El mur de les lamentacions espanyolistes i els cudols que et refilen al cap

23/07/2020

Com si estiguessen emeses davant d’un mur amb rítmics colps de cap, aquestes lamentacions són cícliques: no sé quin autor està marginat per escriure en castellà; hi ha una omertà que impedeix el dissident -i, com a correlat, el poble sencer- a expressar el seu amor a Espanya; al sistema educatiu de la comunitat autònoma no oficialment monolingüe que corresponga es prohibeix i persegueix el castellà, i, last but not least, a la cadena de televisió autonòmica de torn es margina també el castellà.

Aquestes darreres setmanes hem tingut tot aquest repòquer amb diferents gradacions, variacions i localitzacions. Comencem per l’examen de Valencià de la Prova d’Accés a la Universitat, que reproduïa un article de Levante en què es feia una crònica d’un dictamen del Consell d’Europa que alertava de la feblesa normativa en què es troba la nostra llengua, i que ha comportat les reaccions furibundes de l’espanyolisme polític i mediàtic, qui acusava el conseller Marzà (que no té competències en la matèria) d’adoctrinar l’alumnat mitjançant la difusió de les tesis de reconeguts instruments al servei del pancatalanisme mundial, com són Levante-El Mercantil Valenciano i el Consell d’Europa.

Més encara, un diputat de Ciudadanos a les Corts (i ex d’UPyD i alguna altra formació constitucionalista més, és clar) alertava en la tribuna d’opinió periòdica de què disposa en molt noble i il·lustre diari o full parroquial que la jovenalla no podria respondre amb llibertat la pregunta; ja que, clarament, els suposaria guanyar unes vacances pagades en un gulag del Racó d’Ademús, si explicaven que el valencià no estava marginat i que la prova més evident era que ells mateixos estaven fent aquella prova en aital llengua, tot això, però, després que sa senyoria ens il·lustrara també en el paràgraf anterior que a la PAU catalana (és a dir, la pax podiulana) sí que es perseguia el castellà, que sembla ser que allà no n’hi ha prova obligatòria, en la llengua de Miguel de Cervantes Saavedra i Antonio Cantó García del Moral.

El següent plor passiu-agressiu ens ha vingut amb el decés de l’escriptor Juan Marsé, de qui se’ns explica que va estar i està silenciat i perseguit pel règim de terror que hi ha instaurat en la comunitat autònoma catalana del Reino de España, com provaria el fet que un compte de Twitter amb numerets ressaltara en resposta al tuit de reconeixement del president Torra que Marsé va fer servir el castellà en els seus llibres, tal com ens explica el diari digital de Pedro J. Ramírez, El Universal, és a dir, El Español. Tot i que aquesta ofensa no és menuda, la cosa no es va quedar ací, sinó que, com ens explicava una diputada del PSC al Parlament de Catalunya, a TV3 es vessava odi contra Marsé, i la prova més evident és que, en vida, no l’hi varen entrevistar, bo i complint, d’eixa manera, la voluntat de l’escriptor finat, que s’hi negava, per considerar-la un instrument de propaganda nacionalista, cosa que no és, per descomptat, el Premio Cervantes, que va rebre tot cofoi de mans d’un comissionista de la satrapia saudita.

He de confessar que aquest aspecte em fascina. I molt. Així, aquestes lamentacions cícliques però perennes es manifesten també a casa nostra, amb el protagonisme canviat de Miguel Hernández i Don Vicente Blasco Ibáñez, per exemple i com a lletraferits més recurrents, que no tindrien el reconeixement que es mereixerien pel greu pecat d’haver escrit la seua obra en castellà, quan els quatre versets de falla de qualsevol epígon menor, però “en la nostra llengua”, tal com ens explica l’espanyolisme, aconsegueix una més gran publicitat. I dic que em fascina perquè una de les cinc universitats públiques valencianes porta el nom del poeta d’Oriola (només comparable si entenem que la de Castelló es diu Jaume I pel Llibre dels fets, que tot podria ser) o per la meua recerca infructuosa d’aquell mític poble valencià que no té un carrer dedicat a Blasco Ibáñez. És curiosa, aquesta ometà i llei del silenci mafiosa, que denuncien els coratjosos afectats des de les tribunes més influents, més oficials i oficialistes i de més difusió de què disposa un Estat.

Com també em fascina aquell sistema educatiu totalitari en el qual es prohibeix una llengua que hi és majoritària de manera aclaparadora, que produeix una alumna que aconsegueix la millor nota de la PAU en la seua promoció i és entrevistada per la televisió de propaganda oficial d’aquell règim del terror i s’expressa en la llengua proscrita, quan, a més, la nota que deu haver tret en la prova de Valencià deu ser un 10 o acostar-s’hi moltíssim, que, si no, com diu Xavi Castillo, no m’ixen els números. Això o haver-ne estat exempta, cosa que, per descomptat, no és possible en la matèria de llengua castellana, la qual, no està de més repetir-ho, estem tots i totes, ciutadans espanyols i espanyoles, tots i totes també, a conéixer, gràcies a la Constitució que entre tots (i ací no totes, que aquella només té pares) ens hem donat.

Finalment, per concloure aquest repàs parcial de lamentacions, tenim un altre greatest hit: aquell que focalitza l’ús del castellà que es fa en les televisions de les autonomies no oficialment monolingües. Així, ni TV3 ni Àpunt reflectirien la “realitat social”, ja que no inclourien la quantitat suficient de castellà que es parla en els respectius territoris. Curiosament, aquest argument de la “realitat social” no s’aplica a la resta de televisions públiques, rigorosament i orgullosa monolingües. O és que la TVE 100% en castellà (en què totes les sèries s’esdevenen a Hortaleza) reflecteix la “realitat social” de l’Estat espanyol? O és que la RTVA que no té programació en asturià també fins i tot compleix amb el manament del seu Estatut, que no hi fa oficial aquella llengua, però sí que en demana protecció i difusió? És ben curiós sí; com curiós és el desnivell de productes audiovisuals a disposició de l’espectador catalanoparlant en tots els àmbits (TV, sí, però també Netflix i etc.) que té a disposició en castellà i a (no) disposició en la seua llengua, per la qual passa a ser un projecte impossible de catalanovident.

Tot açò poden semblar argumentacions estrafolàries (tot i que ben reals), però no ho són gens. No: són la ideologia oficial de l’Estat en què ens ha tocat (mal)viure. A tots els nivells. El supremacisme lingüístic espanyol, que considera que allò normal és que l’expressió lingüística d’un espanyol (és a dir, tots aquells a qui se’ls insta amb ínfules torquemadistes a desvetlar “qué pone en tu DNI”) ha de ser en espanyol. I, si no ho és, hi ha una agressió hispanòfoba. En aquest sentit, si analitzem totes aquestes argumentacions (?) des d’aquesta perspectiva, veurem que ja adquireixen plena coherència.

Perquè, fet i fet, hi ha un interessant fenomen de projecció, que és el procés psicològic mitjançant el qual atribueixes a l’altre allò que faries tu en el seu cas. I no cal imaginar ni molt ni massa; gens ni miqueta, de fet: tot això ho han practicat i ho practiquen. No li pegueu més