El marc jurídic que ens tenalla

En un país normal, el marc jurídic actuaria com una protecció i una garantia per a les llengües pròpies, més encara si són declarades oficials. A l’Estat espanyol actua de tenalla i, en compte de garantir la igualtat i el respecte, fa difícil, per no dir impossible, que el català tinga el mateix estatuts jurídic que el castellà.

Per començar, la Constitució espanyola ja estableix un estatus jurídic diferenciat entre el castellà i les altres llengües de l’Estat (art. 3). L’oficialitat del castellà està establerta per la mateixa Constitució, mentre que la de les altres llengües -que ni tan sols esmenta pel nom- depenen de la previsió de cada estatut i sempre amb el sostre formal dels límits geogràfics de cada comunitat autònoma.

En el cas del català, aquesta regulació constitucional provoca, a més de la inferioritat territorial descrita respecte al castellà, un tractament jurídic fraccionat de la llengua. Com a conseqüència, el català, que és llengua comuna a les quatre comunitats autònomes pertanyents a l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, Illes Balears, Aragó i el País Valencià), té en cada una d’aquestes una regulació diferent.

I, a partir d’aquesta constitució, totes les normes que la despleguen encara aprofundeixen més en aquest diferent rang entre una llengua, el castellà, i les altres. Per citar-ne algunes de les més importants: la Llei Orgànica del Poder Judicial, la Llei de contractes del sector públic o els reglaments de les Corts Generals, que impedeixen parlar en el Congrés i el Senat qualsevol llengua que no siga el castellà. I aquest tracte legal desfavorable per al català es reforça amb les resolucions dels tribunals de justícia, sobretot la jurisprudència dels tribunals Constitucional i Suprem espanyols.

En aquest sentit, cal dir que hi ha un punt d’inflexió amb la Sentència 31/2010, de 28 de juny, del Tribunal Constitucional (TC), sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fins aleshores, sobretot el TC havia fet interpretacions relativament favorables al català. Així, havia avalat, per exemple, el model d’immersió lingüística a les escoles catalanes o l’exigència dels coneixements lingüístics per a accedir a la funció pública de l’administració catalana.

Però a partir d’aquesta sentència de 2010, el mateix TC s’autoesmena i canvia els efectes d’allò que implica l’oficialitat del català: dictamina que el català no pot ser l’única llengua vehicular de l’escola. Aquesta sentència ha tingut uns efectes nefastos tant a les escoles catalanes com també a les valencianes. Fruit d’aquesta sentència, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot atorgant-se el paper de legislador que no té, va decidir que almenys hi havia d’haver un mínim del 25 % de docència en castellà en tot l’ensenyament no universitari. A Catalunya el conflicte no està resolt perquè els canvis en la legislació estatal sobre l’educació encara no han implicat una aplicació homogènia a tot el territori. I l’embolic legislatiu i jurisprudencial a hores d’ara és enorme.

Al País Valencià, tot seguint aquesta doctrina, en 2018 es va aprovar la Llei de plurilingüisme, la qual estableix que en tot l’ensenyament no universitari hi ha d’haver un mínim d’un 25 % de docència en castellà. De moment, la Conselleria d’Educació no ha facilitat les dades de la docència que es fa en l’una i l’altra llengua, però el que sí que és ben cert que han desaparegut les conegudes com a «línies en valencià».

Contràriament, a les Illes Balears, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en una sentència ben recent (novembre de 2022), ha avalat que els projectes lingüístics de centre són els que han d’establir els percentatges d’ensenyament en català i que no cal establir un mínim del 25 % de docència en castellà.

I hi ha un altre element a la contra, a banda de la Constitució, la legislació i la jurisprudència espanyoles: la manca de col·laboració entre els territoris que tenen el català com a llengua oficial. Potser abans, amb governs de dreta es feia molt difícil, però ara, i des de ja fa uns anys, no és el cas.

En aquest sentit, podem dir que no funcionem en absolut com una comunitat lingüística i que no hi ha la més mínima coordinació en les polítiques lingüístiques dels governs dels territoris de parla catalana. És cert que en 2017 es va signar l’anomenada de Declaració de Palma, però d’aquest acord no ha sortit cap acció legislativa ni executiva concreta que afavoresca el català. Però tampoc altres tipus d’accions: continuem sense reciprocitat entre els mitjans de comunicació públics (TV3, IB3, À Punt), no hi ha cap acció conjunta per a exigir la presència del català en les plataformes de continguts audiovisuals o enfront dels nombrosos incompliments de l’Estat respecte de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Com tampoc hi ha cap acció conjunta per a reclamar l’ús del català a les institucions de l’Estat o a les europees. I un llarg etcètera.

