El més cruel dels mesos

Peu de foto: El Jardí Botànic de València, una vesprada d’abril

«April is the cruellest month», proclama T. S. Eliot al començament de The Waste Land. Em pregunte quina crueltat hi pot haver, si no és que la bellesa, en si mateixa, fa mal de tant de tant. Si vaig saber per què va escriure allò, ho he oblidat. Ara mateix, m’estime més evocar un mes d’abril gloriós a la ciutat anglesa de Canterbury i recordar, així, el vers amb què Chaucer obri els seus contes: «When in April the sweet showers fall»… Amb dolços ruixats, abril anuncia la consolidació de la primavera. «Una oroneta no fa estiu», però el seu xiscle ompli el cel a poqueta nit, a mesura que el dia s’allarga com una lenta llepada. La gent retorna a les places amb una efusió que durarà fins a ben entrat el mes d’octubre, potser un altre dels millors de l’any, abans que el canvi climàtic ens els furte definitivament. Abril és un mes per a passejar, per a aprofitar les vacances de Pasqua, per a reprendre vells costums gastronòmics (la mona, la llonganissa, l’abadejo…). I és, també, un mes per a llegir: l’efervescència literària assoleix el punt àlgid i, a València, la fira del llibre s’emmarca en l’eclosió vegetal dels jardins de Vivers.

Però hi ha un altre parc on procure anar tots els anys quan arriba la primavera, des que de menut me’l van descobrir els meus avis materns: el Jardí Botànic, a tocar de les torres de Quart. Tinc un record difús de la primera vegada que hi vaig entrar, encara per la porteta metàl·lica que donava a la Gran Via, però des de llavors m’impressionen els arbres altíssims, les soques inabastables, les flors que amaneixen ací i allà i, sobretot, l’estranya pau que s’hi respira. Potser perquè cal pagar entrada, potser pels usos acadèmics, no és mai un espai concorregut. És fàcil asseure’s en un banc i sentir-se acompanyat, sense destorb de res ni de ningú, per aquella majestuosa vegetació, fruit de la utopia enciclopedista. Poques coses hi ha tan il·lustrades a Europa com un jardí botànic. No debades, el nostre ha estat protagonista d’una de les polèmiques urbanístiques més intenses del darrer mig segle a València. El famós solar dels Jesuïtes, encara erm, es va convertir en el camp de batalla entre dos models de ciutat. La tasca incansable del col·lectiu Salvem el Botànic va evitar que s’hi edificara l’hotel que li faria ombra per sempre, però l’ampliació del jardí –que ja té projecte però no data– encara sembla llunyana. A més a més, la complexa operació urbanística que hi havia darrere es va endur per davant l’«Ajuntament nou» de l’avinguda d’Aragó, ja que el consistori de Rita Barberà va aconseguir una permuta entre aquest solar i el dels Jesuïtes, en el marc de la construcció del nou estadi del València CF i de la futura desaparició de l’actual Mestalla.

Mentrestant, gats, coloms i merles es passegen pels corredors del Botànic, amb la placidesa de qui és alié a qualsevol classe de frivolitat mundana. Assegut en un banc del jardí, els mire i pense en l’últim diumenge de mes. Segons com, enguany abril sí que podria ser el més cruel dels mesos. Ho sabrem, ja, quan tinguem aquest article a les mans.