El masclisme ha aplegat massa lluny

És curiós com els missatges d’odi cap al feminisme, fomentats per la dreta i la ultradreta, han aconseguit calar de tal manera que inclús una part dels hòmens que es consideren progressistes han acceptat el discurs, quasi com a propi, que el feminisme se n’està anant de les mans, que «el feminismo ha llegado demasiado lejos», «la violencia no tiene género», «las feministas odian a los hombres», «las leyes de igualtat y contra la violencia de género van contra los hombres», «las denuncias son falsas», i un llarg etcètera de frases recurrents, directes, que no necessiten vore’s sustentades per cap dada que mantinga la seua veracitat.

Preocupant és, com revelava el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) per mitjà de l’enquesta publicada en el primer trimestre d’aquest any 2024, com el 44 % dels xics jóvens considerava «que se ha llegado demasiado lejos en materia de igualdad».

Una afirmació tremendament perillosa que situa la lluita feminista no com el que és, un moviment que busca la igualtat d’hòmens i dones, en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, sinó com un moviment enfocat a buscar perjudicar els hòmens, fet totalment oposat al seu origen.

I, què hi fa que mentisquen, en aquesta societat de la postveritat, si em va bé mantindre-la per tal de no revisar la meua conducta. Si tot segueix igual, no he de preocupar-me de què significa el consentiment, el plaer mutu, la coresponsabilitat, la igualtat d’oportunitats laborals, la igualtat salarial…, si no he d’esforçar-me per ser un poc més persona, i menys l’home que m’han ensenyat o dit que he de ser.

Notem un cert victimisme en aquells que, constantment, emeten aquest tipus de consignes masclistes, ja que no tenen cap interés d’aproximar-se a la veritat o a la realitat de les dones, ni tan sols mostren una mínima empatia cap a les nostres preocupacions, sinó que per tal de reforçar-se com a grup són capaços de manipular i ometre tota escletxa identificada, analitzada i publicada que tinga a veure amb les desigualtats paleses entre hòmens i dones, o violències estructurals que patim les dones pel fet de ser-ho.

Les campanyes hiperbòliques de desprestigi i mofa cap a les nostres problemàtiques, traslladades per certs sectors ultraconservadors mediatitzats, han aconseguit provocar desassossec en els nostres potencials aliats, però sobretot han minvat la possibilitat de tindre una joventut que tinga relacions d’una manera saludable, des d’una posició d’igualtat, de respecte de l’un cap a l’altre i lliure de violència.

No són gens ingenus en encetar i mantindre aquest tipus de campanyes que busquen reforçar i mantindre velles estructures patriarcals, ja siga des de l’àmbit educatiu, institucional, social, econòmic, relacional, o purament ideològiques.

 

Patim una regressió preocupant

Mentre gran part de les dones n’hem pres consciència, n’hi ha una part que s’ha deixat guiar pels gurus del negacionisme més ranci que el que vol es tornar-nos a l’àmbit privat, a allò domèstic, submises i sense protestar. No obstant açò, cal continuar mantenint l’Agenda Feminista, ja que a pesar que sempre tenim entrebancs, confiem en el que sempre ha fet el feminisme per nosaltres: posar nom i cognoms al que ens preocupa, identificar-ho, conceptualitzar-ho. Perquè, com deia la filòsofa, feminista i valenciana Cèlia Amorós, «conceptualitzar és polititzar».

Tot i que ens agradaria que a cada vegada que s’identifica una situació de desigualtat poguérem actuar ràpidament per eradicar-la, la cosa certa és que hi trobem molts i molts impediments per a superar-la.

Cal també repensar bé el sistema, la transversalitat i professionalitzar les polítiques d’igualtat, fer estratègia per a aconseguir que qualsevol dona que patisca violència tinga totes les ferramentes al seu abast per a poder eixir d’ella, començant per un habitatge digne, independència econòmica i sobretot una xarxa de suport en les seues decisions. Però també necessitem una justícia que vetle pels seus fills i filles, que sàpia mirar més enllà d’allò que se’ls presenta al davant perquè, estant en condicions de desigualtat, mai podrem prendre decisions justes per a nosaltres.

No és el feminisme el que ha aplegat massa lluny. Al contrari, és el masclisme el que ho ha fet. El masclisme, en realitat, és un perill per a les dones, com aquells en qui s’encarna, els negacionistes i els que els donen mànega ampla. És inclús asfixiant suportar, dia rere dia, com les dificultats i els retrocessos ens impedeixen seguir treballant en una societat, en aquest cas la valenciana, que mirava cap al futur en aquesta matèria i que ara s’ha ancorat al passat.

Maria Such Palomares és advocada, sòcia de Triangle Advocacia. Secretària d’Igualtat del PSPV-PSOE. Anterior directora general de l’Institut Valencià de les Dones.

Revista número 502, pàgs. 38-39. Maig 2024.