El mes de novembre

Editorial

Novembre, a més de ser el penúltim mes de l’any, està farcit de dates històriques, algunes de molt interessants. És cert que el 20 de novembre va morir, entre altres, el dictador Franco, i ja han passat ja molts anys des del 1975, però podem encara observar hui en dia uns comportaments i unes actituds que poden portar-nos a pensar que el dictador va morir, però no la seua ideologia. I aquesta afirmació no és sols pel revifament de la dreta extrema, que també. El que més preocupa a moltes persones és la radicalització general de les postures, en general, de la societat.

Després d’acabada la dictadura oficialment amb la mort del Generalísimo, semblava que la dreta sociològica i econòmica estava relativament en calma. Era com si, per natura de camaleó, s’hagueren adaptat a la nova realitat social. Ho havien deixat tot «atado y bien atado» perquè els seus interessos no patiren ni el més mínim sotsobre. De fet, a casa nostra es pot recordar allò que es va denominar la «Batalla de València», que no va ser ni batalla perquè sols hi havia uns que atacaven, que no acceptaven la democràcia i les seues decisions, ni va ser de València perquè va afectar moltes més zones que la capital del Túria.

La dècada del noranta i primera del segle XXI semblava que tot seguia un camí. Que els valencians i les valencianes havíem aconseguit normalitzar la nostra autonomia. Quan governà el PP i feien els seus gran negocis, no hi havia grans tensions i si eixies de les grans capitals la vida era en valencià i amb normalitat. Se sabia on estava Madrid i que sempre que bufa ponent, ho asseca tot. Espanya era una realitat que ni ocupava ni preocupava, i molt menys la unitat indissoluble, perquè negar la diversitat de l’Estat espanyol és com negar l’aigua del mar: entre una persona de la Corunya i una altra de Sevilla, les diferències són tan grans i la visió de la vida tan diferent que s’acceptava que Madrid estava al centre de península Ibèrica, i poc més.

Fora bo que les persones que saben ens expliquen com i per què, a partir d’un moment determinat, s’obri el flascó de les essències pàtries espanyoles, i torna a bufar el ponent de la intolerància, de la bandera roja y gualda, de l’enfrontament, de la reivindicació de Franco i les seues obres. Mai no s’havien vist tantes banderes espanyoles a les balconades de les grans ciutats valencianes. Per què? A cada dia que passa, sembla com si la dreta i la dreta extrema tinguen menys vergonya de dir clarament que no podem oblidar el passat. I apareixen advocats cristians que reivindiquen tot allò que recorda el passat anterior a l’any 1975, oblidant, això sí, els milers i milers de persones que encara són soterrades en la ignomínia després d’haver estat assassinades. Sense oblidar el paper, sempre eficient, de molts jutges i jutgesses que sembla que mai no s’equivoquen en el moment d’escriure les sentències.

Recuperem, doncs, el seny i la memòria. Treballem per la pau i també per la normalitat política sense estridències ni enfrontament innecessaris que no fan sinó alimentar la bèstia del passat, la bèstia de la irracionalitat. I celebrem, també, que fa cent anys que va nàixer Joan Fuster: la intel·ligència contra les bombes.