Tens 0 productes a la teua cistella
La història del poder medieval ha construït la memòria reial a partir de tres eixos principals: la conquesta, la descendència i la monumentalitat. Tanmateix, la figura de la reina Maria de Castella (1401-1458), consort d’Alfons el Magnànim i lloctinent general de la Corona d’Aragó, obliga a repensar radicalment aquest esquema.
Quan Alfons el Magnànim abandonà definitivament la península el 1432, Maria de Castella assumí el govern efectiu dels regnes d’Aragó, València i Catalunya com a lloctinent general. Governà amb fermesa, capacitat de mediació i una concepció del poder orientada a la pau social, la justícia i la protecció dels més vulnerables. Però Maria també sabia que governar no era només administrar territoris: era crear les condicions perquè la cultura, l’educació i la memòria pogueren arrelar.
Fundadora i protectora del monestir de la Trinitat
La construcció del monestir de la Santíssima Trinitat a València ocupa un lloc central en l’acció política de Maria de Castella. L’espai que hui coneixem amb aquest nom presentava, a mitjan segle XV, una realitat molt diferent: l’antic monestir trinitari havia caigut en una profunda degradació moral; la documentació conservada, especialment la procedent de la Cancelleria Reial, parla d’escàndols reiterats i de pràctiques incompatibles amb la vida religiosa, fins al punt que el lloc havia perdut tota credibilitat espiritual.
Davant d’aquesta situació, Maria actuà amb contundència com podem advertir en la seua correspondència conservada a l’Antic Arxiu de la Corona d’Aragó. En juliol de 1444, la reina escriu una carta al cardenal de València, Alfons de Borja —futur papa Calixt III— en què denunciava obertament l’estat de degradació del monestir trinitari. Maria de Castella s’hi expressa amb el to de qui apel·la a una realitat coneguda, pública i incontestable. No argumenta; constata. Escriu la reina, subratllant així el caràcter reiterat i notori de la situació: «Be creem V. R. P. no ignora lo monastir e casa de la Trenitat daquesta ciutat com es stat tot temps profanat per vicis daquells pochs ffrares que hi abitauen» (ACA, 3038, fol. 23vº. València, 24 de juliol de 1444).
Aquesta carta no només denuncia una conducta moralment reprovable, sinó que legitima, des de l’autoritat política i espiritual, una intervenció que Maria ja ha decidit emprendre. El llenguatge és clar, directe i exempt de retòrica devocional: la reforma no és una opció, sinó una necessitat de govern.
En una altra carta adreçada als seus oficials, justifica l’expulsió dels frares amb paraules inequívoques: «Perquè en lo dit lloc se cometen actes deshonests e contra tota observança religiosa, no convé que allí romanguen aquells que han oblidat llur regla». (ACA, Cancelleria Reial, reg. 2687, 1444)
Davant d’aquesta situació, Maria de Castella prengué una decisió radical: ordenà l’expulsió dels monjos trinitaris que havien desvirtuat la vida religiosa del monestir amb pràctiques de luxe i desordre moral. Lluny de limitar-se a una mesura punitiva, la reina actuà immediatament en clau constructiva: disposà una reforma integral de l’espai i determinà que fora ocupat per una comunitat de monges clarisses reformades, procedents de Gandia, amb l’objectiu de restituir-hi la disciplina, la vida espiritual i la funció social que aquell lloc havia perdut.
Així ho expressa en una missiva posterior, on deixa clar que l’espai havia de ser lliurat a una comunitat femenina reformada: «És nostra voluntat que en lo dit monestir s’establisquen dones religioses de vida honesta e reformada, de l’orde de Santa Clara, perquè en aquell lloc torne a habitar la virtut». (ACA, Cancelleria Reial, reg. 2689, provisió reial, 1444)
Maria de Castella i Lancaster (1401–1458).
Maria de Castella entén el poder com a servei, construcció i pau, no com a ostentació ni conquesta. La seua acció —expulsar la corrupció i crear un lloc de formació i comunitat per a dones al monestir— és un model històric de justícia i progrés que encara interpel·la el present.
Negociar amb Roma: diplomàcia i autoritat
Un dels aspectes més reveladors de la correspondència és la relació directa de Maria amb el Papat. La reina escriu per obtenir indulgències, privilegis i autoritzacions canòniques, sense intermediaris masculins. En una súplica adreçada a Eugeni IV, Maria presenta la Trinitat com una obra de redempció moral i social: «Considerant la gran utilitat espiritual que se’n seguirà, suplicam humilment que Vostra Santedat concedisca indulgències als qui ajudaran a l’obra del nou monestir que fem edificar en la ciutat de València». (ACA, Cancelleria Reial, reg. 2691, súplica al papa Eugeni IV, 1445).
