El miratge castellonenc

14/07/2022

Castelló apareix en l’imaginari col·lectiu del País Valencià com la gran ciutat del País Valencià més fidel a la llengua. Situada a 90 quilòmetres de la frontera amb Catalunya, la seua particular idiosincràsia sociològica la va fer impermeable a la brega política que a finals dels 70 acabaria desencadenant la Batalla de València, la qual, alhora, va tindre conseqüències sobre la vitalitat de la llengua a la capital valenciana. Castelló es vanta de ser, a més a més, la ciutat de les Normes, és a dir, el municipi que l’any 1932 va acollir la signatura d’un acord lingüístic que, en última instància, ratificava la unitat lingüística del català.

El valencià, és cert, és present als carrers i places de la capital de la Plana. Això no obstant, la llengua dels valencians està en clar retrocés també ací. Malauradament, no disposem de dades específiques al respecte (les enquestes que la Conselleria d’Ensenyament i Cultura realitza periòdicament sobre ús i coneixement no tenen aquest grau de detall), però tots els observadors en el camp de la sociolingüística adverteixen que en l’últim mig segle s’ha produït una disminució substancial de la comunitat valencianoparlant a la ciutat de Castelló.

Les onades migratòries a partir de la dècada dels 60, la renúncia per part de les classes dominants a defensar i usar l’idioma, la transformació de la fisonomia urbana, la presència residual de la llengua en els mitjans de comunicació de masses i l’absència d’una política lingüística suficientment valenta per a contrarestar les inèrcies uniformitzadores han desencadenat un procés de substitució lingüística que avança, també ací, amb determinació. L’estudiós Enric Forner, de fet, ha estimat que, si no s’hi produeix cap canvi, la substitució del català a Castelló es completarà abans d’acabar la centúria actual. Hem considerat adequat avançar aquests apunts per tal de contrarestar la imatge prototípicament idíl·lica que en ocasions es trasllada sobre la realitat sociolingüística de Castelló.

I què es pot dir del món de la festa en relació a l’idioma? A hores d’ara, el valencià és la llengua de la Magdalena, festivitat per antonomàsia de la capital de la Plana. I ho és, de fet, perquè així ho estableixen els seus estatuts, la darrera modificació dels quals es va aprovar el 2021. El valencià, doncs, és la llengua emprada en tot el seguit d’actes que s’organitzen en el marc de les festes: la Galania, el Pregó, la desfilada de les gaiates, romeria, Magdalena Vítol…, i és també la llengua emprada en els llibrets de festes. Per tant, la llengua adquireix rang d’oficialitat en els actes que des del punt de vista simbòlic representen la tradició magdalenera. Tota una altra cosa és l’ús social de la llengua en els espais de socialització que s’organitzen al voltant de la festa. D’aquests, òbviament, cal suposar que reflecteixen la realitat sociolingüística de la ciutat.

No sempre, però, la llengua ha gaudit de l’estatus d’oficialitat que té actualment. No es pot perdre de vista que la Magdalena no esdevé la gran festa de la ciutat fins a 1945. Abans, la festa per antonomàsia era al juliol, en commemoració de la resistència al setge de les tropes de Cabrera durant la primera guerra carlina per part dels liberals.  Aquella narrativa, però, no era grata per als interessos del franquisme, circumstància per la qual es va maniobrar per encimbellar la Magdalena com a gran festa col·lectiva desproveïda de qualsevol caràcter polític. En ella, es conjuminen tres elements essencials dels esdeveniment festius. En primer lloc, és una celebració fundacional, en la mesura que es commemora la baixada des del turó cap a les més benèfiques terres de la plana. En segon lloc, l’element devocional hi és central, a través de la romeria penitencial del primer diumenge i l’ofrena de flors a la patrona, el segon dissabte. En tercer lloc, però no menys important, s’erigeixen monuments totèmics, les dites gaiates, que en contraposició a les falles «no tiren foc ni fum» (la contraposició, per cert, parla molt bé de la ideologia castellonenca).

