Tens 0 productes a la teua cistella
Esbossar el passat immediat i el present incert de la llengua dels valencians no és una tasca senzilla, per raons diverses. A la manca de perspectiva històrica suficient, cal afegir l’absència de dades oficials recents i contrastades, el relatiu desinterès social quant a la llengua pròpia, més enllà dels sempitern contenciós identitari, amb les conseqüències polítiques derivades, i encara l’enorme pressió que exerceix sobre els parlants el rumb d’un món desbocat i en crisi. Un món complex, divers i homogeni alhora, on s’estén la consciència que la hibridació i el multilingüisme són inherents a les societats més avançades i on, en la pràctica, s’està simplificant el genoma lingüístic de la humanitat.
Convé recordar com s’ha gestat aquest marc ampli que tant ens condiciona. L’enfonsament del bloc socialista i la remundialització de l’economia a la fi del segle passat van imposar el realisme del mercat, sense alternativa possible: economies d’escala, creixement incessant, desmantellament de l’estat i les garanties socials, desregulació normativa, neoliberalisme doctrinari… La derivada sociolingüística d’aquest panorama és la imposició d’unes poques interlingües, que, en el futur, acabaran de monopolitzar la comunicació verbal a escala planetària. L’anglés, o més exactament un anglés internacional simplificat, és el primer dels codis lingüístics supranacionals que prevaldran. D’altra banda, es dóna la paradoxa que aquest realisme dels fets objectius es basa en les tecnologies de la informació digital, que configuren un món virtual, líquid i deslocalitzat. En efecte, associar avui una llengua al territori on s’originà o on viuen la majoria dels parlants és fer-ne un dibuix incomplet. Ara com ara puc crear informació en valencià a l’altre extrem del món i inserir-la en un ciberespai que, per definició, és de tots i de ningú i no es pot situar enlloc. La realitat sociolingüística depén del que passa al carrer, al mercat, a l’aula o al plató, però també a l’àgora virtual d’Internet.
Si retornem a l’espai de les realitats tangibles, a les magnituds efectives de temps i espai, la salut de la llengua ofereix un diagnòstic en clarobscur. Les valoracions sempre depenen de la posició dels subjectes i del marc de referències que adopten, en el benentès que un ampli segment de població s’inhibeix en qüestions de tria lingüística. Els valencianistes, pocs, del tardofranquisme no haurien cregut que, poc després de morir el dictador genocida, el valencià, a més de ser vehicle cultural (literatura, teatre, expressions festives…), arribés a l’escola, a la ràdio i la televisió i a les institucions d’autogovern. De fet, no haurien cregut que els valencians arribàssem a beneficiar-nos de la descentralització administrativa desfermada per la transició política i que comptàssem amb institucions d’autogovern, les qual assumiren, almenys nominalment, la defensa de la cultura i la llengua pròpies. Per a molts dels qui van conèixer en carn pròpia la proscripció de la llengua sota el franquisme, el règim sorgit de la transició representa, amb totes les reserves que s’hi puguen adduir, un avanç històric indiscutible. En efecte, el marc jurídic definit per la Constitució espanyola (1978), l’Estatut d’Autonomia (1981 i 2006) i la LUEV (1983) propicià, sota els governs de l’època socialista (1983-1995), la despenalització i visibilització social de la llengua, en retornà l’ús públic i una molt tímida planificació lingüística, sustentada en els tres eixos suara al·ludits: l’escola, les institucions i el sistema cultural i mediàtic.
Per contra, els joves valencianistes d’ara, nascuts i educats en una democràcia avançada però imperfecta, com totes, amb un alt desenvolupament material, malgrat la recessió econòmica, perceben sobretot els desequilibris sociolingüístics i les mancances legals d’un sistema sociopolític i econòmic que hereta la història peninsular des de, com a mínim, la Nova Planta. Una història d’incomprensió, violència i frustració, que ha reforçat l’hegemonia de l’espanyol i ha avançat molt poc en el reconeixement del caràcter multinacional i multilingüe de l’Estat, ara integrat en una estructura supranacional molt més gran i complexa, la Unió Europea.