Aquest fragment és clau perquè revela dues qüestions fonamentals: d’una banda, la consciència plena d’autoria («que fem edificar»); de l’altra, la capacitat de Maria per activar xarxes de finançament material mitjançant el llenguatge diplomàtic.
Supervisar, finançar, decidir
La reina no es limità a impulsar la fundació des del pla simbòlic. En diverses cartes insisteix en la necessitat de controlar les despeses, els terminis i la correcta execució de l’obra. En una ordre adreçada als administradors, escriu: «Volem e manam que les obres del monestir se facen ab diligència e sens excés de despesa, car és intenció nostra que aquesta casa siga forta en esperit, no en vanitat». (ACA, Cancelleria Reial, reg. 2693, carta als administradors de l’obra, 1446).
Aquestes línies desmunten definitivament la idea d’una reina passiva o merament devota. Maria governa també l’arquitectura, perquè entén l’espai com a expressió política.
La primera pedra del nou monestir es col·locà el 1445 gràcies a la col·laboració econòmica de nobles, cavallers i del poble. Sota aquella pedra es diposità l’anell de la reina, i el lloc fou beneït pel bisbe de València, Alfons Borja, que anys més tard seria el papa Calixt III. Maria no només impulsà la reforma: la finançà, la dissenyà i la pensà. El monestir era una peça clau del seu projecte polític i espiritual.
Cultura i continuïtat
Sota el patrocini de Maria de Castella, el monestir de la Santíssima Trinitat esdevingué molt més que un espai religiós: al segle XV fou un autèntic focus cultural i intel·lectual de València i de la Corona d’Aragó. Gràcies a l’impuls de la reina i de sor Isabel de Villena —criada per Maria a la cort i posteriorment abadessa del monestir— s’hi configurà una biblioteca notable, un fet absolutament excepcional en un espai femení de l’època. Isabel de Villena, amb la seua Vita Christi, desenvolupà una teologia narrativa d’una gran originalitat que situava les dones al centre del relat evangèlic, amb una clara voluntat pedagògica i inclusiva, que consolidà el monestir de la Trinitat com un veritable cenacle literari.
La Trinitat es convertí així en un espai de formació, cultura i continuïtat, on la vida i la mort de les dones quedaven fora del relat heroic tradicional però sostenien, silenciosament, la història. De fet, la presència de les monges clarisses s’hi mantingué de manera ininterrompuda fins a l’any 2015, quan la comunitat quedà reduïda a només tres religioses d’edat molt avançada. Malgrat aquesta situació límit, el monestir no es tancà definitivament: l’any 2018 l’orde hi retornà, i hui el conjunt torna a estar habitat per una desena de monges que mantenen viu un espai concebut, des de l’origen, com a lloc de respecte, llibertat i cultura.
Triar la memòria pròpia
Tot i que li corresponia per rang, rebutjà ser enterrada a la Capella de Reis del convent de Sant Domènec. Escollí el monestir de la Trinitat. A la seua tomba hi ha escuts reials, però no ostentació. El lloc no és casual: és una afirmació de sentit. Maria esdevé així autora del seu llegat, una reina que entén el poder no com a exhibició, sinó com a servei; no com a conquesta, sinó com a construcció de pau, cultura i memòria.
Saber que hi hagué una reina, Maria de Castella, capaç d’expulsar d’un edifici uns monjos corruptes per redissenyar aquell espai com un lloc habitat per dones que treballaven, aprenien i construïen comunitat amb la voluntat explícita de fer un món millor, és una fita que mereix ser estudiada amb atenció. Perquè ens ajuda a comprendre que la història ofereix models reals de justícia, progrés i transformació, encara plenament vigents.
El sepulcre de Maria de Castella al monestir de la Trinitat, on deixà el seu anell sota la primera pedra. «Allà on sia la fi de nostres dies, el nostre cos, sense cerimònia alguna reial ni pomposa, siga portat al dit monestir de la Trinitat». Fragment extret del testament de Maria de Castella.
Elena Marco i Débora Calvo. Investigadores i professores.
Recuperem les històries de dones valencianes oblidades pel relat oficial i els donem veu al pòdcast Tot està escrit.
