El meu Maestrat: records d’un naturalista

 

«Les meues recerques naturalístiques em portarien terra endins, als límits del Maestrat: al massís del Penyagolosa. Aquesta muntanya, fita i senyera del nostre país, és un dels paratges més covats i interessants des del punt naturalístic»

«Potser el silenci d’aquelles valls i aquelles solituds intenses animen al recolliment, a la introspecció, a l’anacoretisme i al sentiment místic»

«Aquell món de muntanyes és el viu resultant d’una interacció intensa de l’home amb el paisatge»

La meua relació amb el Maestrat ha estat llarga i m’ha marcat profundament. Quan era xiquet, la meua família passava molts caps de setmana a Peníscola, i després a Alcossebre, i allí vaig desenvolupar la meua afició malacològica. Encara recorde amb quina emoció anava a aquells petxinars, amuntonats en els llocs on regolfava la mar, i descobria petxines i caragols extraordinaris. La bellesa de la mar és infinita i inopinada, i sovint els estiuejants es queden en la superfície. Però tan bon punt mires una mica, descobreixes una varietat esbalaïdora de formes. Allò que marca el destí d’un jove adolescent depèn sovint d’accidents mínims, i podria dir que fou un d’aquells dies de finals de l’estiu, quan les barques de pesca arribaven al port de Peníscola, que va sorgir aquella espurna que decantaria les meues aficions naturalístiques. En una de les caixes de caragols punxosos hi havia un poderós caragol marí, el nom del qual sabria després: Phalium granulatum undulatum. Vaig mirar al mariner i aquest (aleshores el turisme no era tan angoixant com a hores d’ara) va fer un gest perquè l’agafara. Aquell caragol va ser l’inici del meu periple naturalístic, que en tants sentits dura avui en dia.

Per tant, tinc per Peníscola, i en especial pels penya-segats de la torre Badum i la serra d’Irta, una estima profunda i inextingible. La meua mar és aquella mar, i tot i que després he fet altres descobertes malacològiques interessants en molts altres indrets del nostre litoral, el meu «cor al descobert» reconeix la mar del Maestrat, la del Papa Luna, com l’inici pregon de tot. Ara tot ha canviat extraordinàriament, i des de Peníscola a Benicarló tot ha estat construït, amb un mal gust prominent. Afortunadament, la serra d’Irta està protegida i encara hi queden aquells rodals de natura pura, com el de la platja del Pebret, on s’entremesclen margallons i còdols, amb alguns refugis d’arena. Anys després, ja convertit en naturalista, i estudiant la carrera de Ciències Biològiques, hi retornaria, i m’endinsaria pels seus barrancs i torrenteres, a l’encalç de plantes i d’insectes. Però la natura d’aquelles muntanyes, epígons dels Catalànides, no és tan rica com la marina: és un bosc mediterrani molt castigat pels incendis i el pasturatge, que a poc a poc es va recuperant.

Les meues recerques naturalístiques em portarien terra endins, als límits del Maestrat: al massís del Penyagolosa. Aquesta muntanya, fita i senyera del nostre país, és un dels paratges més covats i interessants des del punt naturalístic. Malgrat la seua importància, ha estat poc estudiat en aquest sentit: la flora i vegetació fou treballada pel botànic Josep Vigo, però la part faunística ha estat molt descuidada. Allò em va fer visitar-la reiteradament, descobrir una població de Parnassius apollo, una papallona en perill d’extinció, i gaudir d’aquella natura que en aquells anys encara era molt primigènia, amb els masovers vivint a dins dels masos. Fou aleshores quan vaig capir plenament com la masoveria introduïa un element més a la riquesa naturalística del lloc, i com aquells masos encimbellats (mas de les Roques, mas de la Serra, mas de Mor, mas de la Cambreta) eren els accents del paisatge, allò que trencava la monotonia del bosc i li donava un sabor encara més profund. La riquesa toponímica em va captivar de seguida: aquells noms sonors, plens de reminiscències i d’indicadors fitogeogràfics, ha estat estudiada en la seua amplitud pel filòleg Jesús Bernat.

