El meu viatge

Avui sols vull cedir aquest espai a Ibrahima Boye, una persona migrant que vol contar part del seu procés migratori des de Gàmbia fins a les costes de Tenerife. Amb l’objectiu de visibilitzar la realitat de milers de persones que viuen experiències traumàtiques i posen la seva vida en perill diàriament.

Aquesta és la història sobre el meu viatge, per Ibrahima Boye.

Aconseguir i assegurar-se un lloc a la pastera no és gens fàcil. Primer, has de tindre els

contactes necessaris i després pagar el bitllet per a poder pujar. Normalment, o almenys el que em va costar a mi, foren 45.000 dalasis (moneda oficial de Gàmbia), aproximadament 615 euros. Molts de nosaltres invertim tots els nostres estalvis per aconseguir noves oportunitats i ser lliures, encara que mai comptem amb la certesa d’aplegar a costes europees.

El viatge va començar a les tres de la matinada des de Gàmbia i passaren set dies fins a arribar a Tenerife. La gent deia que era un viatge de set dies, però alguns han desaparegut per sempre…

Per al viatge, sols estava permés portar un paquet de bescuit i un paquet d’aigua per a alimentar-nos una vegada al dia. Així i tot, a partir del quart dia, aquestes racions les havíem de compartir entre dues persones, ja que no comptàvem amb cap provisió més. Hi va haver moltes morts a la pastera. A mesura que passaven els dies, la gent es confonia, es desorientava i botava fora de la pastera, quedant-se totalment desemparats i morint. No estava permès rescatar a ningú que caigués a l’aigua, perquè podia posar en risc la vida de totes les persones que estàvem allí dins. Tot era molt perillós. He passat molta por. Mai havia vist muntanyes d’aigua tan grans, Núria.

Vaig haver de veure com alguns companys perdien el cap i altres perdien la vida. Vaig passar molta fam, set, fred i cansament… molt de cansament. Em feia por dormir. Ens entrellaçàvem les cames entre nosaltres, per poder dormir més segurs i no caure. Sabíem el que passaria si quéiem.

Totes les víctimes de Gàmbia al Mediterrani, fan aquesta travessia per descobrir Europa o perquè no tenen esperança en Àfrica?

A tot arreu d’Àfrica els joves viatgen buscant una vida millor, quedant-se a viure o morir seria el mateix. Ningú els pot treure d’aquest somni perquè el futur per a ells és molt obscur. És un llarg viatge ple d’obstacles i dificultats que ningú pot comprendre si no el viu. Sempre has de mantenir-te fort. No et pots rendir. Àfrica té una joventut solitària que va morint a cada viatge, però sempre pensem que el nostre Déu no ens abandona.

Només ens queda pensar que totes les coses poden anar a millor; que tot es pot solucionar quan arribe el moment adequat. Potser, tardaràs cinc o més anys en aconseguir que els teus somnis es complisquen o també que es perda la vida i amb ella els teus somnis, per això hem d’aprofitar el temps i no defallir.

Per la meua part, espere que el seu relat desperte l’empatia i la responsabilitat que tenim sobre la cura dels i les altres. Així com, espere que ens facilite obrir una mica més els ulls, la consciència i la capacitat crítica enfront de les retallades públiques i socials dels nous governs que dificulten la feina d’entitats i fundacions que treballen pels drets humans en general, i els drets de les persones migrants en particular.

Moltes gràcies, Ibrahima, per fer-nos partícips i per ser tan valent. Espere haver sabut traduir el teu relat el millor possible. Moltes gràcies i molta sort.