats dissabte a migdia sota un sol devastador, la banda granadina va convertir el que havia de ser un tancament nocturn en una festa matinal en horari del vermut fent embogir a tot el públic. Amb ulleres de sol, cerveses i l’esperit intacte, van fer saltar la multitud a ritme de «Luces de neón» i «Emborracharme», mentre aprofitaven per a avançar en exclusiva dos temes nous del seu pròxim àlbum Disonancia.
Noni va mirar cap al cel de La Marina i no va amagar l’entusiasme: «Aprofitem este solet», va celebrar des del micròfon, agraint la feina col·lectiva per a reubicar el show. El vocalista va posar en valor l’esforç de les altres bandes que van accedir a moure la seua agenda i va reclamar una ovació per als tècnics que van treballar a destall per a refer tota la logística del recinte.
El dissabte va continuar amb la Pérgola modernista acollint el pop àcid de Los Punsetes, el rock electrònic i vacil·ló de Los Invaders aguantant el xàfec, i la festa de rumba suburbial i guitarres àspres de Las Sanguijuelas del Guadiana.
I quan la nit començava a arribar al seu final, La M.O.D.A. (La Maravillosa Orquesta Del Alcohol) va signar la darrera gran imatge de la jornada. Obrint el concert amb un “Bona nit, València”, els burgalesos es van guanyar La Marina mantenint el valencià en les seues intervencions i desplegant un so de vents i guitarres que va fer retrumbir el recinte amb himnes com «Hay un fuego» i «Héroes del sábado». I en un final gairebé poètic, just quan van tocar l’últim acord de la nit, el cel va començar a deixar caure les primeres gotes de pluja, respectant la música fins a l’últim segon. León Benavente va ser el grup encarregat de posar el fermall final com en un festín!
Bajan las luces
Suben las ansias
Metamorfosis
Salen todos a bailar en el festín
En el festín
En el festín (…)-En el festín (2024), León Benavente
Pogos intergeneracionals i la batalla per l’habitatge
Si alguna cosa va cremar per dins en aquesta edició del Love To Rock va ser la connexió directa entre la pista i el carrer. Mentre La Marina respirava música, les artèries de la ciutat (i de moltes altres arreu de l’Estat) es trobaven col·lapsades per manifestacions multitudinàries pel dret a un habitatge digne, enterbolides per una càrrega policial d’una violència incomprensible davant el caràcter pacífic de la protesta.
Dalt de l’escenari, la realitat no es va quedar fora. Diversos grups van llançar al·legats directes contra la pèrdua de futur i la gentrificació. Però el moment culminant el van protagonitzar els xavals de Mala Gestión. El seu concert va ser un xoc d’electricitat que et fa entendre la meravella que és la música en directe. Va ser sorprenent veure conviure en un mateix pogo tant de públic divers, tots a una, corejant eixe rock cru carregat de quotidianitat, precarietat i nihilisme.
El moment culminant va arribar amb la seua cançó «Ni un palo al agua», on la lletra retrata sense filtres la precarietat urbana, la gentrificació («mucho guiri con pasta»), els lloguers impossibles («nos sale a ochocientos la habitación» / «no voy a volver a pagar alquiler») i la frustració quotidiana («han subido el precio de los putos filipinos»). Escoltar centenars de veus cridant eixos versos a ple pulmó va ser la millor canalització de la ràbia col·lectiva davant d’una vida cada vegada més inassolible.
Assignatures pendents, gastronomia d’alt nivell i espai familiar
Més enllà dels pogos i la protesta, el festival va comptar amb la presència de talent local com el mateix grup Mala Gestión o les sessions de DJ Fat Gordon. Malgrat tot, la tasca pendent per a pròximes edicions continua sent una aposta més decidida i visible pel talent femenyl i valencià: veus com Esther (Soc Esther), Elena Játiva o Sandra Monfort tenen la solvència i l’actitud de sobra per a ocupar espais de referència en aquest tipus de cartells.
D’altra banda, la proposta gastronòmica de l’àrea Love to Food —dirigida per cinquè any pel xef Germán Carrizo (Fierro, una estrella Michelin)— va tornar a elevar el nivell de l’esdeveniment. Amb creacions com el pâté en croûte de Rafa Morales (Senzillo), el ‘Croqueton’ de Rakel Cernicharo o el temaki d’anguila de Diego Laso, el festival es va allunyar dels tòpics entrepans freds de recinte. A més, l’espai Love Kids va permetre a les famílies gaudir de la jornada amb la xicalla de manera segura i adaptada.
El Love To Rock 2026 sobreviu, un any més, a l’aigua i al temporal. I ho fa deixant clar que un festival de música no pot viure d’esquena al territori ni a la realitat que el xafa: des de la necessitat urgent de protocols davant l’emergència climàtica fins a la crida pel dret elemental de tindre un sostre.