Tens 0 productes a la teua cistella
Els museus en general, i els d’etnologia en particular, són generadors i redefinidors d’identitats col·lectives nacionals, regionals o locals en tant que activen processos d’apropiació i valorització del patrimoni en relació amb una configuració territorial. En eixe sentit, la major part dels museus locals del territori valencià es van generar en el marc de l’Estat de les Autonomies, en les dècades dels 80 i 90, enmig d’un frenesí de reivindicació de les formes culturals de caire identitari, afavorit per l’estructuració política territorial (Aguilar, 2006). Coincidia aquell moment amb un sentiment de pèrdua de les manifestacions del folklore popular i de la ruralitat en un context d’industrialització i globalització. En dècades posteriors, la creació dels museus locals va respondre a objectius polítics i socioeconòmics, possibilitats per la disposició de fons europeus. Molts d’aquests museus es van fundar a partir de col·leccions veïnals existents, tractant de donar resposta a vindicacions ciutadanes sota el paraigua del desenvolupament local, encara que una bona quantitat d’aquests museus no va ser dotada de les eines dinamitzadores que requeriria aquesta funció (Roigé, 2021). El nou mil·lenni va incorporar a la museologia local noves museografies, nous discursos més vinculats a les dinàmiques de canvi, a allò etnològic, professionals amb formació més específica, accés a altres eines de comunicació digital i una major connexió amb el territori. No obstant això, a dia de hui, el model de museu local predominant és el huitcentista.
Més de dos centenars d’instal·lacions museístiques de caire etnològic omplin pràcticament tot el territori valencià, amb una major concentració en la costa i al voltant de les grans ciutats. Dins del marc temàtic general, s’agrupen museus de temàtica diversa: vida quotidiana, tècnica i artesania, cases museu, museus de produccions agràries, museus industrials, de jocs, d’esports, de joguets, museus de festa, de mitjans de transport, de música… (Cruz, Doménech i Llamas, 2006). Davant d’aquest panorama, podríem pensar que aquest mosaic de col·leccions podria donar pistes sobre el que els valencians considerem identitari. Persones com Joan Fuster, Blasco Ibáñez, Maians, Nino Bravo, Concha Piquer, Miguel Hernández o els Benlliure, han sigut considerades als seus pobles o ciutats d’origen com a ambaixadors d’allò valencià. Indústries com la ceràmica a Agost, Onda, l’Alcora, Potries, Paterna o Manises; el ventall a Aldaia; la seda a València, Godella o Montcada; el vidre a l’Olleria; el calçat a Elda; el paper a Banyeres; la joguina a Ibi, Guadalest o Dénia, han deixat la seua empremta en la identitat d’aquests municipis com per a erigir instal·lacions monogràfiques. Productes gastronòmics com el xocolate a Sueca i la Vila Joiosa; l’orxata a Alboraia; el torró a Xixona i la pansa a Almoradí, formen part de la identitat local. La festa, religiosa o pagana, és protagonista de museus per tot el territori valencià: falles, moros i cristians, bous, fogueres, Setmana Santa… No falten museus dedicats a la música a Altea, i als instruments tradicionals a Gilet. Museus dedicats a patrimoni immaterial, com el toc manual de campanes a Albaida, o d’usos i costums a Pavies. Alguns museus exploren la relació amb la mar, com el de la sal i la mar de Torrevella, o de la mar i la pesca a Santa Pola. En altres municipis estan dedicats als transports navals o ferroviaris; alguns expliquen l’arquitectura rural, com el museu de l’obra i de la fusta de Traiguera, l’Ecomuseu de la Pedra en Sec, la Ruta dels Cucos a Énguera, o les barraques a Catarroja i Alboraia. Però, sens dubte, les produccions agràries són les protagonistes dels museus etnològics valencians: hi ha museus de l’horta, de l’oli, del vi, de la vida rural, del cànem, de l’aigua… per tot el territori.
Si bé és cert que aquests trets, d’alguna manera, formen part de la construcció de la identitat valenciana, evidentment no la conformen completament. Hereus de la tradició folklorista, la majoria d’aquests museus presenten les seues col·leccions, amb o sense context, d’una manera estàtica, atemporal i estereotipada, pròxima a la mirada dels viatgers europeus noucentistes.
La construcció de la identitat als museus locals
Hem de tindre present qui són els actors principals en els processos de patrimonialització, qui determina el que és i no és identitari. D’una banda, les institucions són les principals promotores dels museus; d’altra, la conformació de les col·leccions comporta criteris afectius, gustos o interessos particulars, criteris tècnics o científics i polítics. Els museus locals d’etnologia s’enfronten a un repte si volen continuar sent referents identitaris en un món canviant i divers: la participació ciutadana en aquests processos de construcció n’és la clau.
Com definir una identitat col·lectiva valenciana o local? És possible mirant únicament al passat, o hem d’atendre el context actual, incorporant les dialèctiques sociopolítiques, culturals i territorials, i construir-la des de narratives multivocals, com apunta Xavier Roigé? Com treballem els discursos identitaris en un context dinàmic i plural sense perdre de vista els trets locals?
