El Nord del Nord

Les fronteres, aquelles línies invisibles que marquen el final d’un territori i l’inici d’un altre, sempre tenen alguna cosa d’enigmàtic i suggestiu. Al nord del País Valencià, allà on aquest territori es fon amb Aragó, s’estén un paisatge que sembla difós, quasi desdibuixat. És una terra que pertany a tothom i, alhora, a ningú. Un espai de transició, on el sud d’un lloc és inevitablement el nord d’un altre.

La Pobleta, a la comarca dels Ports, és una d’aquestes fronteres naturals que ressonen amb una sensació de llunyania. No només geogràfica, sinó també cultural i social. És una zona on el País Valencià es dissol i es barreja amb les influències aragoneses, creant una mena de frontera porosa que uneix més que separa. Aquests territoris que semblen de ningú, en realitat, són espais de convivència, on les llengües, les tradicions i els paisatges es confonen.

El Nord del Nord és un territori de marges, però també de trobada. La història ha fet que aquestes zones sovint es vegen com espais perifèrics, allunyats dels centres de poder i de decisió. Però és precisament en aquesta marginalitat on resideix la seva riquesa. Aquí, la vida no es regeix pels ritmes frenètics de les grans ciutats, sinó per una connexió més profunda amb la terra i les persones que l’habiten. És en aquests límits on es crea una identitat pròpia, no marcada per les fronteres oficials, sinó per la vivència compartida.

Aquest Nord del Nord ens recorda que les fronteres no només separen, també uneixen. Són llocs de pas, de diàleg i d’intercanvi. Potser hauríem d’aprendre del que succeeix en aquests espais fronterers: un lloc on el sud i el nord, País Valencià i Aragó, es toquen i es barregen sense complexos.