El Mut

Aquest era el nom que mon pare, i els altres hostes de la Pensió Faus, donaven al jove Joan Fuster. Eren els anys quaranta, quan mon pare, que feia classes en una acadèmia de València, vivia en aquesta pensió del carrer de la Mar 51, i que ell anomenava irònicament, Pensió Clorofil·la, ja que als àpats no es veia la carn i tot eren verdures. Fuster vivia també en aquella pensió mentre estudiava Dret. El nom de Mut es devia al fet que el jove Fuster, tímid i introvertit, no obria la boca en les tertúlies que els residents en la pensió feien després dels àpats. En la correspondència entre Fuster i mon pare, també tots dos es referien a la Pensió Clorofil·la, irònicament, com a Chez Faus.

Un dia, mon pare i Fuster es van trobar en una llibreria de vell, en un carrer a prop de la universitat. Tots dos buscaven llibres en valencià i d’aquella trobada va nàixer una amistat entre tots dos que va durar tota la vida.

Aquest 23 de novembre commemorem el centenari del naixement del Mut, l’intel·lectual valencià més important del segle XX: assagista, poeta, articulista, pensador…. Reconegut internacionalment, Fuster va ser vilipendiat i perseguit (amb bombes incloses) per la dreta valenciana més cavernícola. Amb tot, Fuster ha estat, amb els seus llibres i amb la seua paraula, l’homenot que encarnava la llibertat i les idees, que sempre triomfen per damunt de la barbàrie i de l’odi.

Recorde que, de menut, jo havia acompanyat mon pare diverses vegades a casa de Fuster, al carrer de Sant Josep 10, a Sueca. M’impressionaven, a mi que era un xiquet, els llibres que omplien tota la casa: damunt de les cadires, de la taula, a terra, a les prestatgeries… I la conversa (que jo no acabava d’entendre) entre dos grans amics sobre llengua, política i literatura. Com que Fuster no obria la porta de sa casa a tothom, ja havien acordat la manera com mon pare havia de trucar a la porta, amb una mena de contrasenya, perquè el gran assagista li obrira.

La correspondència de Fuster amb mon pare, que guarde com un tresor, mostra l’amistat i l’estimació que es tenien aquests dos hostes de la Pensió Clorofil·la. I va ser Fuster qui, amb admiració, en un article seu de 1984, escrivia sobre el seu gran amic: «Bausset és un personatge “subterrani”, dels més admirables del País Valencià, i jo en done fe. Ningú no sap qui és, i tant se val, però jo sí».

Amb el seu llibre Nosaltres, els valencians, Fuster va posar les bases del nou País Valencià, que, gràcies a l’assagista de Sueca, va despertar els valencians de l’anestèsia del desinterés i del conformisme.

En el centenari del naixement de Fuster, cal reconéixer que en el procés de conscienciació com a valencians, ara som el que som gràcies a aquest homenot de la Ribera.