Tens 0 productes a la teua cistella
Quan la revista Saó em va proposar que col·laborara en aquest Quadern amb una semblança tant de la meua experiència en management als anys 90 com de la presència de la música en valencià a l’escola, vaig pensar que potser l’arrancada més realista havia de ser més des de la carència que no des de la presència. No hi havia ni Twitter, ni Instagram, ni Facebook, ni TikTok, ni followers; ni tan sols MySpace. No hi havia Google fins al 1998. No hi havia ni programes ni apps d’edició musical –ni professional ni casolana– com ara Reaper, Cubase o Pro Tools. El llenguatge Midi era una mena de sànscrit tecnològic en mans d’uns pocs productors o músics de ment privilegiada i posseïdors d’un ordinador i d’altres components. Qui tenia tècnic de so propi, tenia un tresor. Res d’autotune, és clar; o cantaves bé o se’t notava. No hi havia grups de missatgeria telefònica. No hi havia ordinadors ràpids i intuïtius, ni tauletes, ni routers, ni fibra òptica, ni impressores digitals –m’ha resultat impossible reproduir amb onomatopeies el so dels injectors de tinta de les impressores en traure etiquetes o el dels mòdems durant l’eterníssima connexió a la xarxa telèfònica. No hi havia Ticketmaster, Ticketing ni cap altra plataforma de venda d’entrades. No hi havia ni Youtube ni Spotify. No hi havia podcasts ni revistes digitals. No hi havia telèfons intel·ligents que feren fotos i vídeos ni en alta ni en baixa resolució. Per no haver-hi, no hi havia ni mànagers. Almenys ben pocs al País Valencià. I si heu notat que el llenguatge és poc inclusiu, és perquè aquest era un món majoritàriament d’hòmens. Sols vaig conéixer tres dones principatines que es dedicaven professionalment a la representació d’artistes: Annalisa Corti (Raimon), Glòria Castellví (Sopa de Cabra) i Elisabet Francesc (Lax’n’Busto).
En altres paraules: aquell era un món analògic, sense indústria discogràfica ni excessiu suport institucional, ressacós de la tèrbola festa amb licor de garrafa de la Transició, amb un mercat que encara no sabia que era un mercat i on calia fer cues per a tot. Entrades per a un concert? Cua a l’SGAE. Trameses promocionals? Cua a les oficines de Correus. Cita en una regidoria? Cua a l’ajuntament. Permisos per a actuacions? Més cua a l’ajuntament.
La meua experiència en el management va començar l’any 1992, tot i que val a dir que inicialment no representava artistes, sinó que «els duia» als instituts en cintes de vídeo VHS, enganxines i cartells com a part de la campanya promocional de la primera edició del festival Tirant de Rock a València, organitzada per Acció Cultural del País Valencià. Era, per tant, una tasca de promoció i de dinamització musical i lingüística en un moment en què el rock en valencià era una criatura en gestació similar a la de les darreres escenes d’Odissea 2001.
Desconec si hi ha cap publicació que haja elogiat com ho mereixen els membres dels Seminaris de Valencià com a grans facilitadors perquè la gent jove entrara en contacte amb el pop i el rock interpretat en els diferents parlars catalans. No sols ens rebien i organitzaven els horaris de les trobades amb l’alumnat, sinó que gestionaven escrupolosament la venda anticipada d’entrades i l’organització dels autobusos per al gran esdeveniment que va ser la primera edició del Tirant de Rock a casa nostra. Tenint en compte el doble vessant temàtic d’aquest escrit, cal assenyalar que tant els recursos audiovisuals com els escassos –però no inexistents– recursos bibliogràfics van ser ben celebrats pel professorat no sols de valencià, sinó de les línies en valencià en general, com un valuós material didàctic. Les línies en valencià van ser, de fet, l’adob més fèrtil perquè la joventut es plantejara cantar en la nostra llengua.
El Tirant de Rock de gran format, és a dir, com a producció a la plaça de bous, va tindre continuïtat l’any següent, encara que una mica passat per aigua. En aquest segon festival, la meua tasca va estar més centrada en la producció executiva.
Després d’un breu intent de fundació d’una agència de management independent d’ACPV anomenada M7, si no em falla la memòria, aquesta entitat cívica inclou de manera estable en el seu organigrama el que es va anomenar el Departament de Música. I allà sí que vam començar a realitzar un treball tant d’oficina com sobre el terreny amb l’objectiu que grups i solistes, tant de rock com de folk, feren el que havien de fer: tocar. En un sector tan precari com el de la música en valencià, el fet de tenir un catàleg, maquetar tríptics, fer trameses, redactar contractes entre artistes i entitats, rebre i fer difusió de maquetes, discos, cartelleria i marxandatge i fer-ne difusió de manera presencial als ajuntaments i cases de cultura, gestionar els recursos humans i tècnics (escenari, so i llums, rider, backline, timing i tots aquells anglicismes rere els quals rauen les funcions de l’anomenada producció executiva), va ser un treball ardu, autodidacte la major part del temps, de vegades ingrat, però que va anar donant fruits a les programacions culturals i festives de les entitats locals. Ací es veia clarament una de les moltes asimetries amb el panorama musical del Principat: allà dalt, aquestes tasques les realitzaven representants privats que tenien la seua empresa de management. Tot i això, val a dir que a poc a poc les empreses d’espectacles valencianes van començar a demanar la presència de grups de rock i de folk per a les seues contractacions.