Tot allò em va animar a buscar algun aixopluc en aquelles muntanyes, per tal d’establir-me i facilitar-me l’estudi de tot aquell univers. L’any 1998 vaig trobar un maset, i allò va significar en molts sentits un nou inici, perquè juntament amb la natura em vaig endinsar en la vida de la masoveria, en els seus usos agraris, en les seues creences i en les seues penalitats. Aviat vaig descobrir que hi havia una història callada de repressió i violència durant la postguerra, i que fou durant aquell temps fosc del franquisme quan bona part d’aquells masos s’havien abandonat. Les meues converses amb masovers i pastors em varen animar a escriure La sega, on d’alguna manera copse aquell clima de terror i d’impunitat que va caracteritzar els anys quaranta i com encara les ferides no han cicatritzat del tot. Són temes dels quals no és fàcil parlar, perquè al darrere hi ha molt de dolor, parents desapareguts, patrimoni espoliat, vides senceres segrestades.

Aquest contrast entre la bellesa d’aquell paisatge agrest i la violència que hi va tindre lloc em va corprendre profundament. Aquella mar de muntanyes, no sols la del massís, sinó també la que segueix per la vall d’Usera i la serra del Boi, amb el llit del riu Montlleó, és un calidoscopi de natura i història, de llengua i de religiositat. L’ermitori de Sant Joan n’és el millor exemple: la processó dels pelegrins de les Useres i els camins que hi porten marquen aquell punt com un centre neuràlgic de cultura i fe. Però també l’ermitori de Sant Bertomeu, a l’altra banda del territori natural d’aquells cims i muntanyes, o la Verge de l’Estrella a la vora del Montlleó, cuidada per aquells dos pastors, Sinforosa i Juan, que tantes cordialitats ens han dispensat sempre, són epicentres de tota aquella simbiosi entre natura, geografia i sentiment transcendent. Potser el silenci d’aquelles valls i aquelles solituds intenses animen al recolliment, a la introspecció, a l’anacoretisme i al sentiment místic. Però el Maestrat, per les seues característiques orogràfiques tan particulars, és ric en aquests enclavaments, com ara el també molt especial de la Verge de la Balma, a Sorita.

Les peregrinacions, les romeries, tenen lloc a través de sendes i trencacolls, i s’entremesclen amb la natura i els conreus, creant un tot intens i indestriable. El lèxic acompanya aquell caminar, amb els noms del lloc, amb els gojos i les lletanies, amb el contacte amb plantes i ocells; tot allò conflueix cap a un conjunt d’autèntica singularitat. Un registre lingüístic d’una exclusivitat que s’acreix per ser terra de frontera, i tant a Villahermosa, com a Puertomingalvo i Mosquerola, ja a Terol, el català deixa pas al castellà, tot i que molt empeltat de valencianismes.

Aquell món de muntanyes és el viu resultant d’una interacció intensa de l’home amb el paisatge. Tanmateix, des de la meua arribada al Penyagolosa he vist com a poc a poc s’ha anat deteriorant aquest paratge tan estimat, com s’han deixat solsir els masos, com s’han destruït construccions antigues (al mas de les Roques, per exemple), com per al cultiu de les tòfones s’estan tancant els bancals de la pitjor manera, amb teles metàl·liques horribles, o com s’ha permès la construcció d’urbanitzacions indignes i de dubtosa legalitat (com ara la de l’Alforí). Aquell patrimoni natural hauria d’estar molt més vigilat i subvencionat: els masovers haurien de tindre possibilitats de restaurar les teulades dels masos, o de tancar el seu tros si és necessari, però seguint unes directrius clares i respectuoses amb l’entorn. Ara, literalment, tothom fa com millor li sembla, i allò implica que aquell paisatge que és com una obra d’art va rebent arrapades ací i allà. La situació d’incúria en què es troba l’ermitori de Sant Joan és del tot inadmissible, i la manca d’una guarderia forestal, plena i que puga dur endavant les seues tasques de vigilància, també resulta molt inquietant. No es tracta d’enfrontar els veïns amb restriccions injustes, sinó a l’inrevés, de guiar les seues necessitats reals i subvencionar-les. Els pocs pastors que hi queden, malgrat algunes ajudes, a dures penes poden suportar les exigències d’aquell treball, tan necessari per a la configuració del paisatge.

Aquest territori tan especial, amb els seus epígons que s’allarguen terra endins pel Maestrazgo de Terol o per l’Alcalatén, es troba presidit pel cim del Penyagolosa. No sols és una de les muntanyes més belles i altes del País Valencià, sinó que alhora la seua pica presideix un dels paratges més rics en tots els sentits naturalístics i culturals. Per tot això, la seua protecció i estudi hauria de ser una important prioritat de tots els valencians.