La revista degana en valencià

El mamut vaticà i la gasela Bergoglio

Míriam Díez Bosch. Directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura

La teoria del caos ens adverteix que els sistemes simples poden comportar-se de maneres complexes. Simplicitat, però, no és una de les nocions amb què ens movem quan pensem en les entranyes vaticanes. Tot és enrevessat, complicat, històricament compromès i difícil de moure. Però des de fa poc, amb l’efecte Bergoglio al Vaticà, ens trobem amb un sofisticat sistema que s’està simplificant. Un aparell com la cúria romana pot semblar senzill de gestionar: departaments que fa molt de temps que rutllen, amb els seus responsables grisos que segueixen les normes, i un cap suprem que és el papa, pontífex, el constructor de ponts, que mana des de dalt. El papa actual no només ha canviat físicament el lloc on dorm i menja (la vida passa per aquestes coses, com dormir i menjar), sinó que amb aquesta acció ha desencadenat una autèntica revolució interna que no està agradant gaire.

En un sistema mamut que s’ha anat corrompent amb el temps, i que ha caigut en la inèrcia, feia falta alguna cosa més que maquillatge. Ell no és un papa maquillador. La realitat no es pot trucar fàcilment (trucco és una paraula meravellosament potent, en italià: ‛maquillatge’). Roma és gatopardiana: que tot canviï perquè no canviï res. Fins que… ha arribat el papa del mate, el papa de les trucades intempestives, el papa de la Ford i no de la Mercedes. El papa incisiu, no el papa de discursos i poca acció. No només des de sectors d’Estats Units conservadors s’ataca al papa en temes de moral social i sexual. Obertament, com els catalans quan parlen ara de la independència, els catòlics gosen dir que aquest papa no els convenç. Té molts seguidors fóra dels murs mentals del catolicisme, i agrada a persones allunyadíssimes de l’Església. Però a molts catòlics apostòlics i romans, aquest papa els està resultant una autèntica creu.

 

L’operació femenina

Francesc passarà als anals de la història com un papa compromès amb la dona, però també Joan-Pau II hi és (el geni femení, la delegació vaticana a la conferència de la dona de Pequín de 2005 etc). A l’època de Bergoglio estan passant coses, en termes femenins. D’una banda, el que ja ha dit sobre el tema i que poden ser frases com tuits que es poden anar repetint: es queixa de la poca presència femenina, i lloa l’aportació que la dona pot oferir a la societat i a l’Església. Fins aquí, paraules boniques i benintencionades.

D’altra banda, els fets. Des del Pontifici Consell per a la Cultura, entitat que ha quedat redimensionada en l’època de Bergoglio però que no per això és menys potent, s’ha creat un grup permanent de consulta femení. L’ idea sorgeix el 2015 de la mà del cardinal que molts voldrien ben a prop, per culte, intel·ligent, afable i diplomàtic, Gianfranco Ravasi. Ravasi ha volgut aquestes dones per dos motius: per incrementar la seva veu, i la seva presència, i per tenir un suport crític i positiu a les iniciatives del seu dicasteri. I ho ha fet incloent dones d’altres religions i també persones no creients. Hom pot pensar que és una operació intranscendent, però la inclusió de personal no militant en les organitzacions no sol ser comú. I molt menys quan parlem de la Santa Seu.

A les reunions, participen com a consultores. Entre elles hi ha per exemple Giorgia Abeltino, directora de Public Policy del Google Cultural Institute, l’actriu italiana Nanct Brillik o Sira Fatucci, membre de l’IHRA (International Holocaust Remembrance Alliance).

Els canvis de fesomia femenina no estan resultant visibles, encara. A nivell de comunicació, l’espanyola Paloma García Ovejero s’ha convertit en la número dos, la qual cosa no és només una nota de color sinó que indica ja una mentalitat diferent.

La decisió del papa d’afrontar el tema del diaconat femení creant una comissió no és només una estratègia de distracció per part d’un dirigent (tens un problema? Crea una comissió!). Hi ha més: el papa vol posar sobre la mateixa taula experts que opinin sobre aquest tema, que no vulnera la fins ara intocable qüestió del sacerdoci exclusivament masculí.

