Tens 0 productes a la teua cistella
El mapa del creixement del PIB regional del darrer informe sobre la cohesió econòmica social i territorial a Europa no pot ser més decebedor per al País Valencià. Som, juntament amb Alentejo, la regió ibèrica amb menor creixement del PIB per capita entre 2001-2020, excloent-hi els territoris insulars. La distància que ens separa de la renda per habitant d’Espanya ha augmentat del 10 % en 2007 al 12 % en 2021, i hem retrocedit dues posicions (de la 10 a la 12) en el rànquing regional.
Dues dècades perdudes, sense saber molt bé com. Clarament, les polítiques econòmiques de la primera dècada del segle XXI no han estat les adients per a recuperar la posició en les dinàmiques territorials d’Espanya i Europa. Resulta evident que les polítiques i les accions dels polítics no varen contribuir a la millora de la competitivitat regional valenciana. Des del 2015 governa una altra coalició política, que òbviament ha canviat l’estil de govern, però no sabem massa bé si per la inèrcia del model anterior o per les limitacions del nou model sembla que ens movem en un sticky floor del qual resulta molt difícil enlairar-se.
No hi ha dubte que s’ha millorat la qualitat del govern, a l’inrevés que altres regions com Catalunya i Madrid. També l’evolució del RIS (Regional Innovation Scoreboard) mostra que ja hem passat al grup de moderate innovator (+) amb Navarra i Catalunya, encara que darrere dels strong innovator (-), on estan Madrid i el País Basc. Però, tot i les polítiques actives de suport a la innovació i la millora de la qualitat i eficiència de moltes polítiques públiques, el 2020 va ser un mal any per al PV i la productivitat valenciana passava de situar-se en 2019 en el 93,6 % de l’espanyola al 88,6 %. És evident que hi ha alguns factors que impedeixen que l’enginy econòmic valencià s’enlaire definitivament i li permeta ocupar la posició que li correspon en la jerarquia regional espanyola. Assolir, almenys, la mitjana espanyola hauria de ser un objectiu de mínims.
Cal buscar altres catalitzadors i acceleradors intel·ligents i diferencials, i la creativitat és una palanca catalitzadora d’intangibles i generadora d’innovació. L’avantatge de la creativitat com a eix del desenvolupament, enfront del model d’I+D basat en la tecnologia és que, en termes dinàmics, el seus períodes de maduració poden ser més curts i no requereix grans infraestructures ni nivells d’inversió inabastables. El problema rau en la dificultat de modificar, mitjançant les polítiques convencionals, el nivells de creativitat d’un territori.
Així, doncs, és el moment d’aplicar la creativitat a les polítiques regionals per tal d’incentivar la creativitat del sistema productiu.