Es podria suposar, doncs, que en aquelles primeres etapes, immersos plenament en el nacionalcatolicisme, la llengua pròpia deguera ser reduïda a un ús anecdòtic. Al capdavall, la Magdalena era concebuda com una festa vertical, jerarquitzada (no s’ha de passar per alt que, així com ara és un esdeveniment multitudinari, de bon començament era reservat a l’elit festera). Les gaiateres, que representen els sectors de la ciutat i procedeixen de les famílies benestants, esdevenen la sublimació de la feminitat bien entendida. El franquisme i les forces vives de la ciutat, alineades amb el règim, utilitzen les festes de la Magdalena per a la seua particular reinvenció del patriotisme local, un patriotisme on no hi ha marge per a la subversió i on l’estatus i la posició de cadascú queda radicalment emmarcat.

Això no significa, però, que l’idioma siga completament bandejat. No s’ha d’obviar que alguns dels intel·lectuals que havien signat les Normes de Castelló, el 1932, eren homes de dretes, molt arrelats a la idiosincràsia castellonenca, fins al punt que ocuparen càrrecs de responsabilitat, a més de gaudir d’ascendent social en la jerarquia administrativa i política emergida després de la Guerra Civil. La llengua, doncs, gaudia de certa salvaguarda. Cal suposar que el règim va tolerar el seu ús amb una intenció exclusivament folkloritzant. Així doncs, el Pregó, acte que representa el tret de sortida a la setmana festiva, és escrit en la llengua pròpia. Fou l’intel·lectual Àngel Sánchez Gozalbo qui encarregà al poeta Bernat Artola que l’escriguera, i aquest ho feu en valencià en 1946.

Per contra, durant aquesta etapa, els discursos de la Galania, acte que es celebra una setmana abans i on s’entronitza la Reina i la seua cort, es van fer sempre en castellà, amb l’excepció del que va pronunciar Rafael Ribes Pla l’any 1957, que fou parcialment en valencià. La diferència és significativa: el Pregó, dirigit al poble, és en l’idioma propi; l’exaltació de la gaiatera, en castellà. Les jerarquies lingüístiques es feien ben paleses. De forma excepcional, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, fundada el 1950 i que representa Jaume I i el seu seguici, van utilitzar de bon començament la llengua dels valencians. En castellà eren també els llibrets de festes d’aquella primera etapa festera.

Caldrà, però, esperar a l’arribada de la democràcia perquè es produïsquen avanços en matèria lingüística. Perquè aquests anaven inevitablement units a la mateixa obertura d’una festa que, a finals de la dècada dels 70, presentava símptomes d’erosió. En aquest context cal emmarcar el sorgiment de les colles, això és, agrupacions d’amics que, de forma espontània, s’organitzen i socialitzen en el marc de la festa magdalenera. Aquesta reivindicació d’una festa més popular, més autoorganitzada, significarà un sotrac per al món més conservador de la festa castellonera. Les gaiates, sorgides d’aquella concepció vertical, veuen amenaçada la seua hegemonia.

Una nova generació de castellonencs i castellonenques, al caliu dels nous temps, demanen una nova concepció festiva. El 1979, sorgeix l’Esquerra Independent de Castelló, un partit alineat dins el valencianisme polític. També aquell any, durant la rogativa de les canyes, es reparteixen enganxines amb el lema «Volem festes populars i valencianes». L’aparició de les colles, doncs, fou essencial per a la progressiva normalització de la llengua.

Els canvis introduïts per l’ajuntament socialista de Daniel Gozalbo en les festes, allà cap a finals de la dècada dels 80, permeten, doncs, la progressiva normalització lingüística de la Magdalena, almenys sobre el paper. Ja cap al canvi de mil·lenni s’instauren, per exemple, els premis als llibrets en valencià, dels quals participen totes les gaiates. El valencià esdevé la llengua prioritària en la Galania i es fa un esforç per promocionar l’idioma propi. En aquesta època, també, dins el marc de la Magdalena, sorgeix dels grups de danses locals una iniciativa per a celebrar el Festival de Danses de la Corona d’Aragó, que aixopluga participants de tots els territoris que històricament en formaren part. I es fa amb total normalitat, sense que ningú caiga en cap fantasma catalanista ni res similar.

Significa això que la llengua està salvaguardada en l’àmbit festiu? En absolut. Tot just el contrari. Només si l’ús social de la llengua s’amplia, la llengua sobreviurà en l’àmbit festiu. Una llengua fossilitzada en el redactat d’uns estatuts serà una derrota sense pal·liatius. Cal, per tant, una acció decidida perquè les festes, amb la seua capacitat dinamitzadora i de socialització, potencien i legitimen l’ús habitual del valencià entre els qui no en són parlants.