Davant d’una exposició permanent, el grau d’identificació de les persones que la visiten estarà determinada pels referents culturals, vitals o experiencials, per la qualitat o la capacitat de transmissió del discurs museogràfic, per l’existència o no de diàleg o mediació, per l’estat anímic d’aquesta persona, per la influència del context socioeconòmic i cultural, i per la presència o absència dels seus referents en el discurs. En una societat diversa i cultural, amb vocació igualitària i inclusiva, la generació de relats sobre la identitat local es complica, especialment si atenem el panorama museogràfic esmentat.
Com indica Raquel Ferrero (2006), els objectes, protagonistes de les exposicions permanents dels nostres museus, per si mateixos no són transmissors d’un relat etnològic. L’etnologia necessita assenyalar les contradiccions, els conflictes, el canvi o l’alteritat. Per altra banda, són excloents: allò que no es preserva, no conta, no està present, ni físicament ni simbòlicament; per tant, temes relacionats amb els entorns urbans, les problemàtiques actuals, la migració, les minories, el tabú, allò que està prohibit, que no es deixa mostrar, no existeix, s’esborra en el transcurs d’un procés de selecció del que és patrimoni i el que no, d’allò que es considera representatiu. I no hem d’oblidar el paper del territori i del patrimoni immaterial en la construcció d’identitat col·lectiva. Interpretar el paisatge local a partir dels processos de canvi en relació amb els aspectes socioeconòmics i simbòlics és clau.
Afortunadament, el llenguatge museogràfic no és l’únic vehicle de transmissió de continguts. La mediació, bé a través de visites guiades, tallers o activitats, permet introduir, modificar i multiplicar els relats. Un exemple: al Museu Comarcal de l’Horta Sud, partint d’una museografia tradicional, es parla de problemàtiques actuals relacionant i comparant models productius, conceptes socioculturals en qüestió, com el gènere, l’organització del parentiu, o analitzant els canvis en la relació amb els animals. Objectes, espais, frases fetes, cançons, rondalles i altres elements del folklore popular són analitzats i reinterpretats a partir del diàleg amb el visitant, fet que genera diverses lectures en clau etnològica i intercultural. Museus locals d’etnologia participen conjuntament en projectes que produeixen altres mirades cap a les col·leccions, en clau de sostenibilitat, inclusió i acció comunitària, construint nous relats multivocals orientats a reflexionar sobre les realitats del territori més proper. És el cas dels grups de treball de l’Etnoxarxa de Museus Locals, o dels projectes Relectures i Eulac, Museums and Comunities. Ecomuseus, com el d’Aras de los Olmos, museus de territori, com el Museu de la Pedra en Sec, el Vilamuseu, que es prolonga al llarg del nucli urbà, o accions com els Ciclopassejos pel Patrimoni, organitzats per la Xarxa d’Entitats pel Patrimoni, que aglutina diversos museus i col·lectius cívics. Aquests són bons exemples de construcció d’identitat a partir de la interpretació del paisatge circumdant. El Museu de la Rajoleria de Paiporta, o el MUPA d’Aldaia, trauen les exposicions al carrer, generen dialèctiques amb l’espai urbà i creen espais de reflexió sobre la memòria local. El Museu de Manises fa un recorregut invers: porta les peces del veïnat al museu, per tal de construir narratives col·lectives des d’allò particular. El Museu de Paterna, a través de dinàmiques de participació, reinterpreta les peces de l’exposició permanent i en crea temporals, incorporant discursos des de la perifèria. El món virtual ofereix als museus altres mitjans per a construir identitats. El Museu Virtual de Quart de Poblet, de creació recent, n’és un bon exemple. El visitant pot consultar les col·leccions, el patrimoni immoble i immaterial del municipi, els relats construïts a partir de la memòria dels seus habitants, que han participat en la catalogació a traves de les xarxes socials, i és possible relacionar temàticament i espacial cadascun dels ítems esmentats. Aquest sistema permet a l’usuari generar activament i de manera autònoma els relats, en funció d’interessos i referents particulars.
En conclusió, els museus etnològics locals, si volen continuar sent referents en la construcció de les identitats locals, han d’eixir al territori, incorporar als relats problemàtiques actuals, facilitar processos participatius capaços de generar narratives múltiples, en clau etnològica, incorporant les dinàmiques de canvi, i apropiació patrimonial, en un sentit ampli, i amb una mirada intercultural, que potencie la generació de discursos identitaris diversos i inclusius sense perdre la perspectiva local.
Referències
Aguilar Sanz, J. V. (2006): «Museus locals i Etnologia», en Revista Valenciana d’Etnologia, 1; ISSN 1885-1533, pàg. 7-20.
Cruz Orozco, J., Doménech Sanmartín, C. Llamas Fernández, E. (2006): «Vitrines valencianes: aproximació als museus valencians d’etnologia», en Revista Valenciana d’Etnologia, 1; ISSN 1885-1533, pàg. 21-38.
Ferrero Gandia, R. (2006): «Un museu d’etnologia és un bon lloc per a pensar? De la museologia etnològica a l’etnologia museològica, en Revista Valenciana d’Etnologia, 1; ISSN 1885-1533, pàg. 95-103.
Roigé, X. (2021): «Identidades: museos y representación de lo local», en Iñaki Arrieta i Iñaki Díaz eds. Patrimonio y museos locales: claves para su gestión, pàs. 237-256.