El diari vaticà ha creat un suplement especial sobre dones i religions, i a la Santa Seu es té més cura de la presència femenina, tot i que no hi ha una comissió per la igualtat ni res parangonable a altres organismes no religiosos.

A la Santa Seu estan succeint fets inèdits, la majoria protagonitzats pel papa, mentre també hi ha unes inèrcies que segueixen fent el seu curs, silencioses i de baix perfil, fins que algú (de la guàrdia de Bergoglio) se n’adoni i hi posi remei. És un papa que s’ha vist, un cop escollit, envestit de pontífex, i els ponts que vol construir van sobretot cap a un món que cada vegada està més lluny del catolicisme, especialment a Occident, i que reclama coherència. No en té la culpa, però Bergoglio arriba en un moment en què el sac de greuges estava molt ple.

Del diable a l’ecologia

Francesc s’ha carregat institucions (ell en diria que les ha reorganitzat) i ha unit oficines que feien el mateix. Està fent de president, director general i cap de recursos humans a l’hora, a més de consiliari. Pastoralment acull els processos, i deixa fer, però també pregunta i acompanya. Com un bon líder.

Aquella facilitat de crear imatges mentals potents que té el papa Francesc l’ha dut a ser vist com poc diplomàtic i fins i tot matusser i populista. Les cèlebres expressions de procrear com conills no acaben de ser assimilables a com parlava Ratzinger. La contínua evocació del diable, Dimoni, el mal en la seva personificació, també és molt pròpia d’aquest sant Pare. Mentre teològicament havíem quedat que l’infern quedava en entredit, arriba Bergoglio i treu el Dimoni cada dos per tres. En el seu pontificat ha mort el pare Amorth, l’exorcista més famós que ha tingut en els darrers temps l’Església catòlica, i amb qui hauria pogut tenir llargues converses vora el foc dibuixat a algun dels quadres imponents de les lògies. Però aquest papa, no és massa procliu a passejar-se pels passadissos dels palaus vaticans. Se sent molt més còmode menjant a Assís amb refugiats, o encomanant pizzes per a tots els sense-sostre del Vaticà, que des que ell hi és han millorat considerablement la seva qualitat de vida.

La crisi dels refugiats és la gran preocupació d’un papa que també ha escrit i pontificat sobre l’ecologia i com estem tractant el planeta terra. La seva prèdica sempre va al cor, però sol entretenir-se en aspectes socials. No és un papa de l’emoció, sinó un papa activista que apel·la a les emocions, però per acabar en la transformació social.

La seva preocupació pels presos, malalts, pobres… el fan un papa proper a la figura de Jesucrist, i llunyà a les parafernàlies i ritus que l’han precedit. Això no vol dir, no obstant, que sigui un papa hippie. Tot i que els seus canvis imprimeixen caràcter, viu al Vaticà, segueix a grans trets l’agenda que toca i té el cap arrelat a una tradició que sap que representa.

Agilitat mental i organitzativa

El papa, amb el seu posat bonhomiós a l’estil de Joan XXIII, té aquella capacitat de saber fer de Pau VI que descol·loca als seus biògrafs, que no surten de la línia de continuïtat que s’ha decidit que té Bergoglio amb Ratzinger. Dos Papes que per a molts són tan iguals com un ou i una castanya. Però que en opcions de fons, estan molt més a prop del que sembla.

La Santa Seu viu temps de canvi. I el canvi, en una institució bimil·lenària, no sol ser la paraula d’ordre.

Un mamut pesat i maldestre, a vegades, que està aprenent a caminar segons l’estil de la gasela Bergoglio. A la selva vaticana, però, qui és més viu i àgil no sempre té les de guanyar. El papa però, ja ha guanyat. Algunes de les seves originals decisions són irreversibles, i el seu successor se les haurà de veure no només amb un nou estil de Papat, sinó amb un nou estil d’entendre la relació amb el món. Un univers que es mou molt més ràpid que la vella guàrdia catòlica, a qui el mateix Bergoglio ha renyat i ha instat a una autèntica conversió.

 

Article publicat al nº 419 (octubre 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar