El nom dels núvols

A propòsit del cant dels ocells, Italo Calvino lamenta en Palomar que el coneixement científic, a mesura que avança, obvia sovint el nom tradicional de les coses. Quan algú escolta refilar els pardals des de menut, i s’ensenya el nom de cada melodia, aprén a dir el món d’una manera singular i precisa, que complementa les rigoroses nomenclatures de la ciència.

El senyor Palomar que protagonitza el llibre homònim de Calvino se sent culpable per no saber anomenar el cant dels ocells que escolta a l’estiu. No es tracta d’una culpa individual, sinó col·lectiva: a mi em passa el mateix amb el nom dels núvols. Aficionat com soc a la meteorologia, he aprés a identificar-los d’acord amb la classificació internacional, basada en la proposta –irònica i altisonant al mateix temps– de Luke Howard (1772-1864). Desconec si, en algun punt de la seua obra immensa, Calvino es va fixar en aquest il·lustrat britànic, però estic convençut que se sentiria atret per la figura d’algú capaç de canviar la nostra percepció de la realitat gràcies al llenguatge. Sense ell, no parlaríem de cúmuls, estrats ni cirrus. L’èxit de la seua terminologia de base llatina i de funcionalitat combinatòria (estratocúmuls, cirroestrats, etc.) és imponent. Però sense negar la importància i l’encert de la seua contribució, és una llàstima que es desdibuixen els noms populars dels núvols. Em consta que hi ha diferents persones i institucions que s’afanyen a arreplegar aquestes denominacions i preservar-les de l’oblit, però és una lluita contra el temps. El problema de fons no és el triomf del coneixement científic, sinó el canvi en la nostra mirada. Cada vegada més, orientem els ulls cap al mòbil en comptes de mirar al cel. Les aplicacions meteorològiques, per molt que la gent les critique, tenen un altíssim grau d’encert a curt i a mitjan termini. Però el saber popular, transmés de manera oral i construït gràcies a l’observació detinguda dels fenòmens atmosfèrics, també proporcionava resultats notables. Amb això no vull defensar determinades teories sense fonament que circulen per xarxes socials, sinó recordar que el coneixement humà s’expressa de formes diverses, algunes de les quals resulten particularment significatives en escales geogràfiques de poc abast.

Als Serrans, on passe part del meu temps, he aprés que hi ha una mena de núvols que s’anomenen francesos: despunten per les muntanyes que fiten amb Aragó i anuncien possibles tronades. Probablement es tracta de cumulus congestus, que creixen verticalment: si es veuen per darrere de les muntanyes que tanquen la comarca pel nord, vol dir que ja tenen una altitud considerable, superior als 2.000 metres. Una altra expressió que em va cridar l’atenció és «viento tortosano» com a sinònim de gregal (és a dir, aquell que bufa des del nord-est, fresc i humit). El company Rafael Roca va publicar al Levante un article breu i deliciós sobre el tema, en el qual documentava la denominació en tot l’interior valencià –en els parlars xurros, dit sense menyspreu– i en algunes zones de l’Horta i del Camp de Túria.

Revista núm. 505, pàg. 51. Setembre 2024.