Tens 0 productes a la teua cistella
“Grupo de espectadoras ante una copia de Velázquez, Cebreros, Ávila, 13-17 de noviembre de 1932” Madrid, Arxiu fotogràfic de la Residència d’Estudiants.
Durant la Segona República espanyola, es va crear el projecte del Museu circulant o Museu del poble, un museu itinerant que voltava per diferents pobles d’Espanya. Es va inaugurar el 29 de maig de 1931, i va veure’s paralitzat el 17 de juliol de 1936 (quan va esclatar la Guerra Civil). El projecte va estar impulsat per Manuel Bartolomé Cossío des del Patronat de les Missions Pedagògiques, una obra educativa a càrrec de la Institució Lliure Ensenyament. Amb les missions pedagògiques, es pretenia acostar la cultura a les zones rurals (“la España vaciada” en l’actualitat) i pal·liar les carències educatives.
La iniciativa va ser possible gràcies a la feina de distints missioners culturals que copiaven quadres del Museu del Prado. Les obres s’embalaven i es transportaven amb camió, coincidint la seua arribada amb les festes del poble que visitaven. Durant una setmana s’exposaven les còpies dels quadres i es donava informació sobre elles. De vegades, fins i tot es regalaven fotografies realitzades amb fototípia o gravats al buit d’aquestes pintures. També es feien representacions teatrals i lectures dramatitzades per tal de fomentar la cultura.
Per tant, el Museu Circulant va permetre que molta gent per primera vegada veiés una pel·lícula, escoltés la lectura d’un llibre o una peça musical, i admirés una obra d’art. No obstant això, va contribuir a la creació del concepte de Baixa Cultura: un espai secundari i minoritari pertanyent a la cultura de masses. Llavors, comença a desenvolupar-se el concepte del qual és popular.
Què és el popular? El popular es deixa entreveure amb el nom de Carmen, les corregudes de bous, l’exuberant pirotècnia de les mascletades, el souvenir de la figura d’una flamenca, el ‘Malamente’ de la Rosalía, les pintures de Velázquez i Goya, el mar de Sorolla, etc. El popular es materialitza amb les maneres de (con)viure d’un poble, les seues manifestacions artístiques, les diferents llengües i els seus respectius dialectes.
En el Museu Circulant, el gest popular es troba en com les senyores portaven els llençols a la plaça per tal de crear un teló per a les pintures. Fins i tot disposaven tests per a què “estuvieran bonitos los cuadros”.
Fotografia d’arxiu d’una exposició itinerant del Museu Circulant de les Missions Pedagògiques.
Es podria dir que aquestes dones són unes artistes? Inconscientment, van tindre una idea conceptual i quasi performativa, en la que van disposar objectes de la vida quotidiana al nivell d’una obra d’art. Això ja ho van practicar Elsa Von Freytag-Loringhoven i Marcel Duchamp; al cap i a la fi, avantguardes com el neoplasticisme o el dadaisme també buscaven embellir el món per fugir de la tristor bèl·lica i de situacions de pobresa. L’art té aquest tret significatiu: la proximitat, perquè l’art està en les xicotetes coses i aquestes poden canviar el món.
En definitiva, amb les Missions Pedagògiques i el Museu Circulant es va donar el començament de l’alliberació intel·lectual, econòmica i espiritual del poble. També es va apropar l’art a la població, quan fins feia poc l’objecte artístic era tan sols de les elits. Per al poble aquest acte els va fer sentir uns moderns, atés que “el popular és sempre el modern, però es fa amb l’antic, amb el que es perd”. Endemés, sense saber-ho, les dones es van convertir en artistes en posar els seus llençols blancs i les seues estimades flors a l’altura de Velázquez.