Quina és la situació al País Valencià?

Després de vint anys de governs consecutius del PP, el 2015 es va produir un canvi important amb la constitució de l’anomenat Govern del Botànic (PSOE i Compromís), govern que també es va repetir en 2019 (PSOE, Compromís i, a més, Unides Podem).

En els primers anys del Govern del Botànic es van intentar fer tres canvis legislatius importants pel que fa a la llengua: el Decret de plurilingüisme (2017), el Decret d’usos institucionals i administratius (2017) i el Decret de creació de l’Oficina de Drets Lingüístics (2018). Tots tres decrets van ser impugnats per partits i associacions de la dreta i el TSJCV va anul·lar gran part de l’articulat dels decrets d’usos i de l’Oficina de Drets Lingüístics (ODL). En tots dos casos, l’argument principal del TSJCV és que els decrets anaven molt més enllà que la llei que desplegaven: la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). I, malgrat aquesta evidència que la LUEV no permet, per restrictiva, fer una política lingüística mínimament viable, el Govern del Botànic ha renunciat a aprovar-ne una de nova en la línia de les més ambicioses, com la Llei de política lingüística de Catalunya.

En el cas del Decret de plurilingüisme, el TSJCV en va suspendre l’aplicació i el Govern del Botànic va optar per derogar-lo i portar a l’aprovació de les Corts la Llei de plurilingüisme (2018). Aquesta llei, que es va fer de manera precipitada i sense el consens necessari amb la comunitat educativa, estableix l’obligatorietat d’un mínim d’un 25 % de docència en castellà i, doncs, ja no hi ha la possibilitat de fer íntegrament la docència en valencià en l’ensenyament obligatori.

Curiosament, però, la mateixa llei que obliga que hi haja un mínim del 25 % de docència en castellà, no ha suprimit l’exempció de cursar l’assignatura de valencià que regula la LUEV. Com hem dit, la Conselleria no ha facilitat dades de l’aplicació d’aquesta llei, com tampoc no sabem si s’ha complert l’obligació que estableix la LUEV que al final de l’ensenyament obligatori tothom ha de conèixer les dues llengües en igualtat.

En aquesta legislatura, cal destacar la publicació de la Llei 4/2021, de la funció pública valenciana, llei que estableix que per a accedir a la funció pública cal «acreditar la competència lingüística en els coneixements de valencià que es determine reglamentàriament». El reglament a què fa referència s’havia d’aprovar com a màxim en el termini d’un any des de l’entrada en vigor de la llei, és a dir, el 20 de maig de 2022. Al desembre de 2022, encara no s’ha aprovat aquest decret, tot i que a final de novembre les conselleres responsables de Funció Pública i Política Lingüística van anunciar un acord sobre aquest decret.

L’acord anunciat preveu que als grups A1 i A2 (els que necessiten titulació superior) se’ls exigirà un nivell C1 de valencià (l’antic Mitjà). I al grup C1 (administratius i similars) se li exigirà un nivell B2 de valencià. Alhora, l’acord també estableix que a tothom que haja fet el batxillerat amb l’assignatura de valencià se li convalidarà pel nivell B2 de valencià. Però, encara més, a aquells que obtinguen un 7 en l’assignatura de valencià se’ls expedirà el nivell C1. És a dir, per primera vegada s’exigeix una acreditació de valencià per a accedir a la funció pública, però aquesta exigència esdevé paper mullat, perquè tothom amb el batxillerat tindrà ja el B2, i amb un poc més (un 7) tindrà també el C1.

Després de dues legislatures d’un govern que es defineix com a valencianista i progressista, el marc jurídic ha millorat ben poc. De fet, en els efectes pràctics hem retrocedit: com malauradament reflecteix l’enquesta de la Generalitat Valenciana de 2021 (publicada al desembre de 2022), l’ús social del valencià no sols no ha augmentat sinó que ha disminuït respecte de l’enquesta de 2015.

La conclusió és ben clara: calen, i amb urgència, accions legislatives noves i eficaces. I sobretot és necessari un pla d’acció coherent i efectiu per a revertir aquesta reculada constant de l’ús social del valencià.