El mestre de Benassal

25/11/2020

#postals

Peu de foto: La Fundació Carles Salvador, a Benassal (el Maestrat)

Ha començat un dels cursos més atípics que viurem en molt de temps. L’anterior va ser extraordinari, a causa de l’impacte brutal de l’epidèmia, que va interrompre les classes presencials des de març, amb una represa testimonial en uns pocs nivells educatius abans dels exàmens finals. Sobre això, la lectura del número de juny de saó és d’allò més recomanable. Però encara que el curs 2020-2021 no siga tan excepcional, serà més exigent i complex.

El professorat, l’alumnat i les famílies, a més de les empreses auxiliars i les institucions públiques, hauran de fer front a una diversitat de situacions insòlita, que tan sols es pot intuir en el moment d’escriure aquestes línies, poc abans de l’inici de les classes presencials. Quan s’haja publicat aquesta revista, ja sabrem en quina mesura els protocols dissenyats per l’administració valenciana han donat resultat. Les mesures previstes són raonables i completes; probablement no es pot arribar més lluny. A banda del personal de la Conselleria i dels ajuntaments, són moltíssims els equips directius que han treballat de valent durant l’agost, sense a penes vacances, per aconseguir que l’aplicació concreta dels protocols siga tan sòlida i satisfactòria com permeten les circumstàncies. Així i tot, sabem que hi haurà contagis a les aules i que s’hauran d’aïllar grups i aplicar quarantenes ací i allà. Sabem, també, que les dinàmiques docents s’hauran d’adaptar i tornar a adaptar, en una evolució difícil de gestionar a escala pedagògica i emocional.

Enguany s’ha parlat moltíssim de la tornada a escola. En canvi, és curiós que no s’haja parlat gens del retorn a les oficines i a altres centres de treball, on les mesures exigides són molt més limitades i la seua supervisió és, de bon tros, més laxa. Açò demostra la importància simbòlica de l’educació en la nostra societat, que ha motivat opinions enceses i agosarades ara i adés, pròpies d’un context d’incertesa i tensió col·lectiva. En els àmbits professionals, davant de la necessitat d’adequar la docència al context, han sorgit debats intensos sobre quines són les metodologies més oportunes.

Enmig d’aquest debat, no he pogut deixar de pensar en Carles Salvador, aquell mestre del barri del Carme que va desplegar els millors anys de la seua trajectòria a l’escola de Benassal, al Maestrat, on ara hi ha la fundació dedicada a la seua memòria. Salvador, compromés amb la renovació pedagògica i l’ensenyament del valencià, va haver de fer classe en moments tan adversos o més que els actuals. Si tornem als seus escrits, ens adonem que bona part del que ara discutim –i dels termes en què ho fem– ja es va tractar fa més d’un segle. La llavor de l’Escola Nova no ha deixat de florir, com bé sap Alfred Ramos, el meu veí de paper. Però alhora, sembla mentida que algunes de les aportacions fonamentals d’aquest moviment s’obliden amb tanta facilitat. Tornar-hi ens ajudaria molt en un context com el que estem vivint. Mentrestant, si el temps i l’autoritat ho permeten, sempre ens podem consolar visitant de nou la Mola, els indrets de Benassal on Carles Salvador va imaginar una altra escola per al poble valencià, ara tan necessària com llavors.