Els anys més productius per al pop i el rock en valencià en directe als 90 van ser el 1994 i el 1995. El 94, perquè el Tirant de Rock es descentralitza i esdevé un concurs de maquetes on els guanyadors –Anselmos, Obrint Pas, Owix i The Jam-Ones– tenen l’oportunitat de gravar un disc. En una època en què la majoria dels grups tiraven de maqueta, la possibilitat de gravar no sols era la garantia de millorar la qualitat del so enregistrat, sinó que constituïa en molts casos la primera experiència de entrada en estudis de gravació professionals. A partir d’aquell concurs, on hi van presentar maqueta vora una cinquantena de bandes i algun solista, les oportunitats de contractació es van incrementar, no considerablement, però sí d’una manera més fluïda: hi havia arribat la visibilitat. De tothom és conegut l’enorme èxit que amb el temps van tenir aquells xiquets del Benlliure anomenats Obrint Pas, i que el dia del concurs van gaudir del suport incondicional del seu institut. Tornem, per tant, a trobar una connexió entre la música i l’educació: aquells xiquets i molts més venien, cal insistir-hi, de les línies en valencià. Aquells xiquets es van fer adults i van assolir un èxit excepcional, tant per l’evolució musical com pel seu sentit de compromís polític i cívic. Xavi Sarrià, com sabem, ha continuat la seua carrera musical en solitari, tot combinant-la amb la d’escriptor, editor i productor.
I després estaven alguns dels grups que no van guanyar el concurs, que eren recontrabons i als quals vaig representar. No em puc estar de destacar el grup Dropo, amb els guitarristes, cantants i compositors Francesc Pedroche i Joan Blasco com a membres fundadors i, després d’alguns canvis a les bases, Diego López a la bateria i un altre dels nostres grans avui en dia al baix elèctric i a les veus: el joveníssim multiinstrumentista Borja Penalba, un artista musical de referència a casa nostra i més enllà encara. Dropo era una bandassa que havia begut de les fonts de The Beatles (i això es feia ben palés en les harmonies vocals), Cream, Clapton, Santana o Rory Gallagher. Uns anys després, el 1997, vaig treballar amb ells en la producció La veu d’un poble al ja desaparegut Teatre Xerea de València, on a través de la música i el teatre acostaven els nostres grans poetes a l’alumnat de secundària i traçaven un nou pont entre música i educació. Quan els membres de la banda van seguir altres dreceres, Pedroche –ara Doctor Dropo, guitarrista de la SUM Big Band Museros i membre del COM– i aquesta que us escriu vam continuar fent un camí extramusical que ja havíem iniciat temps enrere. Blasco, al seu torn, va rebre un guardó en els IV Premis Enderrock de la Música Balear el 2021 amb el seu grup Solpost.
Precisament en aquesta edició del Tirant, la casa va contractar un jove periodista que venia del món de la ràdio: Vicent Xavier Contrí, l’impulsor d’aquest Quadern. El fet de fitxar un periodista musical, intel·ligent, sagaç, compromés i amb molt de criteri, va ser una glopada d’aire fresc. Vicent va aportar noves idees, nous punts de vista. Vam treballar molt a gust junts, vam fer molts quilòmetres de nord a sud, vam convertir la ràdio en la nostra gran aliada, vam dur a terme moltes produccions i ens vam fer amics. Més tard, per destacar algun dels molts projectes que Vicent ha engegat, va concebre i organitzar les primeres edicions del festival Almadrava Rock als Poblets.
Grups molt actius també van ser Munlogs, Owix, Anselmos i Gramoxone Ska Band, als quals vaig ajudar en la producció d’un festival de ska a Cullera. Eren bandes joves, fresques, alegres i amb un enorme sentit de l’humor.
L’any de la música en directe, però, va ser el 1995, concretament els primers cinc mesos, fins a les eleccions autonòmiques i municipals de maig, quan va guanyar la dreta. Abans que això passara, ACPV va crear l’anomenat Bloc de Progrés Jaume I amb la finalitat de reactivar, citant de Josep Vicent Frechina, «les bases progressistes i nacionalistes de la societat valenciana». L’equip humà de promoció de les activitats del Bloc de Progrés va treballar de valent per tal de dur la música en directe a una gran quantitat de poblacions. Tant és així que, de vegades, fins i tot costava trobar equips de so disponibles.