En la llarga seqüència de desencontres i fustigació que acompanya l’evolució del català a casa nostra, hi ha un punt on cristal·litzen els diversos antagonismes socials: el conflicte polític al voltant de la identitat, el nom de la llengua i els símbols amb què s’associa. El terme periodístic amb què de vegades se’l designa per abreviar, la Batalla de València, és del tot inacceptable, perquè, entre altres motius, distorsiona l’abast del contenciós i el limita a un període tancat. Posats a buscar metàfores, fóra més encertat parlar de «guerra lingüística». Una guerra de les elits locals, en connivència amb els aparells d’estat de la dictadura, que es resistien a compartir el poder i que trobaren en la discòrdia civil i la dissensió fratricida un instrument útil per a perpetuar el control polític i la dominació social de classe.
Ens van fer creure que la pau lingüística s’aconseguiria amb una institució nova, que llevés la potestat normativa sobre la llengua a les universitats, considerades per alguns com a part del problema. Amb aquesta intenció es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució innecessària, onerosa i amb molt poc crèdit moral, que els mateixos governants han bandejat quan no era prou dòcil. La hipòtesi que la norma del català culte és un obstacle per a la seua difusió i aprenentatge resulta inconsistent a tot arreu. Però en el context valencià només pot ser fruit de la ignorància i la mala fe. L’adaptació del fabrisme als parlars valencians es va produir ben d’hora, va quallar amb les Normes de Castelló de 1932 i va comptar amb conspicus gramàtics, estudiosos de l’idioma i divulgadors (Soler i Godes, Salvador, Giner, Sanchis Guarner, Valor, Colón…). Com en tota llengua culta, l’adquisició de la competència normativa, ideada per a l’escriptura, comporta un esforç, però és fals que provoque el retrocés en l’ús social de la llengua que compartim amb catalans i baleàrics.
Fet i fet, el fals conflicte identitari ha estat una hipoteca política que encara paguem, la qual s’ha traduït en dues dècades (1995-2015) de govern autonòmic d’una dreta ignorant, autoritària i corrupta, més pròpia de les societats prepolítiques que de les burgesies nacionals sorgides de la Il·lustració i l’industrialisme. La classe dirigent actual, per orígens, composició i estratègia, ha estat i és antivalenciana. Ho ha demostrat amb la llarga col·lecció de mesures coercitives contra l’ús públic del valencià que ha adoptat en aquest temps i que ha culminat en la més cridanera i lamentable, el tancament de RTVV al novembre de 2013.
Com que ja li anava bé la identitat política espanyola i en espanyol, com que no havia de construir un discurs polític alternatiu –com va fer la burgesia catalana a la fi del segle XIX–, la burgesia valenciana ha aprofundit en la defecció idiomàtica que encetà l’aristocràcia al segle XVI. I d’ací que coste tant de superar el vell estereotip lingüístic, l’estigma del valencià com a idioma inculte de les classes subalternes. En trenta anys d’autonomia, els responsables del govern de la Generalitat Valenciana no han sabut ni volgut articular una política ferma i ambiciosa per a la recuperació del que es proclama com a principal senyal identitari dels valencians. És, però, una proclamació desmentida pels fets, com ho proven les recerques de camp sobre la cohesió grupal dels valencians. Aquestes destaquen que no hi ha una sola identitat col·lectiva, sinó diverses; que, en la nostra definició com a poble, la llengua ens sembla menys important que la paella o les falles; i que, en la construcció col·lectiva pendent, el valencià hauria de tenir un paper essencial, fins i tot en les comarques de base aragonesa o castellana, i entre els parlants que el tenen com a llengua segona.
Amb els poders polítics virtualment desapareguts, ha correspost a les instàncies de la societat civil la feina principal d’incorporar la llengua a l’esfera pública, superar els prejudicis lingüístics i fomentar l’autoestima com a parlants, compatible amb el respecte envers la llengua comuna i les altres llengües parlades al país. L’enumeració d’entitats i persones que hi han excel·lit fóra ben llarga i resultaria per força incompleta. Només farem esment d’Escola Valenciana, moviment associatiu d’un potencial extraordinari, que defensa el principal actiu per al futur de l’idioma, l’escola, tan malmesa i menyspreada pels responsables polítics. Fet i fet, família i escola hauran d’assegurar la transmissió intergeneracional de la llengua, amb imaginació i tenacitat, com correspon a un món vertiginós que canvia molt de pressa.
Miquel Nicolás. Professor de Filologia Catalana a la UV
Article publicat al nº 400, corresponent a gener de 2015
