Tens 0 productes a la teua cistella
Aquest és un tema sobre el qual s’ha escrit i debatut molt, sobretot des de final dels anys 70 i principi dels 80 del segle passat, principalment al voltant de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, l’any 1982. Ara bé, no s’ha escrit tant —i menys encara debatut— des d’una perspectiva investigadora, amb l’objectiu de buscar testimonis escrits per a analitzar-los tenint en compte el context històric. En aquest sentit, cal destacar l’estudi d’Antoni Ferrando que encapçala el llibre Pere Maria Orts i Bosch. Mirades al passat, memòries del present (2021), un altre dels erudits que va analitzar aquesta qüestió.
Dit això, anem a pams. El nom històric de l’organisme politicoadministratiu valencià és Regne de València, des de la fundació d’aquest l’any 1238. Així ho consagra jurídicament Jaume I l’any 1240 amb aquestes paraules en llatí en el primer dels Furs: «Vocamus et volumus ut regnum Valentie appelletur» («designem i volem que siga denominat Regne de València»). Un fur que estigué vigent fins a 1707, quan el regne de València és conquerit per les tropes borbòniques en la guerra de Successió Hispànica i assimilat «por justo derecho de conquista» amb el decret d’abolició dels Furs, com també passarà poc després als altres territoris de la corona catalanoaragonesa amb els altres decrets de Nova Planta (1707-1716). Tanmateix, aquest nom el van continuar utilitzant els Borbons fins al regnat d’Isabel II (1833-1868), en referència al territori valencià.
A l’època foral, el nom Regne de València conviu amb el de Ciutat i Regne de València, com es pot observar a Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reino de Valencia de Gaspar Escolano (1611), entre molts altres exemples. També convé esmentar l’ús del sintagma República Valenciana —derivat del llatí res publica— en els segles XVI i XVII amb el mateix significat, encara que apareix en menys ocasions, com es pot llegir en Rafael Martí de Viciana (1574) i Marc Antoni Ortí (1640), entre d’altres.
Al mateix temps que s’empren aquests noms de tipus politicoadministratiu apareixen altres denominacions en el sentit geogràfic de «terra valenciana». D’una banda, és el cas del sintagma llatí ager valentinus a l’Epistula de Hispaniarum viris illustribus de Jeroni Pau, al segle XV; de l’altra, és el sintagma País Valencià, el primer testimoni del qual data de 1699, en el llibre Vida del venerable, y apostólico siervo de Dios el P. M. Fr. Agustín Antonio Pascual de fra Agustí Bella. En el segle següent, el mateix autor el torna a emprar l’any 1714 i hi ha altres testimonis com el del pare Tomàs Serrano (1762) i el d’un col·loquier valencià anònim de 1767.
Al segle XIX també hi ha diverses mostres del nom País Valencià, com al Diario de Valencia (13-XI-1804), a la Societat Econòmica d’Amics del País de València (1854) i al llibre Valencia de Teodor Llorente (1887). València també fou un nom emprat a bastament per a referir-se al conjunt del territori valencià; el problema d’aquest, però, era que podia confondre’s la ciutat amb el conjunt del territori valencià; amb l’afegit que l’administració espanyola de 1833 crea les províncies —a imitació dels departaments francesos—, amb la subsegüent homonímia entre ciutat, província i país.
Al voltant de Lo Rat Penat, però, el terme més emprat fou Regió Valenciana, amb l’objectiu de superar el nom de la província. Aquest nom rep força amb l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i, de fet, els versos de l’himne de l’exposició escrits per Maximilià Thous Orts (1909) el recullen, després passa a ser l’himne regional en la dictadura de Primo de Rivera (1925) i finalment l’any 1984 (amb Joan Lerma com a president) esdevé l’himne de la Comunitat Valenciana.
