El món està marejat

03/05/2021

Escriure sobre els esdeveniments que estan passant a la nostra societat no és cosa fàcil si es vol fer amb un mínim d’objectivitat i amb calma, molta calma. Mai no ha estat fàcil. Però estem vivint uns mesos, unes setmanes, en què no parem de tindre sorpreses de gran fondària.

Sobre la pandèmia, és clar que el poble valencià ha seguit de forma exquisida les recomanacions de la Generalitat Valenciana, i en molt poc de temps hem passat de ser la comunitat autònoma amb més persones contagiades a ser la que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, en presenta un menor nivell de tots els territoris. Algunes coses es deuen haver fet bé, i queda clar també que va ser una bona decisió concedir al poble valencià l’Alta Distinció de la Generalitat el passat 9 d’Octubre. Esperem que, a poc a poc, dobleguem el virus i els seus efectes.

Un altre aspecte que presenta pujades i baixades, giravoltes impossibles, exercicis físics que van contra natura…, és allò que podíem denominar la vida política. Comencem una setmana i en molts pocs dies tenim convocades eleccions a la Comunitat de Madrid; moció i contramoció de censura a la Comunitat de Múrcia; ingrés de Ciudadanos a l’UCI dels partits polítics, amb una crisi que sembla molt seriosa i que provoca la deserció del nostre diputat autonòmic Toni Cantó; ens quedem sense la presència de Pablo Iglesias en el govern d’Espanya i ens n’assabentem per un vídeo que ell mateix puja a les xarxes socials; a Catalunya sembla que l’acord de govern de les forces independentistes va per a llarg… I allò més greu i trist és que tornen a tindre vida aquells personatges que es presenten en una llista tancada per un partit polític i després voten en contra del partit que els ha permés ocupar un escó. Tornem a tindre una bona collita de trànsfugues, que presumptament han cobrat en diners o en espècie el seu vot en contra del partit que els va presentar.

Però, tot i això, allò més dolent encara, tal vegada siga la poca vergonya d’aquells o aquelles que sols busquen una estratègia electoral sense pensar en la ciutadania i que, a més a més, atempten contra la intel·ligència. Ells i elles saben que una mentida és una mentida, però la repeteixen mil vegades i al final la converteixen en realitat: en això que ara diuen postveritat. Llibertat o socialisme? No havíem quedat –Historia magistra vitae– que era, més aïna, socialisme o barbàrie?

No tindrem remei mentre persones i opcions polítiques com aquestes, que no dubten a comprar voluntats de diputats i diputades o a pactar amb l’extrema dreta, al final, abduïsquen la voluntat dels seus votants. Ara bé, encara que, de vegades, costa tant creure en tants espècimens de l’espècie humana, no hem de perdre l’esperança en el futur. L’evolució ha anat sempre per a llarg.