Tot això pel que fa al món del rock. Però si va haver-hi un gènere musical en sentit ampli que va aconseguir la reciprocitat entre el País Valencià, el Principat i les Illes Balears, que va traspassar de debò les fronteres polítiques europees, que va esperonar les institucions públiques perquè patrocinaren trobades, festivals i mostres, que va enregistrar nombrosos discos, que va atraure un públic ampli, empàtic i fidel, aquest va ser el del folk. El món del folk dels 90 va esdevenir una autèntica xarxa de músics, musicòlegs, gent experta en ball i en animació de ball, lutiers, especialistes en gestió cultural, etc. Els primers anys de la dècada són els anys de la gran renovació de la tradició, dos termes més complementaris que no contraris: paral·lelament a la resistència dels veterans Carraixet i Al Tall, van nàixer grups valencians com Urbàlia Rurana, Tres Fan Ball o Trullars.
Com a mànager vaig treballar sobretot representant Urbàlia Rurana, el grup amb més demanda, tant des d’Acció Cultural com més tard, un cop finalitzada la meua relació professional amb l’entitat, de manera independent. De fet, la meua relació amb el grup –quan van passar a ser representats primer per Josep Arroyo i després per la també animadora de ball Mariajo Algarra– va continuar, tant per la gran amistat que vaig establir amb Toni Torregrossa i que dura fins avui, com per algunes col·laboracions amb el grup com escriure articles, la lletra d’alguna cançó i el pròleg del seu llibre i disc de nadales Pastorets i pastoretes (Bromera, 2019).
Parlar d’Urbàlia Rurana als noranta és parlar també del grup principatí Primera Nota, dels projectes amb el músic piemontés Maurizio Martinotti, de la sinergia amb els xabiencs de La Romàntica del Saladar, del Tradicionàrius del barri de Gràcia i del de la Pobla de Segur, del Mercat de la Música Viva de Vic (on van guanyar el premi Puig Porret amb Folc Nou, projecte concebut amb Primera Nota que es va materialitzar en un disc gravat en directe al teatre L’Espai de Barcelona), del Festacarrer d’Ondara, del Cant al Ras a Massalfassar i, ja amb el canvi de mil·lenni, del Xàbia Folk. Això com a poc. M’agrada dir de Toni Torregrossa que sempre ha estat un músic d’acció.
Aquell estil musical d’Urbàlia Rurana, que més que de fusió era d’immersió en la nostra mediterraneïtat, va trobar el complement perfecte en l’estil més pirinenc de Primera Nota, els músics impulsors del Tradicionàrius de Gràcia, amb el ja desaparegut Jordi Fàbregas i també amb Tito Peláez, Eduard Casals i Quim Soler. La bona química, al meu parer, raïa en el fet que tots eren uns grans activistes, a més d’excel·lents músics i bons amics. Amb idees innovadores, esperit de treball en xarxa i ganes, moltes ganes, tant d’ordir espectacles i projectes ambiciosos com de fer els saraus més divertits que he gaudit en ma vida. Cal repetir, i molt, l’expressió activisme a casa nostra, perquè en un context que havia anat canviant des del desert dels anys huitanta fins a una certa proliferació de propostes, no sols de festivals, intercanvis i actuacions a les places i als teatres, sinó també de discografia (zero discos de llarga durada l’any 90 enfront dels nou del 97 al País Valencià, per exemple), calia romandre actius pràcticament a temps complet.
Cap al 2002, ja treballant com a docent, vaig comprendre fins a quin punt una bona part dels treballs d’aquests artistes havien deixat un llegat de valor incalculable, no sols per la continuïtat que alguns van tenir, per la creació de noves propostes, per la diversificació d’estils i de gèneres, sinó també pel que fa a la seua aplicació a l’ensenyament de la música i de la llengua. La interactivitat dels llibres digitals, ara per ara, ha permés que una bona part d’aquelles propostes, més les que han anat sumant-se fins a l’actualitat, formen part de manera accessible dels materials docents, de manera que la melodia, el gènere, l’estil, la mètrica, l’ús de les figures retòriques, la dialectologia, es poden treballar de manera amena i eficaç amb l’alumnat.
A tall de conclusió, voldria destacar que, per bé que ara els problemes de la indústria musical siguen uns altres que els d’aleshores i que els prejudicis lingüístics malauradament hagen revifat, és admirable la diversitat, la qualitat i l’originalitat amb què es reinventen els veterans i innoven els més novells en el nostre panorama musical. Ara feu un exercici: agafeu les frases negatives del primer paràgraf i canvieu-les per afirmacions. Hui sí que hi ha tot això, més el que ja hi havia aleshores: creativitat, compromís, motivació i geni artístic.
Agraïments: Vicent Xavier Contrí, Francesc Pedroche i Toni Torregrossa.
Bibliografia
FRECHINA, Josep Vicent (2011): La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua.
GARÍ, Joan (2022): «El gran moment de la música valenciana», El País-Comunitat Valenciana, 16 d’abril.
GARÍ, Joan (2023): «La música en valencià no existeix (petita teoria provocativa)», El País-Comunitat Valenciana, 28 de març.
FREIXAS, Cesk (2024): «Contra l’oligopoli musical», NÚVOL, 14 de gener.
TORREGROSSA, Josep Antoni: «La música valenciana a través de la seua discografia completa» (PPT).
Revista número 499. Febrer 2024.