El nom Regió Valenciana, però, suggeria dependència i submissió respecte a Madrid, i és per això que els valencianistes de València Nova reaccionen i inventen —sense èxit— el terme Valentínia (1904), i als anys trenta Nicolau Primitiu Gómez Serrano ho torna a intentar amb el mateix resultat. A més, durant les tres primeres dècades del segle XX també sorgeix la denominació Estat Valencià, però es va emprar de manera preferent Regió Valenciana en els diferents projectes d’estatut d’autonomia valencians. Tot i això, durant la Segona República espanyola, aquest nom va rivalitzar amb País Valencià, que sobretot l’utilitzaven els sectors valencianistes.
Així mateix, a principis del segle XX apareix el terme jacobí Levante per a referir-se al territori valencià, però també incloent-hi les províncies d’Albacete i Múrcia. Un mot que sobretot s’emprava des de terres castellanes i que el franquisme va difondre des dels mitjans de comunicació de Madrid. Un exemple ben il·lustratiu és la substitució del nom del diari republicà El Mercantil Valenciano pel de Levante l’any 1939.
Amb la proclamació de la Segona República espanyola es difon el nom País Valencià, remarcant la personalitat històrica de l’antic regne de València i reivindicant un projecte de futur que superara el sucursalisme i el provincianisme. Aquesta denominació fou assumida amb plena naturalitat des de diferents àmbits socials com les Normes de Castelló (1932), la Caja de Previsión Social del País Valenciano (1932), diversos llibres i revistes, les ponències del Primer Congrés d’Economia Valenciana (1934) i la Biblioteca del País Valencià (1937), entre molts altres. De fet, aquest sintagma també fou emprat amb normalitat en el món ratpenatista i faller, com en el cas de Josep Monmeneu (1933). A més, Josep Giner justificava aquest nom al setmanari conservador Acció l’any 1934 i rebutjava el terme Levante pel seu significat despersonalitzador.
Malgrat la repressió franquista, el valencianisme a l’exili —i a l’interior— continua fent servir País Valencià, i durant la Transició l’assumeixen diferents formacions polítiques d’esquerra, centre i dreta. De fet, és el nom triat pel govern preautonòmic —el Consell— del País Valencià (1978-1983). Tanmateix, en la mal anomenada Batalla de València la UCD fa un gir amb el suport de Las Provincias i els poders fàctics de l’Estat per a deslegitimar l’esquerra i associar País Valencià a uns pretesos Països Catalans. Aquesta polèmica amaga, però, dues concepcions del país diferents: una de progressista que defensava la normalització del valencià i la unitat de la llengua i del territori amb el nom País Valencià, i l’altra conservadora, provinciana, secessionista i de bilingüisme retòric amb la denominació Regne de València.
El nom País Valencià, de fet, fou acordat per l’assemblea de parlamentaris i diputats provincials reunida a Benicàssim el 1981, però en el tràmit parlamentari del projecte d’Estatut a les Corts espanyoles, els parlamentaris valencians d’UCD trencaren el consens sobre el nom acordat i el canviaren primer per Regne de València i finalment per l’invent Comunitat Valenciana, amb la connivència del PSOE. Així ho reconeixia el diputat d’UCD Emilio Attard en una entrevista al setmanari El Temps (14-X-1991): «No entre a dir si procedia posar regne, país o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana, que me la vaig inventar jo». I afegia: «podrem ser país o regne, però geopolíticament no som una comunitat».
De fet, Comunitat Valenciana contradiu clarament l’article 147.2 de la Constitució espanyola de 1978 que estableix: «Los Estatutos de autonomía deberán contener: a) la denominación de la Comunidad que mejor corresponda a su identidad histórica». Evidentment, Comunitat Valenciana no només era un nom inventat; a més, no corresponia de cap manera a la identitat històrica del Regne de València (fins al 1707) o del País Valencià (almenys des de 1699).
Ben mirat, Regne de València és el nom històric del nostre país, d’un regne que va deixar de ser-ho l’any 1707. I malgrat que els noms País Valencià i Regne de València figuren al preàmbul de l’Estatut d’Autonomia aprovat el 1982 (i reformat el 2006), persisteix l’estigmatització de la denominació País Valencià, que com hem vist és un nom històric que enllaça amb un projecte de present i futur, d’uns valencians conscients que no volem deixar de ser-ho.
