Llegir, comprendre i desxifrar són tres nivells diferents d’aproximar-se a un text. Llegir-lo és una activitat genèrica. Comprendre’l exigeix interpretar-lo críticament, i desxifrar-lo ja és una altra cosa. És submergir-se en les seves profunditats per descobrir els codis que hi ha darrere de cada autor, grup social o època. Els mestres de secundària coneixen bé la importància de les dues primeres accions, sobretot quan els mals resultats de comprensió lectora dels seus alumnes a les proves PISA ocupen dissortadament les portades dels diaris. D’entrada, aquesta qüestió no sembla un problema exclusivament intern de les aules, sinó també extern i d’un abast molt més ampli, ja que la societat en què vivim tampoc excel·leix gaire a comprendre en profunditat el perquè de tot plegat, del món i de la vida.
Des d’aquesta perspectiva, el malson dels mestres deixa de ser un problema exclusiu de les aules per convertir-se en una preocupació de tota la societat. En el sentit que el que passa a l’escola és sovint un reflex del que succeeix fora d’ella. Quan els alumnes presenten deficiències notables i generalitzades, no podem atribuir-ne tota la responsabilitat als professors, que potser no sempre troben els mitjans per corregir-les, sinó també a la resta de la societat, perquè segurament tampoc som el millor exemple de comprensió del que ens envolta. Potser conjuntament, alumnes, mestres i societat, ens hem acostumat excessivament a una certa superficialitat i banalització del món, i a no preguntar-nos prou pel perquè de les coses, des de les més grans fins a les més insignificants. Potser perquè vivim en un món obsessionat perquè tot funcioni, però poc disposat a preguntar-se el sentit d’aquest funcionament.
Sens dubte, la responsabilitat de la comprensió arrenca d’una actitud personal, però cal dir també que l’excés de pantalles omnipresents, les xarxes socials desbocades i l’accés a una informació excessivament precuinada no ajuden gens. Tot el contrari. Per això podem observar que fàcilment acumulem molta informació, però no sempre aquest gruix de dades es converteix en coneixement, ni tampoc el coneixement en saviesa. En aquest sentit, les noves tecnologies ens ofereixen recursos admirables, tant a l’escola com a la societat, però el seu ús mecànic no ens ajuda a esforçar-nos a pensar, dubtar i tenir més sentit crític per nosaltres mateixos. Tant si tenim al davant un text escrit com la realitat que ens envolta.
És cert que la cultura actual, el teatre, el cinema, el disseny i la literatura fan un gran esforç per trencar
rutines, obrir noves realitats o desvelar la quotidianitat, però encara hi ha molt a fer per entendre que l’ésser humà contemporani no és només un conjunt de necessitats materials que cal satisfer, sinó també una realitat més complexa, amb dimensions socials, creatives i espirituals il·limitades que hauríem de potenciar més i desxifrar millor, tant a les aules com a la societat.
En aquest sentit, són nombrosos els sectors professionals que reivindiquen complementar els llenguatges digitals omnipresents en el món actual amb altres lògiques i llenguatges que permetin interpretar la realitat sobretot en les dimensions social, cultural i espiritual, entre les més significatives. Tres dimensions humanes, tres maneres d’entendre el món: la vida social ens ensenya a conviure; la creativitat ens permet imaginar allò que encara no existeix, i l’espiritualitat ens convida a preguntar-nos pel sentit últim de la vida. Qüestions que no es poden respondre únicament amb dades informàtiques fàcils d’obtenir, sovint impersonals, fredes i superficials. Això es fa evident en moltes professions, i ho dic també per experiència pròpia. Un arquitecte, per exemple, no pot limitar-se a resoldre qüestions simplement en clau tècnica i funcional. Necessita pensar els edificis també en clau social per trencar l’aïllament de les persones i facilitar les relacions humanes de qualitat. També convertir els espais més
residuals i desfavorables, per exemple un barri degradat, una nau abandonada o un racó irrecuperable, en llocs acollidors de gran vitalitat humana mitjançant la creativitat. I sobretot donar una significació més profunda als espais, al temps i a la llum, convertint elements materials limitats en experiències humanes il·limitades.
Són exemples concrets de com podem ampliar la mirada social, cultural i espiritual. En el primer cas, la lògica de l’amor altruista ofereix moltes possibilitats per harmonitzar la raó i els sentiments, reconeixent que les emocions són aspectes fonamentals per sobreviure (Evans, 14) i sobretot com a mitjà per superar la complexitat del món (Feyerabend, 12). També pot ser molt important la cultura i els codis de la creativitat, del temps imperfecte, posant en diàleg el pensament científic i el filosòfic (3) (Koyré, 51) que pot ajudar-nos a descobrir millor qui som.
Finalment, la lògica espiritual i els codis de la fe en el que no es veu justifiquen el perdó il·limitat, el misteri de la mort i la força de l’esperança. Uns codis que no s’exclouen mútuament. Sinó tot el contrari. Es complementen i es poden promoure conjuntament fins i tot amb els codis de la ciència aplicada més avançada.
Per tant, no volem desmerèixer els avanços científics ni a les noves tecnologies de la informació, sinó més aviat limitar el protagonisme sovint excessiu del cientificisme i d’una visió estrictament utilitarista del món, i la seva pretensió d’erigir-se com a única via legítima de comprensió de la realitat. Perquè comprendre no és només entendre un manual d’us d’un aparell, acumular informació o viure cofois en un món digital que ens diu contínuament qui som, sinó saber formular les preguntes més essencials i sentides que ens ajuden a definir allò que nosaltres volem ser. Aquestes són les mancances d’una societat que disposa d’una tecnologia extraordinària per conèixer la realitat material, però que no sempre té prou saviesa per comprendre tota la profunditat de la vida. Als mestres, sens dubte, se’ls gira feina. Però a tots nosaltres també. Perquè correm el risc d’acabar convertint-nos en analfabets del món obert i complex que ens ha tocat viure.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
EVANS, Dylan (2002). Emoción, la ciencia del sentimiento. Madrid: Taurus, p.14.
FEYERABEND, Paul (1989). Los límites de la ciencia. Explicación, reducción y empirismo. Barcelona: Paidós, p.12-13.
KOYRÉ, Alexandre (1994). Pensar la ciència. Barcelona: Paidós, p.51-52.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
