El model de llengua de les comarques de la diòcesi de Tortosa

Les comarques del nord del País Valencià (Alt i Baix Maestrat i els Ports) i les del sud de Catalunya (Montsià i Baix Ebre) han mantingut una estreta relació des de temps immemorials que s’ha reflectit en un conjunt de vincles cohesionadors que han propiciat una comunitat antropològica dels seus habitants. El paisatge, els costums, la cultura popular, la varietat dialectal, etc., són clars indicadors d’una llarga vida en comú. La diòcesi de Tortosa és l’única institució que comparteixen aquests territoris que parlen la varietat geogràfica tortosina de la llengua catalana. Separades per la divisió administrativa, els seus habitants reben pressions de signe diferent que posen en qüestió la continuïtat sense estridències dels parlars referits.

Un llibre recent analitza en profunditat la situació sociolingüística en aquest territori històric. Miquel Àngel Pradilla Cardona és l’autor de Reflexions (socio) lingüístiques des del bell mig de la catalanofonia, editat per Onada Edicions. El professor Pradilla va nàixer a Tortosa i fou batejat a la catedral, tot i que va créixer i va viure a Rosell (Baix Maestrat), la població de la seua família. Actualment és catedràtic de Sociolingüística Catalana de la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els interessos acadèmics de Miquel Àngel Pradilla han situat aquest territori com a àmbit de recerca que col·locaria aquestes comarques com a unitat d’anàlisi sociolingüística, i posteriorment ha embarcat un bon grapat de gent en la consideració d’aquest territori com a objecte atenció acadèmica. Aquest territori de cruïlla lingüística valencianocatalana i aragonesa constitueix una evidència diàfana de la continuïtat sense estridències del nostre diasistema lingüístic i, per tant, garant irrefutable de la unitat de la llengua.

El llibre està estructurat en set capítols. En el primer («Sobre el model de llengua i la dinàmica demolingüística a les comarques de la diòcesi de Tortosa») es plantegen les bases del debat sobre el model de llengua de la formalitat comunicativa i la presentació del indicadors demolingüístics sobre la vitalitat i l’ús de la llengua. El capítol titulat «Dinàmiques sociopolítiques i procés d’estandardització a les comarques de la diòcesi de Tortosa» presenta una magnífica síntesi històrica de la diòcesi tortosina des de la mítica Ilercarvònia fins als nostres dies, i repassa les diverses expressions literàries des dels Col·loquis de Despuig fins l’actualitat.

En «La cruïlla lingüística valencianocatalana (i aragonesa)» analitza la variant tortosina de la llengua i la feblesa creixent interterritorial causada per elements extraterritorials, com és l’establiment de les tres autonomies que conflueixen en aquest espai. En «Joan S. Beltran i Cavaller, in memoriam» apareix la proposta que en va fer aquest professor tortosí, autor amb Josep Panisello de Cruïlla. Curs de llengua (2002) i Aïnes (2002). L’anàlisi d’aquests dos llibres constitueix el cinquè capítol de l’obra. En «El Baix Maestrat, una àrea de transició lingüística», es demostra que és el territori valencià on els trets associats al tortosí comú tenen més vigència. En el capítol final, «Les inflexions finals en l’entonació del tortosí», es refereix a la característica cantarella del parlar de la zona.

Un llibre molt interessant que fixa la mirada sobre la dinàmica sociolingüística en l’epicentre de la comunitat lingüística.

Revista núm. 511, pàg. 48. Març 2025.