La revista degana en valencià

‘El món i jo’: les vivències sinceres de Joe Pask

24/05/2021

Foto de Mònica Llop. Joe Pask davall d’una olivera.

Teníem ganes de saber de Joe Pask després del rellevant Salt, del qual vam donar compte en aquestes pàgines en 2018. En aquella ocasió, féiem referència al caràcter terapèutic de la seua música: històries cantades per a escapar d’una realitat gens agradable o per a reflectir el neguit generacional d’una banda que capitaneja Josu Miró, secundat pel músic i productor Blai Antoni Vanyó.

Aquest El món i jo (Primavera d’Hivern-La Fera CC, 2021) ens apropa de nou als pensaments de Miró des d’un plantejament autobiogràfic. Encara que, com ell reconeix, les cançons podrien subscriure-les la resta dels membres de la banda. De fet, dues de les més destacades, «Tercera divisió» i «Pelai 56», estan escrites pel tàndem Vanyó i Miró. «Tots hem complit eixe procés de creixement que ens van vendre en casa, en la família i en la tele; quan vas saltant les basses fins que eres adult i tens unes recompenses i uns objectius realitzats. I no ha sigut així. El que denoten moltes lletres és una frustració que no sé si és generacional, però que la sentim tots nosaltres», apunta la veu de Joe Pask. I eixa és la clau del disc: nou peces que ens descriuen, des de diferents perspectives, el lloc que tenim al món, amb les seues vivències, fracassos i aspiracions que s’han esvaït.

Les composicions de Joe Pask dibuixen uns camps semàntics que basculen entre la ciutat de València i la part més rural de l’embolcall mediambiental d’Alcoi. «El que sí que és cert és que la meitat del disc es va fer en la Mariola, en una caseta, fa més d’un any. Això és molt inspirador. A pesar de viure a València des de fa molts anys no puc llevar-me de ser d’Alcoi, d’un conjunt natural que és la serra de Mariola que comparteixen altres pobles com Banyeres, Bocairent, Cocentaina, Agres, etc. Per tant, tot i ser un habitant urbanita, jo he crescut en la serra, l’he recorreguda amb els meus pares de xiquet i m’han ensenyat com es deien els arbres i els pardals. De gran, quan hem fet alguna rostida, hem anat a la serra amb els amics, quan hem gravat un disc ho hem fet a la serra, o quan hem anat a pegar un clau en parella també hem anat a la serra… La serra és com el nostre palau mental de records i de referències i no pots fugir d’ella. Per tant, si parlem d’un disc més introspectiu és normal que haja acudit ahí». D’aquesta manera, naveguem pel diàleg –quasi epistolar o de dietari– en «La de la caseta», «Llorer» (amb Laura Esparza) o «Arrelar», on se subratllen les relacions d’amistat i estima del passat, que conviuen en el calaix dels records o en el mateix present.

Igualment, Joe Pask es rebel·la contra l’amarg dia a dia en «Doblegat», amb la contundència d’una tornada que reclama «no viure de genolls». La pausa i la bellesa nostàlgica se succeeixen en «Caterina» i «Aquest parany». Ara bé, per damunt de tot, El món i jo (a banda d’un dels millors temes de la gravació) és un treball amb una naturalesa rítmica i guitarrera que funciona com un martell hidràulic. Les nou cançons conviuen dins d’un camp energètic que vol emocionar, amb la naturalitat de qui conta i explica històries des del cor. Fruit del matrimoni artístic i d’amistat de Josu Miró i Blai Vanyó «han sorgit dos discos –Salt i aquest darrer– que, agraden o no, són súper humans i sincers», conclou Miró.

«El fitxatge d’hivern és el que ens queda per reviure»

Potser una de les cançons més optimistes és la metàfora futbolera que trobem en «Tercera divisió». Dos minuts i vint segons de cursa guitarrera per a representar eixa lluita eterna de molts equips de futbol valencians, que volen eixir del pou d’una categoria regional per poder jugar en una lliga més professional. «El fitxatge d’hivern és el que ens queda per reviure», canten Joe Pask amb l’esperança de capgirar una situació complicada. Com complicat és actuar en temps de pandèmia. Tot arribarà. De moment, qui vulga assaborir d’una bona mostra de l’indie rock en valencià que apunte tres ciutats: Joe Pask ja ha tancat dates a Barcelona, Alcoi i València.

Foto de Mònica Llop. Josu Miró i Blai A. Vanyó.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top